07.06.2020 - 21:50
|
Actualització: 08.06.2020 - 03:54
El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ha adjudicat a una empresa filial de Ferrovial el seguiment dels contactes amb gent infectada per coronavirus i això ha desfermat una polèmica enorme.
El Col·legi de Metges de Barcelona i el sindicat Infermeres de Catalunya han demanat al Departament de Salut que rectifiqués. La mesura ha causat sorpresa fins i tot dins el govern, una part del qual se sent molt incòmode amb la decisió de la consellera Vergés. L’adjudicació, feta a dit perquè ho permet l’estat d’alarma, puja a disset milions d’euros, però amplifica el ressò de la polèmica anterior sobre la gestió del telèfon d’atenció sanitària 061 per aquesta mateixa empresa.
Algú dirà que la decisió és discutible d’un punt de vista tècnic i hi haurà temps per a parlar-ne. Però crec que avui ja es pot dir que, en qualsevol cas, és imperdonable del punt de vista social i polític. Sobretot per la manera com s’ha pres: sense que el Departament de Salut dialogués abans amb els professionals de la sanitat, sense ni tan sols consultar-los. Sense consultar la gent que han capitanejat l’esforç contra la covid-19 tots aquests mesos, amb sacrificis personals ingents.
Quan es feien els aplaudiments als balcons, cada dia a les vuit, molts d’aquests professionals ens avisaven que allò estava molt bé, que era un gest que agraïen sincerament, però que era molt important no oblidar-se’n després. I, malauradament, sembla que això comença a passar, quan la pandèmia ni tan sols ha estat ben controlada.
Aquests darrers dies diversos professionals sanitaris m’han expressat una decepció personal, profunda, per l’agressivitat amb que són impel·lits ara –sobretot per l’administració, però també pels ciutadans– a forçar la dinàmica de treball encara més. Parlen fins i tot de maltractament per directius i pacients que, superada la por de morir-se pel coronavirus, han oblidat de seguida el respecte que els deuen i el fet que els professionals de la sanitat són humans i tenen, també ells, moltes coses encara a superar.
I ho dic perquè he sentit històries personals, de viva veu, que m’han glaçat la sang i que crec que no podem passar per alt ni tenim el dret de passar per alt així com així. Històries de professionals que arribaven a casa a dormir després d’haver vist morir sis persones en un sol dia, l’una rere l’altra, sense poder fer pràcticament res, i es colgaven al llit preses de la desesperació pensant quants morts haurien de veure l’endemà. O de gent que es posava plàstics perquè faltaven bates i que entrava protegida precàriament a cases on els seus ulls registraven escenes que els havien de deixar per sempre una marca profunda –gent gran convivint abraçada durant hores amb els cadàvers d’aquells que més havien estimat a la seua vida, per exemple.
Encara no hem eixit de la pandèmia i la sensació que les bones paraules i els homenatges no eren sincers sinó interessats comença a planar sobre una gent que, en el pitjor moment, va aguantar el sistema sobre el seu esforç personal. O és que no en som conscients, encara, d’això? Ho van fer sense pensar en beneficis ni remuneracions. Sense plànyer-hi esforços, ni personals, ni professionals, ni familiars. Empassant-se la por que si ens tenallava a vós i a mi, com podem pensar que no els impressionaria a ells?
No sé si la decisió del Departament de Salut es pot capgirar, però s’hauria de capgirar. Perquè els professionals han explicat de sobres que aquesta tasca pot recaure i hauria de recaure sobre el servei d’assistència primària i no té gens de trellat, per tant, que els diners, quan arriben, se’n vagen a Ferrovial. Però també per a no deixar caure pel pendís del desencant i el desengany tots els professionals sanitaris, metges, infermers, personal auxiliar, investigadors…
Simplement perquè crec que no tenim el dret de fer-ho. Que seria una gran immoralitat fer-ho. I perquè si ho fem és que som un país, una societat, egoista, falsa i decebedora fins a uns extrems que em semblen impossibles de concebre.
Els hauria de caure la cara de vergonya a tots aquests gestors polítics o administratius que no van baixar mai dels seus despatxos quan el virus inundava els hospitals però que ara, en canvi, pressionen tothom per fer com més consultes telefòniques millor, amb la qualitat que siga.
Hauria de caure la cara de vergonya a Pedro Sánchez, al PSOE i a Podem, que d’avui per demà decideixen de retallar mil milions d’euros aparaulats a la sanitat per enviar-los a educació, al capdavall per a fer jocs polítics. I quin cinisme més enorme i quina barra que arriben a tenir els mateixos que s’omplen la boca parlant de retallades! Que cerquen els milions necessaris per a educació on siga, que són necessaris i cal trobar-los, però que no els retallen de sanitat, com si hi sobrassen. Què és això?
I no pot ser que els nostres governs se n’alegren, com han fet els presidents Puig i Armengol, pensant només en criteris polítics o que la Generalitat de Catalunya opte per reforçar Ferrovial quan té a les seues mans –a les seues i prou– la possibilitat de reforçar l’assistència primària. La combinació de tot plegat, i cada cosa per si mateixa, és imperdonable. Tant per a no poder, de cap manera, romandre callats.
PS: VilaWeb us ofereix avui un reportatge molt excepcional (‘La història d’un dinar, metàfora d’una pandèmia’) que reconstrueix amb detall què ha passat durant aquests mesos a dotze amics que el 8 de març van trobar-se per dinar junts i van agafar la covid-19 tots. El relat periodístic de Roger Cassany, fruit de moltes hores de feina i converses, és precís i minuciós i retrata perfectament la gran tragèdia que hem viscut.
