Feta la llei, feta la trampa

La setmana passada The New York Times publicava un article sobre un nou requisit per als sol·licitants de places lectives que han introduït prop de la meitat de les grans universitats dels Estats Units, incloses les públiques de Califòrnia. El requisit no afecta sols la contractació de professors; també obliga els qui, ja formant part del claustre, aspirin a una promoció o a rebre la plaça en propietat. La nova norma condiciona la carrera acadèmica a l’adhesió expressa a la diversitat, ço és a una declaració formal de lleialtat al dogma prevalent, com abans n’exigien les universitats de caràcter religiós, o com l’estat de Califòrnia als anys cinquanta obligava els funcionaris, en particular els treballadors de les universitats públiques, a repudiar les idees radicals amb una declaració jurada. D’ençà del 2016, cinc dels principals centres universitaris de l’estat, Berkeley, Davis, Irvine, Riverside i Santa Cruz, han aplicat en la selecció de professors un primer filtratge basat exclusivament en les declaracions de diversitat dels candidats. A Davis, el vice-rector va advertir les comissions de contractació que els candidats que no excel·lissin en el criteri de diversitat no podien continuar la cursa, independentment de la vàlua de la recerca. A Berkeley, el 75% dels sol·licitants en ciències biològiques i ciències ambientals van ser rebutjats sobre la base de les declaracions de diversitat, com informava un estudi de Steven Brint, professor de polítiques públiques a la Universitat de Califòrnia Riverside, i Komi Frey, investigadora de la Fundació pels Drets Individuals i l’Expressió. El 2020, tanmateix, les autoritats acadèmiques de Berkeley van corregir l’excés de zel amb una carta adreçada als presidents dels comitès de selecció ordenant de deixar d’utilitzar les declaracions de diversitat com a únic factor en la tria de candidats. Ara, que ja no sigui l’únic factor no vol pas dir que no en sigui un o no pugui considerar-se el principal. Vol dir, simplement, que l’ús que se’n faci s’ha de poder justificar acadèmicament a fi d’evitar l’escàndol.

I per si algú es pensava que n’hi havia prou amb una declaració genèrica, hi ha comitès avaluadors del grau d’entusiasme per a destriar els creients dels desafectes. L’any passat una altra universitat del sistema públic de Califòrnia, UCLA, va fer passes per contractar Yoel Inbar, psicòleg de la Universitat de Toronto. Després de lliurar els documents pertinents, juntament amb la professió de fe en la diversitat i la inclusivitat, Inbar viatjà a Califòrnia per entrevistar-se amb representants de la universitat, entre els quals un comitè de diversitat del professorat. Tot semblava a punt de concloure’s favorablement, quan el cap del departament de psicologia l’informà (delicadament, per correu electrònic) que més de cinquanta estudiants de postgrau havien signat una carta oposant-se a la contractació. La raó? Un pòdcast d’uns anys abans en què Inbar havia criticat les declaracions de diversitat.

El maccarthisme és a l’ambient i com als anys cinquanta el professorat és investigat i perseguit per les seves idees, sovint denunciat pels estudiants per desviació ideològica i complicitat amb les forces del mal. Algunes universitats no en tenen prou que els candidats s’ajupin a un acte de fe; els demanen fets que ho avalin. La Universitat de Texas, a Austin, a l’anunci d’una plaça en biologia ambiental, demanava una relació de les contribucions ja realitzades i dels plans per a contribuir en el futur a promoure la diversitat, l’equitat i la inclusió en la recerca, l’ensenyament, la tutoria i/o el servei. Per si algú tenia dubtes sobre el caràcter de les expectatives, l’anunci incloïa un enllaç al pla estratègic de la universitat per a fomentar l’equitat i la diversitat.

Evidentment, s’ha sembrat la llavor per a una hipocresia il·limitada; per això moltes universitats tenen una burocràcia dedicada a custodiar la doctrina i auditar-ne l’aplicació. La de Houston, per exemple, té un programa per a la diversitat, la principal funció del qual, com ho detalla l’anunci d’una plaça de coordinador del programa, consisteix en primera línia a criticar els mètodes del professorat i alliçonar el personal administratiu. El requisit acadèmic per als aspirants a aquest càrrec era el títol d’associat, diploma lleugerament superior al de l’educació secundària i notablement inferior a la llicenciatura. Un jove amb un nivell d’educació no gaire diferent del de graduat en ESO tindrà la missió de fiscalitzar els professors doctorats en les seves especialitats i, com un bon comissari polític, obligar-los a modificar el contingut o la metodologia dels cursos.

