El filòsof Ferran Sáez Mateu (1964) és professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna i assagista especialista en Montaigne. Va guanyar el premi Pere Calders per La invenció de l’Home (1998); el Josep Vallverdú per El crepuscle de la democràcia (1999); i el Joan Fuster per Dislocacions (1999). L’any 2019 va publicar el dietari La vida aèria, i el 2022, Acaçar la boira (Editorial Pòrtic), llibre singular de memòries d’infantesa i joventut. Ara publica l’assaig La fi del progressisme il·lustrat. El debat natura/artifici en la política (Edicions Pòrtic). En aquesta obra Sáez dissecciona l’evolució de l’esquerra dels anys setanta fins a l’actual “cultura woke”. Sáez, que s’autodefineix com a conservador, descriu com l’esquerra ha afrontat el debat natura/artifici i quines conseqüències té que l’esquerra entengui com a rebuda la natura, la biologia (i, per tant, el sexe, etc.) o que l’entengui com una construcció social.

—En aquest llibre separeu el progressisme il·lustrat de la “cultura woke”? Seria això?
—Seria això. Considero que hi ha una esquerra que prové de la Il·lustració, de la Revolució Francesa, i que té com a divisa les tres cèlebres paraules (llibertat, igualtat i fraternitat, això que ara en diríem solidaritat). Per a aquesta esquerra, la idea d’igualtat era molt important. Però, des dels anys noranta, la idea de diferència ha anat entrant en aquest discurs. Exacerbar la diferència fins a límits gairebé estrambòtics acaba entrant en col·lisió amb aquell model anterior d’esquerra.

—Dieu que després de la caiguda de l’URSS, del seu sistema i la seva economia, l’esquerra deixa de parlar de temes forts (preu dels pisos, salaris, immigració) i es perd en un llenguatge incomprensible.
—Aquí hi ha un intent de rearmament ideològic que, d’altra banda, és explicable i legítim. Si se t’ha ensorrat tot, intentes de reconstruir-ho. Però ho fas en aquest context cultural que t’acabo de descriure (ve la sida, cau l’URSS, i els islamistes del FIS guanyen a Algèria), i això dóna lloc al fet que aspectes que no havien estat mai de l’interès del progressisme il·lustrat passen a formar part no només del programa, sinó que esdevenen els elements més rellevants del programa. Es posen davant de tot. I, en canvi, d’immigració no n’hem de parlar perquè això és de racistes. Ni tampoc del preu dels pisos, que és una vulgaritat. Llavors, què passa? Que algú diu: “Escolti, aquí tenim un jardí que no és de ningú, i hi entrarem nosaltres.” I és el que ha fet l’extrema dreta a Europa.

—La democratització implica occidentalització? Això us pregunteu.
—Mirem el cas d’Algèria. Molta gent es pregunta si és possible un estat que sigui, alhora, democràtic i islàmic. Islàmic en el sentit no forçosament d’un estat opressiu, sinó inspirat en l’islam. Bé, és una pregunta legítima. Però el cas és que no existeix cap exemple històric d’una democràcia, podríem dir, islamitzada. Només cal mirar què ha passat, per exemple, a Turquia quan ha tornat Erdogan. El problema és que, anys enrere, parlar d’això tenia sentit; ara parlar-ne és donar munició a l’extrema dreta, cosa que t’asseguro que no és la meva intenció. Per tant, són temes complicats.

—Per què doneu tanta importància a Foucault?
—Foucault representa aquest gir que fa l’esquerra. Ell atribueix a la cultura, a l’artifici, tota la realitat que ens envolta. Fins i tot en el cas de la biologia: el sexe és una construcció cultural; tal cosa, una construcció social. Quan negues que hi hagi res identificable en la natura o la biologia, entres en una mena de “Far West epistemològic” on pots dir disbarats de l’alçada d’un campanar. Aquest és el cas de Foucault, una mena de sant per a aquesta esquerra de la diferència.

—Per exemple, separem la biologia i diguem que tot és construcció. Frase: “El senyor Sáez fa 1,90m i és ros amb ulls blaus”.
—La gent riurà.

—Però si dic “Ferran Sáez és una dona,” la gent ho respectarà més. Per què?
—Perquè, si no ho fa, podria incórrer en un delicte d’odi. Això és per pensar-hi.

