Ferran Requejo: ‘El RUI és una proposta de polítics adolescents’

Ferran Requejo, catedràtic de ciència política i membre del CATN, s’ha erigit aquests darrers mesos en una de les veus més actives contra el RUI. I aquesta entrevista no n’és cap excepció. No l’accepta de cap manera perquè creu que és una proposta adreçada a ‘acontentar els independentistes impacients’. També ens parla del moment polític actual, centrada en la mobilització de la Diada i la qüestió de confiança al president de la Generalitat, i es mostra crític amb els lideratges del procés. Tot plegat en aquesta entrevista que forma part de la sèrie ‘A punt per a la independència? (entrevistes Diada 2016)’.

—Nom: Ferran Requejo
—Edat: Seixanta-quatre anys
—Independentista? Ara sí
—Des de quan? Des del canvi de segle. Sóc independentista des d’abans que fracassés l’estatut, perquè vaig començar a veure que pel camí del pacte no ens en sortiríem. Jo havia defensat models de federalisme plurinacional, però vaig veure que era una idea massa civilitzada per a l’estat espanyol.
—La política és… com tenir una xicota nova. És una cosa apassionant, però alhora basada sempre en una informació incompleta de la realitat, amb un futur amb incerteses i amb unes tensions permanents perquè les dues persones són diferents.
—Com us definiu políticament? Sempre em defineixo com a liberal d’esquerres. És a dir, en qüestions polítiques sóc liberal, en el terreny social sóc d’idees socialdemòcrates i en matèria nacional-cultural sempre defenso les minories, perquè no es troben mai ben acomodades en les regles democràtiques.
—Teniu cap llibre de capçalera? No. Tinc autors que m’han ajudat a pensar millor, com per exemple Michel de Montaigne, William Shakespeare, John Stuart Mill, Isaiah Berlin…
—El personatge històric que us inspira: No en tinc cap. No m’agrada focalitzar-me en les persones, em fixo més en les actituds.

—Quin objectiu ha de tenir aquesta Diada?
—És una Diada de continuïtat. Estic totalment convençut que el que no fallarà serà la ciutadania. No falla mai. El format descentralitzat potser no ha estat la millor idea, però això no deixa de ser secundari en termes interns –una altra cosa és l’impacte internacional d’aquesta Diada, que serà menor pel format establert. D’una altra banda, l’objectiu de la manifestació d’enguany no ha estat tan ben marcat per part dels organitzadors com en ocasions anteriors.

—L’error d’enfocament és de l’ANC?

—Hi ha certa confusió en el plantejament, perquè es prestarà a interpretacions diferents. Hi ha diverses respostes a la pregunta sobre l’objectiu de la manifestació d’aquest any. És clar que s’han de defensar les institucions catalanes, però torna a ser un objectiu reactiu davant les agressions de l’estat. Les diades crec que haurien de ser propositives a partir d’objectius àmpliament compartits.

—Per què creieu que hauria de sortir la gent a manifestar-se, tenint en compte el curs polític que ve?
—Això no em preocupa gaire, perquè motius n’hi ha de sobres, tant els de caràcter permanent com el que van apareixent amb la conjuntura. La pregunta principal que cal dirigir als lideratges polítics i socials és la del full de ruta dels pròxims temps. Crec que hauria d’aclarir-se. No pot ser que hi hagi tres o quatre versions. Cal establir clarament quins són els objectius de la legislatura vinent. En dic uns quants: internacionalització, estructures d’estat, ampliació de la base social independentista, generar la confiança i incentivar la unitat entre partits –i, quan s’hagi fet, engegar el procés constituent civil–, elaborar un document breu de preguntes i respostes per part del govern sobre els perquès i els avantatges de la independència, un document que tothom entengui com el que va fer el govern escocès, tenir preparades les lleis de transitorietat i del procés constituent… Donar, en definitiva, una indicació clara de lideratge polític a la ciutadania i a les organitzacions socials per tal de reforçar la confiança de la ciutadania i establir un pla polític clar, contundent i, sobretot, compartit. Crec que els informes del CATN, últimament potser massa marginats, donen una base sòlida per fer tot això.

