Ferran Suay: “Esperar que una llengua se salve per l’heroïcitat dels parlants és ridícul”

La Plataforma per la Llengua ha organitzat un seminari demà, primer d’octubre, a Barcelona per a tractar del supremacisme del castellà i el fenomen de la substitució lingüística. Entre els ponents hi ha Ferran Suay, professor de Psicobiologia de la Universitat de València, expert en assertivitat lingüística i, entre més, vice-president de la Xarxa Europea per a la Igualtat Lingüística. També ha estat membre del Consell Social de les Llengües del País Valencià i responsable de política lingüística de la Universitat de València. El primer càrrec el va deixar fa només uns dies, del segon el van fer fora el mes de maig.

De tot això, en parlem en aquesta entrevista amb el professor Suay, que és molt crític amb la política lingüística del govern del Botànic. “Estic en tarifa plana, ja no em poden fer res més. No sóc un destroyer, però no necessite salvar la cara a ningú”, diu.

—La vostra ponència es titula “La submissió lingüística: l’hàbit letal dels catalanoparlants”. Què és la submissió lingüística?
—La submissió lingüística és l’aplicació sistemàtica de la norma de convergència al castellà. Quan algú et parla en castellà, li contestes en castellà. Sona com una cosa molt normal, però això elimina la necessitat de la llengua i, per tant, elimina la llengua.

—Això passa a tots els territoris del domini lingüístic?
—Sí. Més encara. És comú a tots els parlants de llengües minoritzades a tot el món. Això que ens passa a nosaltres els passa als gal·lesos a Gal·les i als frisons a Frísia… Ens passa a tots.

—Com es corregeix aquest hàbit?
—Hi ha dues maneres. Hi ha la manera de dalt a baix, que són les accions que puguen fer les administracions, els governs, els estats… I hi ha el que poden fer els parlants. I la manera de resoldre-ho es troba, necessàriament, en la interacció entre els dos. És a dir, els parlants han d’augmentar la demanda real de la llengua i les institucions han de possibilitar que això passe. Les regles, les normes, l’estatus d’oficialitat, l’obligació dels funcionaris d’atendre’t en la llengua són condicions necessàries perquè la llengua puga prosperar. D’altra banda, els parlants han d’usar la llengua i han de demandar l’ús de la llengua.

—Això de doblegar-nos i parlar castellà ens ho havien ensenyat com a signe de bona educació, i ara no ens ho llevem del damunt.
—La bona educació és bidireccional. Si un dia tu vas carregada i jo t’òbric la porta, és bona educació. Però si un altre dia sóc jo que vaig carregat i tu et quedes esperant que jo t’òbriga la porta, no és bona educació. La idea de la bona educació sempre carrega damunt els mateixos. Sempre som nosaltres que hem de canviar d’idioma, i no. Es pot ser maleducat en tots els idiomes, es pot ser ben educat sense canviar de llengua.

—Si els governs no fan prou feina, com ens hi hem de posar els parlants?
—Ho tenim molt difícil. Esperar que una llegua se salve per l’heroïcitat dels parlants és ridícul. Els governs han de fer coses, han de relegitimar l’ús de la llengua, perquè no ens oblidem que ací hi havia una llengua que tenia els seus usos garantits i per la força de les armes eixos usos passen a ser deslegitimats. Per tant, ara les accions dels governs haurien de ser retornar la legitimitat a eixos usos. Això es fa dictant normes i lleis i fent-les complir. I es fa donant exemple. I donar exemple vol dir que el president de la Generalitat parle en valencià. No que parle en castellà sistemàticament, legitimant l’ús del castellà. Ara mateix tenim una absència total de models, de persones amb notorietat política, que mostren una conducta lingüística digna. Que mostren com es comporta dignament un valencianoparlant en el seu poble. En el seu territori. Amb completa autoritat sobre allò que fa. I, en canvi, el que ens mostren és que una persona amb poder polític, amb dominància en els territoris, es doblega miserablement a la llengua dels altres. Això és el que veiem en les nostres autoritats. I no és el president i prou. La portaveu del grup parlamentari Compromís contesta en castellà quan li parlen en castellà. Ella és la portaveu parlamentària del grup Compromís que s’ha presentat a les eleccions dient que és un partit valencianista. Si no és capaç de contestar al diputat de Vox en valencià, què volem que facen els parlants, quan els líders es dobleguen miserablement, abjectament. El problema és que ara el treball en pro del castellanisme és transversal. El fan tots els partits polítics.

—Fins i tot els valencianistes?
—Fins i tot Compromís, que es declara valencianista. Jo entenc que és valencianista qui treballa en pro de la cultura valenciana, no qui diu que és valencianista.