Aquests programes de sanejament ideològic, coneguts amb l’acrònim DEI (Diversitat, Equitat i Inclusió), han aparegut a moltes institucions arran de la sentència del Tribunal Suprem prohibint d’emprar el criteri de raça en l’admissió d’estudiants. Irònicament, mentre algunes universitats de prestigi presumien d’una política d’admissió cega al nivell econòmic dels sol·licitants, les mateixes universitats practicaven una política diguem-ne sensible al color de la pell, o més exactament a l’adscripció racial i etnocultural dels joves segons categories reconegudes oficialment, però no unes altres. Durant dècades el criteri de diversitat s’ha aplicat amb regularitat, per no dir sistemàticament, en la selecció dels estudiants i sovint també en la contractació de professors. He estat testimoni, més d’una vegada, d’ordres emanades de l’administració a fi que determinades places es reservessin a candidates i els candidats en fossin apartats independentment de la vàlua professional respectiva. Durant la meva etapa de director de departament a Stanford, tots els directors vam poder escoltar l’oferta del rector de crear places ad hoc si a parer nostre el candidat d’una minoria que no hagués guanyat una oposició tenia un nivell acadèmic acceptable. Els incentius per les contractacions extraordinàries, conegudes amb l’eufemisme d’objectiu d’oportunitat, encara hi són. Tanmateix, malgrat que la diversitat del professorat i l’alumnat salta als ulls a moltes universitats, els criteris de diversitat s’extremen com més va més.

Així com l’Església Catòlica establí un tribunal per a examinar l’ortodòxia i creà un índex de llibres prohibits, o com el Congrés d’Escriptors Soviètics imposà la doctrina del realisme socialista com a estil oficial de la Unió Soviètica, la relativització del criteri intel·lectual en benefici dels suposats interessos de grup dugué a la promoció dels conceptes encabits en el DEI com a valors primordials i objectius obligats de l’educació superior. Així, els defensors d’aquesta prioritat l’han convertida en matèria obligatòria d’estudi a molts centres. El senat acadèmic de la Universitat de Califòrnia a San Francisco encoratjà el professorat a aplicar ulleres “antiopressió i antiracisme” als seus cursos, i altres institucions han publicat directives similars.

A Stanford mateix, els estudiants de pre-grau han d’obtenir un nombre de crèdits en “diversitat” matriculant-se en assignatures certificades a tal fi per una comissió de professors, en la qual tinc l’honor d’haver-me negat a servir. Els criteris emprats per aquesta comissió varien amb el temps, de manera que una assignatura d’estudis literaris amb obres cabdals d’escriptors i escriptores representant vuit tradicions lingüístiques diferents i un ventall històric de quatre segles va perdre la certificació després d’anys de tenir-la. El criteri ha esdevingut tan estret i esbiaixat que un monogràfic sobre el cinema d’Almodóvar, amb tota l’escala de gèneres i sexualitats alternatives amb què juga aquest cineasta, també perdé la certificació i una gran part de la matrícula en deixar de satisfer el requisit.

El tribunal de la fe fila cada vegada més prim i ara ja no sols examina els continguts sinó també l’ús que se’n faci. Inquireix en la puresa de la doctrina i l’efecte que tingui en les consciències juvenils. Com l’home subjecte a experimentació al film La piel que habito, la universitat americana sofreix una transformació radical de conseqüències potencialment catastròfiques. Com diu el pensador francès Alain Finkielkraut, el temps present creu haver trobat en la diversitat la solució del problema humà. “Infatuat de la seva obertura sense parió, es tanca definitivament en ell mateix i, tot menant una guerra sens fi contra la discriminació, ja no veu res més en els éssers que el seu origen o el color de la pell.” O el sexe, abjurat o assumit.