Ferran Torrent: “Et queixes però no et rebel·les? Doncs vius de la queixa”

Ferran Torrent publica la seva vint-i-quatrena novel·la, titulada Memòries de mi mateix (Columna Edicions). En aquesta obra, el lector veurà els delinqüents habituals que surten en les obres de Ferran Torrent, ara vivint en una residència al centre de València durant el 2019, en una trama, i l’antifranquisme valencià de l’any 1968, en una segona. Un falsificador d’art lliga totes dues trames. Torrent pot comparar així dues èpoques, dues ètiques, dos mons. L’autor, sempre fascinat pels personatges outsiders (els que viuen en un segon sistema, com bé descriu el seu gran crític i coneixedor, Joan Josep Isern), va presentar el llibre dimarts a la llibreia Laie de Barcelona. Va ser en un esmorzar llarg i distès amb periodistes. En acabat, va rebre VilaWeb. L’entrevista que publiquem, transcrita i editada, inclou preguntes i respostes de tots dos moments.

—El llibre us serveix per a comparar dues èpoques: 1968 i 2019. La crítica que feu del 1968 i d’ara quina seria?
—M’agrada posar dues èpoques perquè es veu la diferència ètica, arquitectònica, i també com involucionem. Tota la solidaritat del 1968 es torna individualisme el 2019. També escric contra la socialdemocràcia, que són els que manen ara. Un delinqüent explica a una cap de gabinet per què ell vota socialdemòcrata: “Per evitar revolucions. Són els millors per a gestionar el capital”. Criticar el PP és molt fàcil. Jo el que vull és fer els altres. Els altres, cal. Mira, en la política valenciana sempre es queixen i no es rebel·len mai. I ho dic a la novel·la. Et queixes però no et rebel·les? Doncs vius de la queixa. No et donen ni dret civil valencià ni finançament. València és la tercera ciutat de l’estat, i és la tercera autonomia més mal finançada.

—Frase vostra: “Jo abans d’escriure he de saber per què ho vull fer”. Per què heu volgut fer aquesta novel·la?
—Perquè sóc un fan de la falsificació d’art, perquè volia comparar dues èpoques i perquè el sentit del destí em continua fascinant. El destí em fascina.

—Per exemple: a la novel·la, el falsificador d’art es converteix en heroi per culpa del destí.
—El falsificador vol viure com un playboy, que és un home atractiu. Però hi ha dues coses que fan que el paio acabe essent un heroi inesperat. Una, que son pare és un cagat de la vida, però li demana que ajude amics seus, clandestins, que treballen a l’empresa. I ho fa per son pare. Hi ha aquella escena que els comunistes no li volen pagar la falsificació de documents, i ell els diu, home, pague la meitat. I l’altra és que, volent-se fer milionari amb els quadres, topa amb l’espoliació nazi als jueus. Per mitjà d’un personatge real, veu obres que pertanyen a l’espoliació nazi. Comença a col·laborar-hi. L’heroi inesperat.

—Heu conegut mai cap falsificador?
—Poqueta cosa. Un que era molt divertit que fotocopiava bitllets. Però tenia raó, els pubs a rebentar de gent, els cambrers de cul, i colava.

—Però el falsificador Mític Regino, que surt al llibre, no era un cas real?
—Sí. Però jo el faig gran. Ell no arribava tan enllà. Dels falsificadors m’interessa com ens canvia a nosaltres la mirada, si sabem que el quadre és fals o no. El mateix quadre. I l’altre que són artistes que no estant reconeguts. Estan perseguits. Tu saps com és de difícil falsificar pintura holandesa? O flamenca, del segle XV i XIV? O Sorolla. Tu saps la quantitat de detalls que té un Sorolla? És un artista total, qui ho fa. Però sobretot és la percepció. Mires un Picasso, l’admires, arribe jo i et dic que és fals i et canvia del tot. I el quadre és el mateix.

—Per què us atrau la classe obrera valenciana, present en la novel·la?
—Perquè l’he viscuda molt. La classe obrera valenciana, a diferència de l’andalusa, tenia el seu hortet. Xicotet, si vols. Els caps de setmana anaven a fer-ser la caseta. La seua gran aspiració dels anys seixanta és el 600 i la caseta i l’hortet. Per això els partits d’esquerra de la clandestinitat triomfen tan poc, perquè la gent ja tocava alguns diners, i respirava.  A diferència dels obrers d’Andalusia i Manchester.

—Una escena del llibre: gent amb les mans a les butxaques, amagant-les.
—Sí. Són els tupiners. Recorde que quan era jovenet anava a la discoteca, i hi havia gent que s’amagava les mans a les butxaques, perquè tenia por que se’ls veiés un dit tallat. Treballant de tupiner, a la fusteria, la màquina els podia tallar un dit. O part del dit. Els tupiners eren els que més guanyaven, però era com una vergonya social.

