26.11.2019 - 21:50
Ha estat casualitat que tot s’esdevingués el mateix dia. Però tot això que passa no és casual, en absolut. Com explica Josep Casulleras Nualart en aquest article, ahir Espanya va rebre tres colps molt forts en tres institucions europees clau. Al Tribunal de Justícia de la UE, per l’intent de fer passar Valtònyc per terrorista; al Parlament Europeu, arran de l’intent de fer passar, també, els CDR per terroristes; i al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, per la negativa del Tribunal Suprem de permetre la presentació de dos recursos d’empara per a presoners bascs.
Insistesc que ha estat casual que tot haja passat el mateix dia, però això no obstant és molt significatiu i premonitori de què pot arribar aquestes setmanes i mesos vinents. Amb el reconeixement d’Oriol Junqueras, Carles Puigdemont, Toni Comín, i quan toque de Clara Ponsatí; amb la negativa a les euroordres contra els exiliats; i probablement, encara que això trigarà més, amb l’anàlisi pel TEDH del judici del Suprem espanyol i les conseqüències que se’n derivaran.
El dibuix que emergeix de tot plegat no és nou, però cada dia és més consistent i inapel·lable: les pràctiques judicials i polítiques d’Espanya són incompatibles amb la pertinença a la Unió Europea. La justícia alemanya ja ho havia advertit amb la històrica sentència de Slesvig-Holstein que tanta ràbia fa a Madrid. I el rebuig de les euroordres és difícil de dissimular per més jocs de mans –ara la pose, ara la retire– que vulga fer l’estat espanyol.
Tanmateix, no és solament una qüestió de consistència, perquè això d’ara va més al fons encara. Hi ha frases, arguments, en les darreres decisions europees que criden molt l’atenció i que denoten una irritació creixent amb el marc mental imperant a Madrid. Com ara quan les institucions europees recorden a Espanya que en el moment que una persona és votada a les eleccions europees no esdevé ‘una proposta de diputat’ sinó un diputat. O com quan li recorden que les euroordres no han estat creades només per facilitar els tràmits burocràtics sinó sobretot per a harmonitzar i defensar els valors democràtics comuns d’Europa.
I aquest és el problema d’Espanya, que els seus valors no s’adeqüen als valors d’una democràcia sinó que expressen una pervivència del pòsit autoritari que l’ha fet ser això que és. I no parle del franquisme i prou. Espanya, com a societat, i els espanyols en general, posen la llei damunt i davant de la democràcia i així han convertit el seu credo en una opció tan inamovible que els acabarà menant al col·lapse.
Espanya està obsessionada amb la creació d’una veneració col·lectiva irracional de la seua constitució. Amb aquesta veneració vol crear en la població el convenciment que és una norma intangible. Però és evident que aquest fetitxisme constitucional té per objectiu convèncer la ciutadania que la millor –i única– forma de convivència social que puga haver-hi és determinada exclusivament per la normativa legal vigent. Normativa que, en conseqüència, ha de ser no tan sols acceptada sinó venerada. I tanquem el cercle: una volta implantada en la ment dels ciutadans la veneració de la constitució, aleshores la repressió i la violència contra aquells qui s’oposen a acceptar el poder normatiu passen a ser acceptables i normals per als creients.
El lector reconeixerà fàcilment en aquest disseny el marc mental típic de qualsevol dictadura un poc elaborada. Però també el marc mental de la trista i pobra democràcia espanyola. La qüestió no és, però, la meua opinió o la vostra. La qüestió és que, a mesura que el sistema espanyol s’enfonsa més i més en la irracionalitat fetitxista, més es posa en relleu que el marc jurídic europeu hi és incompatible. I és per això que Espanya fa aigües, i en farà cada dia més, a Europa.