—Els governs del Principat i de les Illes tenen un comportament diferent del valencià, i també en aquests territoris hi ha supremacisme del castellà.
—El que tenim en comú és que ens enfrontem a la mateixa cosa, que és el supremacisme del castellà, que no són només les actituds obertament favorables a la supremacia del castellà, no són només aquells que diuen que el català és un dialecte que no val per a res. És també qui no diu això explícitament, i potser no ho pensa, però actua com si sí. És la possibilitat que arribes a un lloc on ets tu qui pagues i el cambrer et diga, no, no, a mi en castellano. Eixa subversió de la jerarquia és letal.

—La Plataforma per la Llengua, Acció Cultural, l’Obra Cultural Balear, i més, són entitats que lluiten per la llengua, però a voltes fa la sensació que no collen prou els governs?
—Tant les associacions com els governs tenen un marge d’acció limitat pel fet que pertanyen a un estat. Normalment, les llengües tenen un estat a favor, la nostra té un estat en contra. Utilitza tots els recursos, inclosos els nostres impostos, per a matxucar la nostra llengua. Això fa que ningú tinga un marge ample d’acció. Tampoc aquestes entitats. Fan el que poden, més encertadament o menys. Cal que existesquen perquè és un paraigua més o menys protector dels parlants i perquè permeten de congregar parlants i poden fer algunes accions. Hi ha les limitacions que marca el sistema legal espanyol i, probablement, les degudes al fet que cobren subvencions. No és una crítica, és que és inevitable, no pots mossegar la mà que et dóna menjar.

—Acabeu d’abandonar el Consell Social de les Llengües. Per què?
—Perquè no serveix per a res. L’he abandonat perquè no ens hem reunit en moltíssim de temps. Se suposa que la utilitat d’un consell assessor és recollir l’opinió de persones que, des de diverses posicions, tenen coneixement de la matèria i poden informar i contribuir a dirigir la política lingüística. Això no ha passat mai. Ningú ens ha demanat opinió per a res. S’han fet coses, s’han pres decisions i nosaltres no hem estat consultats mai. Quin interès té un consell assessor que no assessora? Jo fa molt de temps que el veig com una operació més de cosmètica lingüística que no pas de política lingüística. Serveix per a publicitar que hi ha una sèrie de gent que té un cert prestigi en l’àmbit de la llengua, que són darrere del govern. I això és mentida. No ens han demanat opinió. I, per tant, això no és correcte. Jo no vull que en el meu nom es done suport a la política lingüística que fa el govern valencià, perquè em sembla nefasta i lingüicida.

—Nefasta i lingüicida, dieu. Ho podeu argumentar?
—És lingüicida perquè totes les accions que no promouen la necessitat de parlar en valencià van en contra de la llengua. La idea que les llengües es mantenen perquè la gent les estima és absurda. La gent que se’n va a viure a Berlín no parla alemany perquè l’estima ni perquè és germanòfila. Parla alemany perquè el necessita. Les llengües s’han de fer necessàries. Però com s’han de fer necessàries en un lloc on el govern no és capaç d’exigir als funcionaris que parlen el cent per cent de les llengües oficials? El govern és capaç de legitimar la idea que una persona discapacitada lingüística, és a dir, que només controla la meitat de les llengües oficials, puga exercir com a funcionari públic pagat amb els diners de tots. Això és lingüicida! Tu no necessites el valencià per a res, per a viure al País Valencià. Una persona que vinga ara de la Manxa es troba més còmoda ací que una persona valencianoparlant. Ho troba tot, absolutament, en la seua llengua. No hi haurà ni un sol despatx a l’administració valenciana on no l’atenguen en la seua llengua. I a tu i a mi, ens pot passar que no ens atenguen en la nostra llengua. Això és lingüicida. Treballar en contra de la necessitat d’una llengua és lingüicida.

—Quina diferència hi ha entre la política lingüística d’aquest govern i la del PP?
—Els aspectes més externs. És a dir, el PP era obertament antivalencià, i l’actual no es manifesta en contra del valencià, però tampoc no fa res que hi vaja a favor. Si el president parla en castellà a tot arreu, si no hi ha cap acció visible que treballe a favor de la necessitat de saber el valencià, ni tan sols per a treballar en l’administració pública valenciana… Això no és cap gran diferència.

