05.02.2024 - 19:50
No podem dir que ha estat cap sorpresa. Els resultats del tercer trimestre ja eren més que un indici de com podria ser l’exercici al seu tancament. El fet més destacable, al marge del volum assolit –que és espectacular–, és que cadascuna de les entitats han marcat un rècord individual en les seves xifres de guanys, la qual cosa vol dir o que tots ho han fet molt bé, o que l’impuls fonamental els ha vingut de fora. En aquest cas, és clar que s’ha imposat la segona causa.
Vet aquí, doncs, que la gran banca espanyola ha establert un nou rècord el 2023. Els cinc grups més grans de l’estat van tancar l’exercici amb una mica més de 26.000 milions d’euros. És la xifra més gran de la seva història i l’han aconseguida gràcies a l’impacte de la pujada brutal dels tipus d’interès del Banc Central Europeu (BCE). Els guanys s’han enfilat un 27% i han constatat l’impacte positiu en els seus comptes de les pujades dels preus de les hipoteques i de la resta de préstecs.
CaixaBank ha estat la darrera entitat a presentar els comptes. Ho va fer divendres passat abans de l’obertura dels mercats borsaris. L’entitat, participada per l’estat, ha guanyat 4.800 milions, un 54% més; un creixement similar a l’obtingut pel Banc Sabadell, amb 1.322 milions de beneficis. A Bankinter l’augment també és de més del 50%, i supera els 840 milions. El Santander i el BBVA, amb exposicions importants més enllà del mercat espanyol (fora de la zona euro), han augmentat els seus guanys menys de pressa, d’un 15% i d’un 26% respectivament, fins a arribar als 11.000 i els 8.000 milions d’euros. Unicaja, la sisena entitat de l’estat espanyol, presentarà els comptes demà, per la qual cosa els 26.000 milions seran finalment uns quants més.
Realment, ha estat un any excepcional. Per això, divendres hi va haver una frase del president de CaixaBank, el basc José Ignacio Goirigolzarri, que em va sorprendre (bé, en van ser unes quantes). Sobretot, en aquests moments d’eufòria resultadista general a tota la gran banca espanyola. Va ser una mena de minimització dels diners guanyats. Va justificar els resultats dient: “És molt important emfatitzar que la nostra rendibilitat no és extraordinària: és raonable. El fet extraordinari va ser el baixíssim nivell de rendibilitat que vam tenir amb els tipus d’interès negatius.” I no, no té raó. Si fos raonable i prou, els beneficis no serien un rècord històric, per exemple. Potser si fos raonable i prou, el marge d’interessos no hauria pujat a 10.113 milions d’euros, amb un augment del 54,3%. Si només fos raonable, potser no caldria haver mantingut els tipus pagats als estalviadors en la frontera del zero…
Parlem clar. La banca, en general, ha jugat un any amb l’avantatge de la pujada espectacular dels tipus d’interès del BCE i els crèdits que té lligats a l’euríbor, la quantitat de comissions, i tot, sense remunerar els dipòsits. No hi ha més secrets. Els resultats que els grans bancs espanyols de l’Íbex-35 han anat lliurant aquests dies a la CNMV (ja he dit que Unicaja tanca la ronda demà dimarts) es poden resumir en quatre grans dades. Presenten més de 26.000 milions de beneficis nets, que en realitat superen els 46.600 si es té en compte els diners que destinen a provisions i dotacions, després d’haver ingressat 85.000 en interessos i 24.500 en comissions. I, per al 2024, esperen de continuar augmentant els guanys. Ho va dir César González-Bueno, conseller delegat del Banc Sabadell, durant la presentació dels resultats anuals del 2023. “De cara al 2024 esperem batre els 1.332 milions d’euros que vam guanyar l’any passat.”