—La novel·la arrenca amb una pintada antifranquista: “Vixca la república”, amb ics. És certa?
—No. Però l’humor de l’escena sí que és veritat. La primera pintada que féiem, i les féiem de jóvens, era: “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. I després ens trobàrem una pintada sota que posava: “I una tia cada dia”. Ha! O, per exemple, el teu director [Vicent Partal] i jo pintàvem a Gandia els noms del poble en valencià. Ens va enxampar la policia. Jo tenia mal de panxa i portava un medicament. Tagamet. I els vaig dir: si em doneu un disgust, vomitaré sang. El Tagamet em va salvar. Quins temps!

—Dieu que contracteu gent que ajuda a saber quina mica de tabac era la dels anys seixanta?
—Vull ser tan realista com siga possible. Aquí el tabac és Condal. O quines pel·lícules hi havia a València. O les obres de teatre. O la disposició dins els tallers.

—Hi surt el llibre El nocturno de la Habana. Per què el citeu?
—Perquè és un gran llibre. I perquè és la inspiració del que volen fer els protagonistes de la novel·la. Els protagonistes tenen tants diners de robatoris i falsificacions que no saben on posar-los. I a Cuba la màfia americana va trobar la solució, com explica El nocturno de la Habana: tenir un estat, i així ni FBI ni hòsties. Som un estat. I amb representació a l’ONU, si cal. I ho tenien, amb Batista. Però se’ls va posar pel mig Fidel Castro. A la novel·la, hi ha un espia autònom de setanta anys i escaig amb un catàleg de cops d’estat. I si voleu invertir en Guinea Equatorial, Le Monde Diplomatique ens anirà a favor, els dius. Però l’anarquista del grup no vol cops d’estat. I ella diu, vol revolucions, tenim revolucions. Invertirem i farem diners. Ah, i res de referèndums ni independència. No. Si de cas, els donem un procés, i que s’entretinguen.

—Ha!
—És molt divertida, l’escena. Dóna per a una novel·la.

—Citeu força novel·les al vostre llibre. Els protagonistes en parlen, o les llegeixen.
—Són petits homenatges. Els llibres són presents a la meua vida. Jo tenia un amic que va morir, Vicent Raga. Cada quinze dies ens regalàvem un llibre. Era molt divertit, i això que pensàvem molt diferent. Però sí, hi faig sortir llibres. Hi surt Noruega, o faig homenatge a Quico Mira, que ha traduït L’odissea. Hi ha aquella gran frase: “Mai no s’ignoren entre ells els déus immortals quan es veuen”. I quan es troben els dos grans falsificadors, l’espanyol Martínez i el valencià, és el que passa.

—El món jueu apareix al llibre per mitjà del Mossad, l’espoliació d’obres d’art, el capellà que vol anar a Jerusalem. Per què us interessa?
—El món jueu m’interessa perquè, juntament amb el poble armeni, són els únics que han sobreviscut del món antic. Si no vaig errat. Tres, quatre mil anys. I jo no parle de l’actualitat d’Israel. És el poble més massacrat de la humanitat. Anar a Jerusalem és el viatge que tinc pendent. És un poble molt interessant. Ara, si tens prejudicis… Jo sóc curiós.

—“Som més fills de l’època que dels pares”, frase del llibre.
—Exactament. Jo ja no surt. Però l’època m’ha marcat, sí. Ara ho han tancat, però hi havia unes cases de joc clandestí fabuloses. Veies gent de setanta anys jugant al pòquer, al 54. Hi anàvem amb un amic, i veies jóvens amb una bossa de fumar, i es posaven ulleres i caputxa, i els veterans. Jo sempre toque personatges outsiders, a les novel·les, gent que va a la contra, els meus herois a la meua vida. No ho fan per una qüestió ideològica, i es fan un univers paral·lel, que són els segons sistemes. I em trobe amb situacions curioses. Brauli Duart, que va ser director general de la CCMA, valencià, baixava molt a València. A vegades dinàvem junts. I un cop al Palmar un senyor va venir a demanar-me un autògraf, i em digué, sóc guàrdia civil. També em va passar en un control alcohòlic. I em van reconèixer. Per sort no havia begut. Tinc un cert reclam per la Guàrdia Civil.

—Què és el farcit?
—L’argument… Tens una idea, i el farcit és l’argument. Les idees són fàcils. I de les idees que surten fàcilment, no me’n fie. Massa fàcils. Has de vigilar. Jo arrenque amb una idea. I treballe com un periodista: cada dia done una notícia de la novel·la. Però no em veig amb un guió, et converteix en un funcionari de la literatura. Avui et toca això, i ho fas? Aleshores t’evites les sorpreses de la novel·la. I la novel·la et va donant sorpreses. O canvies l’estil.  Aquesta és narrada en tercera persona, en primera persona i un full i mig en segona persona, cosa que no havia fet mai. I una fórmula literària que vaig veure en Vargas Llosa, intercalar diàlegs diferents en el mateix capítol.

—La residència on viuen els delinqüents és de debò?
—No. Però m’interessava posar-la al centre de València, davant dl trinquet Pelai, on el gran Genovés es va convertir en una llegenda valenciana.