—Quan els critiquen, els responsables de la política lingüística del govern diuen, “què voleu, que tornen els altres?”
—Si eixe és tot l’argument que tenen, la política ha deixat de tenir sentit. Si l’únic argument per a votar algú, és que l’altre podria ser pitjor… Jo no sé qui podria ser pitjor. S’ha de veure què fan. Si el que fan és tan lluny del que prometen com hem vist, quin criteri tinc per a saber què faran la pròxima volta? Ara vindran eleccions i ens diran que tenen un amor excels per la llengua. I què? Ja he vist què han fet amb l’amor que tenen per la llengua. El director general de Política Lingüística va ser portat injustament a judici pel Partit Popular i va declarar en castellà en seu judicial a València. Què vols que facen els parlants normals, si el cap visible de la política lingüística, quan té alguna cosa a jugar-se es doblega i passa al castellà? Què han de fer els altres? Potser és un biaix professional perquè sóc psicòleg, però jo em fixe més en la conducta que en les paraules. Quan toca posar les coses damunt la taula i anar a seu judicial i fer evident que tu tens tot el dret a declarar en valencià perquè eres tu qui s’hi juga les garrofes, parles en castellà? I després a qui demanes que parle en valencià? És banal, és la conducta d’una persona. Però jo crec que no ho és. És la mateixa conducta del president parlant a Elx en castellà. Fent això, el que diuen és que és perfectament legítim usar el castellà en tota situació ací al País Valencià, i com que tu parles la llengua superior, jo em sotmet a tu i et parle en el teu idioma. Aquest és el missatge que donen.

—La legislatura s’esgota i encara no ha entrat en vigor el reglament del requisit lingüístic per al funcionariat. Ho doneu per perdut?
—Repetiré el que dic sempre sobre aquesta qüestió. El requisit lingüístic està en marxa. Si no saps castellà, no hi ha manera que treballes en l’administració pública del País Valencià. Hi ha un requisit lingüístic. Aquest és el requisit. Aquells que diuen que no s’ha de limitar l’accés a la funció pública per temes lingüístics, el primer que han de fer és mirar el requisit castellà i, per tant, permetre que els anglòfons o els russòfons accedisquen a l’administració pública amb independència que no puguen atendre a la població. Això és el que ha legitimat aquest govern. Tots els anteriors ho havien fet, però aquest govern ho ha legitimat perquè ho ha tingut damunt la taula, sabia què s’havia de fer i s’ha negat a fer-ho. Continuen permetent que una persona incompetent ocupe un lloc simplement perquè és incompetent en la llengua pròpia del país. Si fora incompetent en castellà o perquè no sap llegir, no li ho permetrien.

—Com qualifiqueu la conducta del govern valencià respecte del tractament de la llengua pròpia?
—La conducta és covarda i pusil·lànime. La llengua és un tema que pot suscitar polèmica. Els enemics declarats la utilitzen com a arma política. Amb això, en comptes d’adoptar una actitud valenta i guanyar terreny i legitimar l’ús de la llengua per a la resta dels parlants, el que fan és acovardir-se, demanar als seus càrrecs que no parlen de llengua, que no entren en aquest tema. Així només es continua cedint terreny a l’opció per defecte, que és castellanitzar-ho tot.

—Heu parlat amb la rectora Mavi Mestre d’ençà de la vostra destitució com a responsable de política lingüística de la Universitat de València?
—No.

—Com us va arribar la destitució?
—Per un vice-rector. Em va trucar per telèfon.

—D’on va venir l’operació per a destituir-vos?
—No sé d’on van venir i no m’atreviria mai a dir res que no siga capaç de provar. Passa que ara mateix totes les qüestions relacionades amb el gènere, el feminisme, etcètera, són el comodí. Si vols fer mal a algú, la manera més segura és aquesta, perquè ningú alçarà la veu. Tothom té por de ser titllat del que siga. És com, en l’edat mitjana, dir que algú era ateu o protestant o adorador de Satanàs. Ningú s’atreviria a posar-se al seu costat per tal de no ser posat en el mateix sac. Així, l’atac podria venir de qualsevol lloc. Hauria estat molt més difícil fer-me destituir per una discussió sobre política lingüística, sobre accions que ha fet la direcció general i que a la universitat hem considerat clarament negatives. Jo sempre estic disposat i a favor d’entrar en el debat, i hauria estat molt més difícil aconseguir una destitució. Tanmateix, al·ludint al fet que alguna cosa és masclista, o homòfoba, o trànsfoba, o el que siga, immediatament tens l’aplaudiment general i ho fas sense risc.

—Abans del nomenament sí que havíeu tingut una conversa amb la rectora?
—I tant! És ella qui m’ho va proposar. Ens coneixem de fa molt de temps. Les meues opinions respecte de qualsevol cosa no són secretes. Jo no he amagat mai el que pense de les coses. Ho he dit i ho he escrit. Ni les meues piulades, ni els meus comentaris, ni les meues actituds són masclistes, en absolut. I i si algú haguera volgut saber si jo tinc un comportament masclista, com va dir la rectora, pot parlar amb moltíssimes dones que han treballat amb mi. A la meua facultat hi ha una immensa majoria de dones, per tant, al llarg de la meua trajectòria he treballat amb moltes dones, companyes, caps o subordinades. En comptes d’això, van haver de buscar una persona que no és professora de la universitat, que, en canvi, sí que és assessora de la direcció general de Política Lingüística, a pesar del fet irrellevant que no parla valencià, per a manifestar l’opinió de la universitat.