Amb aquestes dades a la mà, és absurd que un dirigent les atribueixi a la bona gestió interna que ha fet la seva entitat. En alguns casos, s’ha arribat al cinisme cru i pelat. Aquestes dues darreres setmanes, en què les entitats han anat presentant els seus resultats, tant Ana Patricia Botín, presidenta del Santander, com Carlos Torres, cap màxim del BBVA, han expressat el seu rebuig absolut de manera molt explícita a l’impost provisional a la banca. Botín, per exemple, considera que “la millor manera que Hisenda recapti més és que les empreses guanyin més”, i per a això, defensa, cal que hi hagi més inversió. “L’impost a la banca no és una manera d’ajudar l’economia. No entenc que es penalitzi així el sector”, va dir sense parpellejar, tot just després d’haver anunciat uns beneficis d’11.000 milions d’euros, un 15% més que l’any passat i els més alts de tota la seva història.
Malgrat els resultats obtinguts, sembla que els bancs encara no estan prou contents. No deixen de recordar que aquests resultats serien fins i tot més alts sense l’impost extraordinari a la banca aprovat pel govern espanyol. Recordem que, tot i que hi han recorregut en contra, aquest impost extraordinari va obligar els grans bancs a pagar al voltant de 1.200 milions l’any 2023 pels seus beneficis. És a dir, menys del 4,5% d’aquesta xifra. O, si voleu, una cinquena part dels augments de beneficis que els han arribat gràcies a la política monetària del BCE.
Si aquesta és la visió que tenen de la situació, no m’estranya que no els agradés que Yolanda Díaz, vice-presidenta del govern espanyol i ministra de Treball, declarés dijous passat que el seu govern farà que els bancs “contribueixin com cal” després del rècord de beneficis el 2023. “Volem que contribueixin com cal al sosteniment del bé comú; per tant, toca blindar i fer permanent l’impost a la banca”, va afegir. A mi em semblaria bé, sobretot, si faig una mica de memòria.
Perquè ja és ben curiosa la memòria dels banquers. Ningú parla dels diners públics que es van destinar al rescat del sector fa uns quants anys. Ningú recorda que el desembre passat l’estat va efectuar el seu desè pagament anual de 3.643 milions d’euros al Mecanisme Europeu d’Estabilitat. Aquest desemborsament eleva la xifra total retornada a 24.898 milions, i arriba al 60,2% de la suma rebuda. No obstant això, encara hi ha una factura pendent de 16.435 milions, que els contribuents hauran de cobrir els quatre anys vinents, fins al 2027. Són els famosos 40.000 milions que Mariano Rajoy ja qualificava el 2017 de “ben perduts” perquè van evitar uns mals molt més grans per a l’estat.
Recordem que el rescat bancari del 2012 va ser la resposta a una crisi econòmica que va portar l’estat espanyol al límit, amb un dèficit insostenible i uns interessos desbordats pel deute. Malgrat les afirmacions del govern de Mariano Rajoy que “el pagaria la mateixa banca” i que “no costaria un euro als contribuents”, l’estat ha assumit el pagament, i la immensa majoria dels diners, el Banc d’Espanya la considera perduda.
En definitiva, acaba un any molt bo per a la banca i en comença un altre que, segons diuen, encara pot ser millor. Cal esperar que, aquesta vegada, la remuneració a l’estalviador sí que es noti.
P.S. No voldria acabar l’article sense fer esment d’unes frases, que el senyor Goirigolzarri va dir divendres passat, a més de la ja esmentada, que no vaig entendre gaire. La primera fa referència als clients. “L’any 2023, CaixaBank ha estat molt a prop dels seus clients, empreses i particulars, n’ha finançat projectes i n’ha gestionat els estalvis. Tot això, a més, amb un model comercial que aposta per la inclusió financera i fa costat als col·lectius més vulnerables”. No sé què en deu pensar la majoria dels clients. Jo en conec uns quants que no creuen pas això que diu.
I la segona té a veure amb la repetida justificació que fa del manteniment de la seu a València. “Som a València amb vocació de permanència. No ha canviat res, continuem pensant igual. És el millor per a dipositants i accionistes. Estem molt a gust a València, és el millor lloc per al nostre negoci”, va assegurar. I quan li van insistir sobre aquestes contundents afirmacions, va afegir que València li semblava “en aparent contraposició amb Catalunya, un lloc extraordinàriament equilibrat”.
En podeu pensar el que vulgueu. Tot s’hi val. Jo només diré, senzillament, que no sé en què pot millorar, ni com, per als dipositants i els accionistes tenir la seu a Valencià. Potser seria bo que algun dia ho expliqués amb detall.
