Ferran Torrent: ‘Contra el poder, encara que siga d’esquerres’

[Aquesta entrevista, publicada originalment al juny de 2017, ha estat recuperada com a part de la sèrie ’62 veus per l’agost’ que a l’estiu del 2017 ha recopilat les millor entrevistes del curs passat]

Xerra pels descosits. De pressa. Com si les idees li bullissin dins el cap i pam, patam, pam, poguessin percudir sobre qui l’escolta, l’una darrere de l’altra i que en porta una altra i pam. De pressa, però sense improvisar. Ferran Torrent observa, anota, pensa i després parla del que ja té pastat. O escriu. Això, sobretot.

La pregunta inicial queda al calaix perquè, abans de tenir temps d’engegar les enregistradores (i de saber que la primera entrevista que va fer, a l’ambaixador de Nicaragua, se li va esborrar tota: ‘La primera de ma vida, em vaig cagar en l’hòstia’, i que, en alguna part d’aquesta  novel·la, ‘però no digues on’, hi ha ‘un missatge per al procés’ ), abans de demanar un beure, intercanviar tres impressions, ell ja ha començat l’explicació:

—No m’agrada que diguen que és una novel·la ‘trepidant’; de fet, no m’agrada cap d’aquests adjectius. Però, bé, és veritat: és trepidant. Perquè he volgut que ho fóra. El que importa, el que en queda és la sensació. I és això el que m’interessa, eixa sensació de viure vertiginosament.

—I quins personatges!
—I et deus haver adonat que els descric molt poc. Perquè jo crec que, quan parla, u es va descrivint. No físicament, sinó la seua forma de ser. Preferisc que el lector mateix se’n faça la imatge.

—Doncs ho aconseguiu.
—Mira, n’hi ha un, el senyor Bohórquez, que te’n contaré la història. Perquè, al final, a la novel·la, necessiten un advocat. I el Ferran Torres en coneix un, per mitjà d’un amic. Que és real.

—Qui?
—L’amic: Ferran Montesa, l’editor de Le Monde Diplomatique en espanyol, que és amic meu. I té una anècdota collonuda: en els anys seixanta, ell era, diguem-ne, el cap dels estudiants del Partit Comunista en la Universitat de València. Hi va haver una agafada. I va pensar ‘no vull que em defense un sindicalista, que desafia el jutge, li fa discursos sobre la repressió i em cauran tres o quatre anys’. I agafa el senyor Bohorque. I se l’emporta a Madrid. Entren els altres, amb el sindicalista, el discurs, i clavat: dos anys. Però entra el senyor Bohórquez, corbata, puro, segell al dit: ‘Señor juez: éste es… un gamberro. Padres trabajadores, educados… y él, un gamberro.’ I el jutge: ‘Oye, Bohórquez, llévatelo.’ Li faig un homenatge.

—Ja us n’heu enamorat.
—Sí. I al final els cau bé. I a mi, també. Perquè sempre ha estat un outsider, a la seua manera. Oficialista, però outsider. I un gran demagog. És un personatge que crec que recuperaré. Quan en faça la tercera part. Pense que a les pel·lícules, i sobretot a les novel·les, al final si t’enamores d’alguna cosa és dels personatges. Per a mi són més importants que la trama.

—De fet, els vostres personatges ja formen part del nostre univers: Butxana, el Llargo…
—Sí. Durant la meua vida he conegut gent, i sempre m’han agradat els outsiders,  la gent que viu al marge de les normes. I m’és igual si parlem d’un jugador de cartes o d’un físic nuclear. Algú que va en contra del que hi ha establert, siga en l’esquerra o siga en la dreta, i que hi va de forma natural, seguint el sentit comú.

—Oh, sentit comú… De vegades aquests personatges fan coses… extravagants.
—Totes de sentit comú. Fixa’t-hi i ho veuràs.

—Com ara fumar-se un amic?
—Sí. Perquè diu: si la vida és un procés cap a la mort, fem-ho a l’inrevés: fumeu-me. I quan acabeu de fumar-me, tornaré a la vida. Ho explica ell: no sabem res sobre el post mortem, res, i és tan absurd que no passe res, que alguna cosa ha de passar.