—El perfil des d’on us denunciaven ja no existeix, però tenia el nom de Harriet Taylor, la dona de John Stuart Mill, una precursora del pensament feminista.
—John Stuart Mill va ser qui va aconseguir el vot per a les dones. És evident que és una operació preparada. Un periodista que beu d’un compte sense cap seguidor… La primera pregunta és, on s’ha informat de l’existència d’aquest compte, com li arriba a la cronologia si no el segueix ningú?

—Al compte de Twitter teniu fixada la frase: “Si no t’agraden les meues opinions, deixa de seguir-me”.
—La universitat, l’acadèmia en general, ha de ser el reducte on tot és expressable i tot és debatible. I més encara, jo faig ciència, entenc que el jutge últim de tot han de ser els fets. Els fets marquen si una hipòtesi es pot sostenir o no es pot sostenir. I per això cal plena llibertat d’expressió. Això ho explica molt bé John Stuart Mill, quan diu que, fins i tot, quan tu tens la raó, objectivament t’interessa que els altres puguen discutir-te, perquè amb allò que s’oposen a tu, tu aprens a fonamentar millor els teus punts de vista. I, per descomptat, moltes vegades, puc no tenir la raó i, per tant, és clar que necessite que algú parle. Això ve dels Estats Units i es va implantant. És una nova inquisició. Hi ha temes que no es poden tocar, i les universitats sostenen punts de vista completament anticientífics que fan vergonya. I els sostenen perquè és políticament correcte, perquè si no combregues amb rodes de molí i dius sí buana al dogma et cancel·laran. I ningú vol això. I això és ridícul i posa molt en qüestió la funció social que tenen les universitats, que ja que compten amb bons cervells o ments brillants, haurien de permetre una discussió absolutament lliure sobre tots els temes, de tal manera que el que pot filtrar cap a la majoria de la gent siguen coses sòlides i ben discutides i fonamentades. Però la universitat acull posicions que no es poden sostenir. I cancel·len el debat. Després del cessament m’he cansat de proposar un debat a qui volguera, i no hi ha ningú disposat a discutir amb mi per què els meus tweets són masclistes o no.

—Heu emprat l’expressió “cancel·lar”, que s’ha posat de moda, ara.
—Cancel·lar és que et marquen com a heretge, de manera que ningú vulga associar-se amb tu i que et quedes sol. I, per tant, que no tingues audiència. Entenc que la manera d’oposar-se a un punt de vista que considere erroni o aberrant és discutir-lo, i si el guanyes, l’has neutralitzat. Si en comptes d’això, evites que puga exposar el punt de vista, això és cancel·lar.

—Us sentiu cancel·lat?
—Sí.

—Us han deixat de convidar a llocs o a participar en actes?
—No ho sé, perquè supose que, en molts casos, als llocs on anava hi anava en qualitat de director del servei de política lingüística o de formació permanent i innovació educativa, que era el càrrec que tenia. Personalment no ho visc malament. Però, per exemple, si veus la diferència enorme entre les mostres de suport privat que he tingut i les públiques, t’adones que molta gent, tot i estar d’acord amb mi, no vol que públicament se la relacione amb mi. És comprensible, perquè estan subjectes al mateix nivell de cancel·lació.

—Vàreu presentar una queixa a la sindicatura de greuges de la universitat. N’heu rebut cap resposta?
—La vaig rebre immediatament. Una resposta decebedora en què em deia que, com que és un càrrec de lliure designació, la rectora podia destituir-me quan volguera. Jo això ja ho sé. No he protestat perquè m’haja destituït. He protestat perquè se m’insultava en públic. Tinc l’opció d’anar als tribunals i d’alguna manera ho estic valorant.

—Així i tot, vàreu esborrar els piulets.
—Em sap greu. Els vaig esborrar perquè el vice-rector que em va trucar em va dir, per favor, esborra’ls… I a mi m’és igual, un dia puc agafar i esborrar-los tots, Twitter no és cap testament, i els vaig esborrar. Va ser un error esborrar-los.

—A partir d’aquest incident, us sentiu lligat de mans, a l’hora de piular?
—Sí. Estaria bé dir que no m’afecta, però no pots evitar-ho. Sempre hi ha això i és ridícul, en realitat.