Ferros i romànic i pop

Vaig sovint al Museu Nacional, és un dels llocs que m’asseguren la calma i la felicitat de mirar. La col·lecció, de la pintura antiga –l’art romànic– fins a la modernitat de fa cent anys no te l’acabes, ni te l’has d’acabar. Cert que les expos temporals solen ser interessants, però quan no n’hi ha, per la pandèmia o perquè el museu fa canvi d’expo, tornes a les sales de la col·lecció permanent i sempre-sempre hi trobes coses que et sembla que les veus per primera vegada. És com rellegir un bon llibre. Res de “com”: és ben bé això: rellegeixes. T’adones després que el que de debò has fet és rellegir-te, a tu. Creus que no canvies i alhora veus que no ets mai igual, és com allò del riu d’Heràclit i el de Parmènides: tot flueix, el riu varia constantment, l’aigua corre, no és mai la mateixa, diu el primer, però sempre és el mateix riu, diu el segon. Som i no som alhora.

No te l’acabes, no, la col·lecció. La gràcia és justament aquesta: tornar-hi i tornar-hi, mirar i remirar, a trossos, com quan endrapes una menja fina, beus un bon vi, reprens una bona conversa. De vegades et ve de gust recórrer tota la part del romànic, de vegades la del gòtic, la del renaixement i el barroc, de vegades la de l’art modern. De vegades no cap, només vols ser-hi, dalt de la ciutat i alhora fora. Quasi sempre, en el meu cas, visitar una, dues, tres sales com a màxim, una, dues, cinc obres com a màxim, seure en sortir a la sala Oval. Deixar vagar la vista endins fent veure que miro enfora, tancar els ulls, mentre espero que el meu acompanyant, fan del gòtic i encara més del barroc, torni.

Aquesta gràcia de la col·lecció, que no te l’acabes, que l’has de graduar perquè són molts segles i molta cosa bona, ha trobat, ara, una manera formidable de bregar amb aquesta experiència impossible, la que tot visitant assidu de museus –i més encara quan només pots anar-hi de tant en tant o quan ets de viatge, parlo d’abans, és clar, però tot tornarà–, qualsevol aficionat a l’art coneix bé: voler-ho tot. Veure el museu sencer, i alhora veure’l bé i amb detall. Com s’ho ha fet el de Montjuïc per resoldre, ni que sigui el temps que duri la cosa, amb harmonia, aquestes dues tensions oposades? Fent una exposició dintre de la col·lecció! Amb un muntatge temporal dins del muntatge permanent!

Es diu “Diàlegs intrusos”  i la recomano amb fervor. L’art contemporani en diàleg amb l’art antic i l’art modern. Sòbries escultures en ferro dialoguen amb frescos romànics i amb pintures barroques, pintures minimalistes amb paisatges moderns i amb imatges romàniques, el retrat fotogràfic amb el pictòric del segle XX, instal·lacions d’objectes amb mobiliari modernista, el sarcasme de Brossa amb el modernisme, els ulls esbatanats d’un artista viu fora normes, Zush, amb els ulls del mestre de Pedret, una butaca de Tàpies amb grans quadres gòtics, les mans alçades en ferro de Juli González el 1939 amb un ‘concepte espacial’ de Lucio Fontana ferit per un tall net, de gairebé tres dècades després, d’un color morat, una obra dels anys pop.

El MNAC i la Fundació Suñol no podien haver començat millor aquesta col·laboració, que reuneix un museu públic i un centre d’art  privat. És una línia que l’equip del museu, amb Pepe Serra al capdavant, ha anat assajant fins ara amb exposicions temporals a càrrec d’artistes a qui ha demanat de remenar la col·lecció històrica i proposar una altra manera de veure-la, o de fer arribar a les sales obres que s’estan sempre al magatzem, castigades no se sap sovint gaire per què. Així han fet expos de Picasso i el romànic, de Francesc Torres i de Perejaume, entre altres, regirant els magatzems. I ara, aquests Diàlegs intrusos, l’escultor Sergi Aguilar, director de la Suñol, i Àlex Mitrani pel MNAC, com a responsables de la selecció i de l’itinerari del muntatge.

La primera vegada que ho vaig veure vaig pensar que era, és, ideal per a aquests temps pandèmics. Com treure partit del que tens quan tantes coses estan canviant sense aturador i no hi ha, ni sembla que hi haurà aviat, una societat civil en matèria de cultura, enllà d’alguns, poquíssims, mecenes i patrocinadors? Per exemple, així. Pots treure partit del que tens amb exposicions com aquesta. S’hi estarà fins a primers de novembre de l’any vinent.

En art tot és relació, sense por de confondre’s. És així per als artistes i per al públic. No som gran cosa sense l’art del passat, no som gran cosa sense l’art del present. Ni els artistes ni el públic vivim en un temps únic, és només que la forma de viure i la forma del mercat separen l’art contemporani de les formes visuals, contemplatives, espirituals i materials del passat llunyà i del passat recent. No et pots equivocar gaire, si reuneixes obres de bons artistes del present i bons artistes del passat. L’estrany és no haver-ho vist abans. I si això és resultat que totes les institucions van curtes de diners i per força han de ser simbiòtiques les unes amb les altres, benvingudes siguin les crisis. Veure els ferros (1985) de Susana Solano (foto superior), d’execució precisa i artesana, d’alè enigmàtic, al costat dels frescos de Santa Maria de Taüll (segle XII) desfà qualsevol estranyesa prèvia, ho veus junt i, repeteixo, et sembla estrany no haver-ho vist abans mai. Així, en tots els setze diàlegs. Sense adonar-te’n, de tan sorprenent que és el recorregut passes per la col·lecció sencera del MNAC!

Llàstima que no hi hagi cap diàleg amb les pintures de Sixena. És potser l’única cosa a retreure a aquesta excel·lent exposició dins d’una col·lecció.