—Beveu històries literalment dels vostres amics o coneguts i després els demaneu permís per fer-ne novel·la?
—M’agrada que ho sàpiguen. Perquè jo t’explique la història d’Agustí, que l’he viscuda en un amic que se sentia sol (quan arribes a una edat la soledat es molt fotuda), i ni tu ni ningú no podrà saber mai qui és. Però ell, sí, és clar. De manera que li ho demane abans. Encara que sé segur que em dirà que sí. A Ferran Montesa, a més, li faig una mica la conya de com és ell, que a vegades porta un fulard, que té molt mala hòstia… Li vaig dir escolta, et trauré amb nom i cognom. D’acord. I ja està.

—Alguns dels personatges són, fins i tot, i no us enfadeu…
—No m’enfade!

—…tendres.
—Ha, ha! Xep! Són solidaris! Sempre. Per a mi és fonamental que la gent siga solidària, fonamental. I em fixe més en això que en la ideologia. De fet, de la gent molt ideològica, me’n refie poc. Perquè tenen la veritat absoluta. I això em molesta. El teu partit és el millor, les teues idees són les millors… Bah! Jo he tocat molt de carrer. I una cosa bona que té és que entens la gent, tens capacitat de comprendre-ho. Que un deixa la dona i els fills i se’n va? No és que m’agrade, però tampoc no m’agrada jutjar. Estic segur que jo no ho faria? No ho sé. Sóc un paio que contínuament em faig preguntes. I em pose contra la paret. Per això pose contra la paret els altres, també: si m’hi pose jo, també tinc dret a posar-hi els altres.

—Tampoc no eludiu la política…
—En converses. Jo no ho escriuria en un article però sí que n’hi pose dos parlant dels seus dubtes, les seues contradiccions. Està bé que u tinga contradiccions, trobe que és fonamental. Perquè el món va canviant i tu t’hi has d’adequar. O en contra o a favor. Però el món canvia i et fa rectificar.

—Analitzeu aquest moment, amb el canvi de cicle polític al País Valencià, i plantegeu, per exemple, quin poder real tenen les esquerres per incidir en la vida de la gent.
—Efectivament. Però això ho faig jo… per molestar. [Pausa.] En el bon sentit. Perquè vull respostes. I si eres polític, me n’has de donar. Si fóra un obrer que guanya 700 euros, jo et preguntaria: en què canviarà la meua vida? Del que és essencial, vull dir. Perquè em puc quedar sense faena, encara. I em poden donar un subsidi, però és una trampa: et compren amb 400 euros i t’envien a casa, a veure les seixanta mil cadenes de televisió que tens per quinze euros el mes. I ja no ixes. Però el que és digne és que jo treballe, no que em mantinguen amb 400 euros cada mes. En fi: a les novel·les, tampoc no m’hi vull enrotllar políticament. S’ha de mantenir el ritme.

—Aquesta novel·la és la segona part d’Un dinar un dia qualsevol. Com l’heu planificada?
—No l’he planificada. L’he feta sense guió. Com l’anterior. Quan escric no sé què passarà, i això és emocionant també per a mi. Però és clar, escriure així significa que no manes en la novel·la: hi manen ells.

—I com escriviu, sense pla?
—Tinc la idea general,  la filosofia. I una llibreta. Quan faig un capítol, el passe a la llibreta, resumit. Deu, sis ratlles, fàcil. Perquè quan passe pel capítol deu, puga mirar què ha passat abans. És a dir, no faig una escaleta de guió sinó que va anant a l’inrevés. I, si em perc, he de buscar el problema al darrere, perquè significa que no li he donat prou base de recorregut. És una forma difícil d’escriure. Et lleva salut. I, al mateix temps, et té crispat en el text.

—Però heu fet una segona part i ja penseu en la tercera. Ha d’estar planificat.
—No. T’ho jure. Hi ha molta gent que planifica la novel·la. Però hi ha una pregunta, abans: per què vols fer eixa novel·la? Jo la vull fer per explicar un temps postcrisi, uns personatges outsiders. I d’ací ix l’argument. En aquest cas, per primera vegada, però, sí que he fet un organigrama de personatges. Una làmina gran, amb tots. Si no, no podia controlar-ho.

