21.06.2016 - 05:00
Al Puig, un poble de l’Horta de València, la tradició és apallissar rates i congelar-les perquè els veïns es llancin els cossos els uns als altres durant les festes anuals. Fins a l’any 2002 a Manganeses de la Polvorosa (Zamora) es despenyava una cabra viva des de dalt del campanar per a deliri dels ciutadans en festa. A Cazalilla (Jaén) se solta una indiota per les teulades per commemorar la reconciliació entre dues famílies enfrontades per una passió d’amor. El veí que l’atrapa té el ben guanyat privilegi d’indultar-la. A Roses (Girona) hi ha una tradició de més de cent anys que consisteix a llançar al mar ànecs morts de por per a així morir-se de riure. Però a Espanya l’animal que paga els plats trencats de veritat és el bou: bous que corren espantats per l’asfalt, bous empentats a l’aigua, bous amb les astes cremant, bous martiritzats segons la imaginació tradicional… En la festa de Tordesillas mossos a cavall i a peu demostren la seva homenia llancejant un bou fins a la mort. A Coria (Càceres) el que els fa patxoca és cosir un bou a sarbatanades fins que l’animal, esgotat, tomba i un valent designat per l’Ajuntament el mata d’un tret… Avui els dards han estat substituïts per un calvari més humà.
El patiment físic d’aquests animals no és per a l’alimentació ni en nom de la seguretat dels humans. Tots els casos descrits tenen un element en comú: la festa. És només per divertir-se. Les passions humanes fonamentals s’obtenen combinant només dos conceptes: el plaer (i el seu contrari, el dolor) i el propi (i el seu complementari, l’aliè). Hi ha el plaer propi pel dolor aliè (la morbositat), hi ha el dolor propi pel plaer aliè (l’enveja), hi ha el dolor propi pel dolor aliè (la compassió), hi ha el dolor propi pel dolor propi (l’autocompassió), hi ha el plaer propi pel dolor propi (la malenconia)… Hi ha moltes maneres de divertir-se, però, si es jutja pel calendari de festejos a Espanya, res pot igualar a un excés de morbositat subtilment combinat amb un defecte de compassió.
A pesar de tot, hi ha prou de fer un cop d’ull a la història de la condició humana per comprovar que el progrés moral existeix. És allò que Hegel anomenava el Zeitgeist, literalment “l’esperit del temps”. La lògica de la veritat i de la falsedat (ciència) acaba influint sobre la lògica d’allò bo i allò dolent (moral), sobre la lògica del just i de l’injust (la justícia), sobre la lògica de l’útil i l’inútil (tecnologia), fins i tot sobre la lògica de la bellesa i de la lletjor (estètica). L’esclavitud, per exemple, no és bonica, ni bona, ni justa, ni útil des que coneixem la veritat: un esclau és –qui podia sospitar-ho!– un ésser humà. La ciència és l’única forma de coneixement que s’exigeix a si mateixa la mínima ideologia possible. On arriben l’objectivitat, la intel·ligibilitat i la dialèctica no s’esquitlla una creença, un misteri o un dogma. Potser és la millor i més compacta definició de ciència: tota comprensió de la realitat elaborada amb la mínima ideologia prèvia possible. Les escletxes del coneixement científic s’omplen amb pasta d’ideologia, però s’admet molt més que aquell mínim en qualsevol altra disciplina. Les idees tendeixen a canviar, les ideologies tendeixen a persistir. La veritat i la falsedat canvia, encara que li sàpia greu a la tradició, perquè en només un segon es pot ensorrar una veritat que havia estat vigent uns quants mil·lennis.
Llig l’article complet a la web de Mètode.
Jorge Wagensberg. Professor titular del departament de Física Fonamental. Universitat de Barcelona.