—Al llibre citeu casos reals: una dona blanca que diu que se sent negra i presideix una organització de negres.
—Sóc molt respectuós amb les persones. Si algú vol sentir-se d’una manera o d’una altra, a mi això em resulta indiferent. No tinc cap problema. Però, col·lectivament o abstractament, això pot tenir conseqüències.

—Dieu que sou conservador i el llibre fa una crítica demolidora a l’esquerra. Enyoreu un rival d’esquerres?
—Jo trobo a faltar l’esquerra, és clar. I no sóc l’únic. A França, els obrers voten el Front Nacional. Per què? Perquè l’esquerra està preocupada per salvar les balenes de l’Àrtic. Jo vinc de la classe treballadora: sóc fill i nét de miners. Jo mateix vaig treballar a la mina de lignit al meu poble, l’estiu del 1985.

—“Els costums són la segona natura.” Qui ho diu, i què vol dir?
—Montaigne. Per resumir, les orenetes catalanes, franceses o marroquines fan els nius igual. No tenen una segona natura. En canvi, les cases construïdes al nord d’Àfrica, a Catalunya o a Egipte són diferents. Això vol dir que el costum és una segona natura. El problema és quan es porta al límit i es diu que no hi ha primera natura, no hi ha biologia, no hi ha res: tot és una segona natura. I això em sembla un error evident.

—Fa més de vint-i-cinc anys que feu classes a la universitat. Quins canvis heu notat entre els vostres alumnes en relació amb els temes que tracteu al llibre?
—Les primeres generacions d’alumnes encara havien fet el batxillerat i el COU, i tenien una preparació molt més sòlida. Això es nota molt. També hi ha una altra cosa important: la pandèmia. La pandèmia ha canviat la manera de ser de la gent. És un canvi bastant impactant, a parer meu. Trobo que hi ha una actitud recelosa.

—Recomaneu-me un dels molts llibres que citeu.
—Els caníbals, de Montaigne. El vaig traduir fa molts anys. D’aquí surt Rousseau, i Rousseau acaba essent el model antropològic del marxisme. És un assaig molt curt, de vint pàgines, però allà hi és tot.

—Hi parleu de Donald Trump, al llibre. Potser representa els temps actuals més que no voldríem acceptar? Narcisistes, tancats, en què es reivindica el dret a la queixa?
—I el “jo sóc el centre del món”. Donald Trump és un personatge difícil de pair, és clar. Ahir ho comentàvem: el 2013, l’Associació Americana de Psiquiatria va treure el narcisisme de la llista de trastorns psiquiàtrics. Ara ja no es considera un trastorn. Per què? Perquè és normal. Ara ser narcisista és normal. Trump representa l’apocalipsi del narcisisme [i Sáez fa el gest d’una selfie].

—L’Adiva, fotògrafa aquí present, ha filmat parts i ha vist mares fent-se selfies durant el part.
—En fi, és això. Ja no cal dir res més!

—Frase del llibre: “Estem fascinats per la natura i, alhora, la natura ens distreu de consumir.”
—Fa dos estius, mentre escrivia això, érem a la Vall de Boí durant la pluja d’estels. Vam sortir amb la meva dona a mirar el cel, i vam veure tot de llumetes per allà. Què eren? Doncs tothom mirava el cel amb el mòbil, amb una aplicació que et diu quines estrelles vas veient. No valdria més la pena mirar el cel directament? A veure si ens entenem: vostè busca la proximitat de la natura… a través de la barrera d’una pantalla? Tornem a les contradiccions. Aquest problema jo no el tinc, com pot veure. El meu telèfon és un Alcatel.

—Oh, un telèfon kosher!
—A casa gairebé no fem servir el mòbil. El meu fill, que ara té vint-i-tres anys, tampoc el fa servir gaire. La meva aspiració és la serenitat, i per això no sóc a les xarxes socials. Jo a casa tinc molts instruments musicals, no sé si ho sap, i un diumenge a la tarda toco la viola de gamba. Tinc la col·lecció d’instruments musicals privats més gran de Catalunya.

—Quants en teniu?
—Uns cinc-cents. Uns quaranta violins, trenta clarinets, flautes de tota mena, diverses violes de gamba i coses molt rares. Fins a cinc-centes, imagini’s. Gràcies a Déu, visc en una casa gran de lloguer i la tinc plena.

—I quin tipus de música us agrada tocar?
—Barroca, barroca. Hi ha qui és rocker; jo soc barroquer.