—La guardeu?
—Sí. Aquesta vegada ho he guardat tot. Perquè escric a mà. O, més exactament: si escric avui a mà, l’endemà ho passe a l’ordinador. Però la primera, sempre a mà. M’és més còmode. Tot lo mon em diu que sóc boig. És més: de vegades he de parar d’escriure perquè em fa mal. Mira [mostra el canell dret i el compara amb l’esquerre]: hi veus la diferència?

—I tant!
—Això m’ho vaig fer boxejant. Quant tenia divuit o dinou anys. Em posaren un guix, i al cap de deu dies me’l vaig llevar. Em molestava. I em quedà això. Ara, quan escric, al cap d’un parell d’hores em fa mal. Pose la mà en aigua gelada, de vegades. Però quan no puc, no puc.

—Però no podeu evitar d’escriure.
—No. Odie i estime escriure. Quan comence una novel·la és dir ‘cague en Déu… una altra vegada posar-me en aquest merder…’ El primer mes dorm fatal (com ara, que publique novel·la, també). Però després, quan comences a crear personatges… sóc feliç. O desgraciadament feliç: sóc desgraciat perquè treballe i patisc molt, però sóc feliç perquè és el meu món. És el meu món. A vegades confonc els mons.

—Per força. Heu creat uns personatges vívids, un univers paral·lel que, a sobre, passa d’un llibre a un altre.
—Jo m’ho crec, que viuen amb mi. Saps per què? Perquè en la vida real conec alguna gent que és molt semblant. I crec que el Llargo i el Messié són germans meus. Sí. I el Marc sóc jo. I el Ferran Torres és cosí.

—O viceversa.
—Sí. Escrius i els fas ser partícips dels teus desencisos, desencantaments, optimismes… En el fons, m’agradaria molt viure en una societat així. Sí. On pots estar tranquil. No et robaran, només roben a qui s’ho mereix. I tenen el seu codi: no trafiquen amb armes, amb prostitució, amb drogues… És un altre univers.

—Superposat.
—Això. Perquè es nodreixen del primer sistema. N’aprofiten les escletxes per a crear el segon. Jo vull que, si continuen aquests personatges, creen un segon sistema de tallers mecànics il·legals, de casinos, de venda de roba i de queviures… un segon sistema on treballen mil persones, sense papers ni hòsties. M’agraden molt tots aquests outsiders. Els de la vida real (no en vull dir noms perquè és la seua vida), saben que sóc autor, en català, i no han llegit ni un llibre en sa vida però em respecten.

—Els vostres tampoc no els han llegits?
—Psa, jo els els regale i hi fan una miradeta i tal. Un d’ells em va deixar anar un dia ‘hòstia, no m’he de morir sense haver llegit un llibre teu!’ Imagina’t. Però i què. Tenen molta vida. Sovint, n’hi ha que menyspreen aquest tipus de gent. Jo no menyspree mai ningú. D’alguna manera, tothom treballa per a mi: un crític literari, un periodista, un jugador professional de cartes… Per què? Perquè tot és món. I sempre n’hi ha un que aporta alguna cosa. Jo només em lleve de damunt els pesats.

—Parleu de la societat valenciana però, en el fons, acabeu fent una mena de fresc de la condició humana.
—Sí, sí. En el fons jo sóc molt moralista, eh? Em fot reconèixer-ho, però ho sóc. Intente donar consells a la gent. Em dic però a tu què t’importa, idiota? Però no ho puc evitar. No puc. Per això cree un altre tipus de moral.

—Però hi ha moral.
—Hi ha moral. I hi ha missatge. Em rebel·le contra la moral oficial des d’una altra moral.

