L’elogi de la paraula de VilaWeb, contra la xerrameca i un cel amenaçant

La pluja no ha fet acte de presència als jardins del Palau Robert. Si al llarg del dia algú havia patit per l’oratge, finalment la temperatura no podia ser més indicada per a un acte a l’aire lliure com el que s’ha celebrat aquest vespre. Una “Festa de la paraula” que complementa l’exposició “Revolució VilaWeb”, que tancarà portes el 25 de setembre.

“Aquesta és una exposició que havia de ser molt participativa i on els subscriptors del diari tinguessin una gran presència. Més de mil subscriptors han passat per les visites guiades a l’exposició”, ha recordat el director de VilaWeb, Vicent Partal, abans de cedir la paraula a l’editora, Assumpció Maresma, que ha recordat el sentit d’aquest acte, dirigit pel poeta Eduard Escoffet: “Volíem reivindicar l’escriptura, el periodisme ben escrit, la paraula, com ens va ensenyar el mestre Ramon Barnils, que ens va connectar amb el periodisme dels anys trenta.” Alhora, ha esdevingut una celebració de la llengua a tots els Països Catalans, i s’han sentit els accents i les notes del Principat, el País Valencià, les Illes, la Franja de Ponent i Catalunya Nord.

Veus de tots els Països Catalans

Com si enllacés amb aquest elogi del periodisme, tot llegint un article del 25 de març d’enguany dedicat a Josep Maria Espinàs, a Montblanc, al seu avi i la seva mare, l’escriptora Tina Vallès ha assegurat: “Sempre calen cronistes, em dic, cronistes a tots els racons, perquè es fixin en el que han vist i no en el que han de veure.” Vallès ha recordat que farà set anys que va escriure el primer article a VilaWeb: “No m’ho havia pensat mai, però tinc la sensació que és un entrenament per a la narrativa i l’oportunitat d’aprendre a llegir d’una altra manera.” D’ençà de llavors, dos-cents quaranta-cinc articles comptant el publicat avui mateix. Vallès ha agraït a VilaWeb la llibertat que sempre li ha donat per aescriure sobre el que volgués i de la manera que volgués, per fer “experiments”.

Emocionada, Gemma Pasqual ha recordat que per a ella VilaWeb és “llibertat, tecnologia, periodisme de qualitat i Països Catalans”. També, casa seva. Per això ha volgut llegir dos articles ben significatius. El primer, col·lectiu, “El País Valencià demana respecte”, una reivindicació dels néts del Tio Canya, de “un poble que camina malgrat l’amarga polseguera i que reclama més que canvis, transformacions de futur, per ocupar el lloc que li pertoca en la història”. L’altre, més personal, però igualment col·lectiu, ha fet un nus a la gola a tots els presents: “El #metoo d’una xiqueta vestida de blau”, una experiència tràgica viscuda per l’escriptora quan tenia setze anys i que moltes de les presents podien compartir.

Periodisme o literatura?

“Per mi, la literatura no és el periodisme, ni el periodisme és la literatura. La literatura pot tenir les tècniques i les aromes del periodisme, això sí”, ha assegurat, contundent i provocadora, Mercè Ibarz abans de llegir “L’art domèstic de la veïna”, un article del 13 de setembre de 2019 que va acabar formant part del Tríptic de la terra, el seu llibre sobre Saidí, i que va ser escrit a partir d’una imatge presa per ella mateixa que l’il·lustrava: una façana que era tota una instal·lació d’art domèstic, per la bellesa de la seva harmonia, que la connectava amb la Teresa d’Àvila que trobava Déu entre tupins, i el fotògraf Walker Evans, retratista de la vida pagesa durant la Gran Depressió nord-americana dels anys trenta.

“Sóc la darrera incorporació de la família”, ha recordat l’actriu i escriptora Estel Solé. “La proposta em va honorar, però també molta por per tot el que suposa exposar-se. No tenia clar que ho sabés fer, i decebre la família VilaWeb.” I no ha decebut pas el públic, llegint un text de combat, “El català, quin acudit!”, en què a partir d’una anècdota familiar s’acaba construint tot un manifest polític per la pervivència de la llengua.