—Ens mostreu aquest segon sistema, i en feu literatura, però en realitat ja vivim així: sense l’economia submergida no s’explicaria que continuéssim fent via, amb una desocupació estratosfèrica i…
—Exactament. Jo crec que tot això és l’efecte postcrisi. És a dir: què ens ha deixat la crisi? Una inseguretat enorme. Abans, una crisi durava dos, tres anys i després tornava la normalitat. Ara ja no sabem res, i la gent s’ha de defensar d’alguna manera. Inseguretat i un món d’individualistes, que va lligat.

—En algun moment heu dit que havíeu d’agrair que existís el PP perquè us fornia d’històries.
—Bé, era una boutade.

—D’acord. Però sempre ens poseu un espill a la realitat i la novel·leu. Ara no hi ha PP. Continueu fent novel·les. I posant l’espill.
—I el posaré. Jo tenia un eslògan, que mantinc i que segurament hauré dit en alguna novel·la: contra el poder, encara que siga d’esquerres. Sempre contra el poder. A més, si són els meus, amb més èmfasi, si pot ser. Perquè de la dreta no n’espere res, però d’ells, sí. I continuen mirant-se el melic. Em molesta molt que la gent no siga autocrítica. Que els altres són uns corruptes? Sí, d’acord, però sigues autocrític, perquè hi ha moltes classes de corrupció. Per exemple, no es parla de la gent que es ven al poder per a tenir un càrrec. I això és molt d’esquerres, eh?

—Possiblement.
—A vegades sóc una mica difícil perquè ho qüestione tot. És un defecte que tinc: qüestione i qüestione contínuament. I això tampoc no és bo: no em permet ni un refresc, ni una pausa. Potser sóc més tolerant amb els meus amics outsiders, que no tenen educació ideològica. Ara pense en un que, si el veus, potser t’espantes: gros, roig, ulleres negres, cadena d’or. Però és un paio molt intel·ligent… sense cultura. I molt intel·ligent.

—Una altra dèria torrentiana que també és present, des de la dedicatòria, a la novel·la: el respecte pel periodisme.
—Al periodisme de fa vint anys. No és que refuse el d’ara. Però és diferent. Recorde que jo eixia al carrer. I anava a la comissaria, a arreplegar el sobre de successos, amb tot el que havia donat la setmana. Aleshores volien semblar guais perquè venien del colp de Tejero i tu, que escrivies en català, et plantaves allà i et tractaven de puta mare. I m’ho criticaven. I provava d’explicar-los-ho: sóc un reporter de successos, que és el que m’agrada: tinc contacte amb els baixos fons… i amb la policia.

—En algun lloc heu dit que us agrada més el cinema que la literatura, però…
—Saps què passa? Que devia ser en una entrevista quan ja n’havia fet deu. I pot ser que digueren: ‘T’agrada més el cinema que la literatura?’ I jo: ‘Sí’. I m’agrada molt el cinema. Molt. Però m’agrada més llegir. A mi, em lleves la lectura i em mates. A les vuit de la vesprada ja me’n vaig. A llegir.

—Oh, i què en fem, de la imatge de Torrent i la boxa, la gresca, les timbes?
—[Riu] Doncs aquesta és la vida que faig: a les vuit me’n vaig a llegir. Fins a les onze o així, depèn del llibre. Això d’eixir de nit, no ho he deixat de fer perquè estiga cansat, sinó perquè necessite trobar alguna cosa que siga nova. Anar a fer copes… ho he fet tantes vegades que no em ve de gust. Ara, si em dius: “Conec un lloc de karaoke de friquis“, d’acord’.

—Ja hem quedat que sou autocrític. Però al mateix temps fa la sensació que n’esteu satisfet.
—D’aquest llibre, sí. Ara el llegiria i hi canviaria moltes coses, passa sempre. Però me’n sent satisfet perquè és el que jo volia fer: una novel·la d’humor, dinàmica, on hi haguera molts personatges, que parlara del segon sistema, la llei i la justícia. Objectiu complert.

—Els vostres perdedors, al final, sempre guanyen?
—Guanyen en vida. Són vividors: bones paelles, bones gambes, bon vinet. Són perdedors? No ho sé. Són perdedors vitalistes. I sempre guanyen ells. Per què? Perquè jo vull que guanyen. En aquest cas, volia un final contundent, un final a favor dels delinqüents.