Un duo irrepetible

“Em sentiu? De veres, em sentiu?”, s’ha preguntat Biel Mesquida, amb un inici que semblava respondre a petits problemes tècnics del micròfon de diadema. “Som un aventurer de la lentitud/Som un brodador de l’efímer/Som un col·leccionista de palimpsests/Som un volador sense ales/Som un arqueòleg d’erms i de guarets/Som un ensumador d’empremtes/Som un escrivent de l’esborradís/Som un despertador d’harmonies/Som un geògraf dels silencis de la paraula”, ha declamat una de les seves darreres Closcadelletres –“Oblidar el futur”–, sobreposant-se amb la seva proverbial capacitat d’entusiasme sobre qualsevol fallada de la tècnica. Al piano, Pascal Comelade, retirat des de 2019, que ha tornat per actuar amb el seu vell amic “per un acte i res més”.

Piano i paraula, conjugats plegats han demostrat que, responent a la pregunta de Mesquida –”Em sentiu? De veres, hi sou?”–, el públic de subscriptors de VilaWeb hi era. A continuació, el poeta ha declamat un text de poesia política gairebé un manifest, “la vida és una suma de detalls petits”, que ens mostra un Mesquida commogut per l’esclat de la guerra d’Ucraïna i indignat pels problemes “d’aquest món sense compassió”: “Voldria fer enfollir les brúixoles, canviar de velocitat quan el lector menys ho espera, inventar una increïble diversitat en què no s’aturassin de passar coses, en què es diguessin un sens fi de sensacions, de pensaments, de divagacions, de dreceres noves amb la naturalitat expressiva més senzilla i corrent que mostrassin el difícil combat entre la decadència del món vell i l’empenta necessària del món nou”.

“Perdem massa temps dins la parauleria”

La guerra llunyana també s’ha fet present en una altra Closcadelletra estiuenca, “Font de l’esgotament”, on Mesquida assegura: “Respir els vapors d’infern d’aquest estiu amb guerra a dues passes, amb morts i dolor, i vides cremades i refugiats entre guiris, xum-xum d’estiuejants i màfies internacionals que volen assassinar fins i tot les veus de l’agre de la terra”. A continuació ha llegit “Escrit damunt la mar antiga”, que diu: “Hi ha una resplendor fosca en la serenitat d’aquella música de les gotes d’aigua sobre les coses del món. Les paraules em giren l’esquena i qued mut i entotsolat molta d’estona contemplant la pluja benèfica, la pluja rara, la pluja somniada”. En aquell moment, el cel cada vegada més fosc ha fet que més d’un deixés de mirar absort l’espectacle íntim del poeta i el músic per escrutar el cel, que mantenia una tensió de treva sempre a punt de trencar-se.

“Desvetl la polifonia secreta del real sense témer-me’n! Quants de viatges immòbils! Quants de silencis vivificants! Sota cada mot una troballa! Off fus!”, finia Mesquida el seu “Veus en off”, ja passejant-se pel petit escenari amb el micro a la mà. Semblava finir també una Festa de la paraula, que se’n podria haver dit elogi de la paraula, si no fos que el mestre Joan Maragall ja va fer servir-lo per titular una mítica conferència a l’Ateneu Barcelonès l’any 1903. Encara hi ha hagut una darrera Closcadelletra de Mesquida, “T’ho diré en veu baixa”, mentre el poeta s’anava allunyant de l’escenari, entre el públic, mentre recordava que “Perdem massa temps dins la parauleria, dins el blablablà, dins els eixordadors eslògans del consum, dins la mandra i el sentimentalisme, dins la mediocritat, la plenitud, dins la indigència de totes les anestèsies i els verins quotidians que ens aficam. No ho sents? El món és com una simfonia”.

Els aplaudiments, l’aigua de València, color taronja, color VilaWeb, color del cel del capvespre, i el llibre commemoratiu de l’exposició han tancat la jornada. I, sí, l’oratge s’ha comportat –com havia predit Biel Mesquida– i tret d’algun malastruc que ha volgut percebre una gota sobre el cap, no ha plogut pas. Només ha caigut alguna llàgrima galta avall.

El vídeo de l’acte sencer