—Per què no s’avança més?
—Per les desconfiances que hi ha entre els actors polítics. I això contrasta amb l’espectacular energia que ha demostrat la societat civil. Que encara duri aquesta desconfiança entre els partits o en associacions com l’ANC és força ridícul. Sobretot si ho comparem amb el repte immens que significa posar un nou color al mapa polític d’Europa.

—Què us agradaria que passés a la qüestió de confiança?

—Ha de triomfar clarament. No tinc cap dubte que serà així, i no veig amenaçada l’estabilitat del govern. Ara, això és una condició necessària, però no suficient. Hem de tenir un govern reforçat parlamentàriament al màxim. No només per la CUP, perquè en determinats punts el suport es pot ampliar. Aquesta qüestió de confiança ha estat una bona jugada del president Puigdemont per treure’s de sobre la pressió i el protagonisme permanent de la CUP.

—Si Puigdemont no la supera i hem de fer eleccions, el procés s’acaba o en surt reforçat?
—Unes eleccions serien molt inconvenients en aquest moment i debilitarien el procés. I no es perdonaria a la classe política actual haver deixat perdre una gran oportunitat de comptar per primera vegada a la història amb setanta-dos diputats independentistes al parlament. Unes eleccions serien un tret al peu.

—RUI sí o RUI no?

—Crec que el RUI és una idea molt desencertada, tant des del punt de vista de contingut polític i jurídic com des del punt de vista estratègic. Bàsicament per tres motius: en primer lloc, perquè té un problema de legalitat-facticitat. És a dir, que com que és il·legal probablement aquesta vegada el govern espanyol optarà per no deixar-lo fer perquè, a diferència del 9-N, ara hi ha una nova llei del Tribunal Constitucional que permet d’actuar contra tot allò relacionat amb el procés de manera directa. En segon lloc, el RUI té un problema de legitimitat: previsiblement, hi hauria una participació baixa, perquè els votants del no no anirien a votar i tornaríem a estar en una situació semblant a la del 9-N. Una participació del 30%-40% no legitimaria gens el resultat, ni a escala internacional ni a Catalunya. I en tercer lloc, el RUI divideix el moviment independentista. Hi ha molts independentistes de base que això no ho veuen clar. I no ens convenen divisions. Ja tenim molts problemes sobre l’adversari principal. Espero que el govern de la Generalitat no compri la proposta. Crec que seria un error, tant des del punt de vista empíric com conceptual, que podria fins i tot hipotecar el futur de tot el procés. Perdríem molt temps, molta energia i probablement ens situaria davant una profunda decepció.

—Dieu que el RUI pot dividir el moviment independentista i, de fet, ja hi ha dues posicions clarament marcades a favor i en contra del RUI.

—Trobo que és una proposta de polítics adolescents dirigida a acontentar els independentistes impacients, que són una minoria en la societat catalana. Al moviment independentista li fa falta confiança mútua entre els partits i clarificació d’objectius i estratègies. En termes generals, crec que als partits i a les organitzacions més impacients els sobren presses i, sobretot, ingenuïtat política.

—El full de ruta actual proposa declaració d’independència i posteriorment, eleccions constituents. Però podem proclamar-nos independents sense tenir un aval democràtic?
—En un món ideal o en una democràcia i estat de dret civilitzats l’ordre de les coses és: primer es pren una decisió sobre el tema de fons, la independència, i, en cas de victòria del sí, s’estableixen les bases procedimentals de la separació i, internament, es procedeix a unes eleccions constituents que emmarquin l’elaboració d’una constitució. Però el cas espanyol ni és ideal, ni és una democràcia, ni és un estat de dret civilitzat. De manera que si no pots fer un referèndum previ de caràcter pactat, com els del Canadà i del Regne Unit, has d’actuar d’una altra manera. Primer has de procedir a una proclamació de la independència –quan estiguis preparat per a poder aguantar-la i desenvolupar-la– i després pots optar o per un referèndum de convalidació, tal com ha proposat J. Costa, o directament per unes eleccions constituents. Cal tenir previstos diversos plans d’acció, perquè la reacció de l’estat serà ferotge.

—Però perdre unes eleccions constituents després d’haver proclamat la independència també pot originar molta frustració.

—No, les eleccions constituents hi són per a elaborar la constitució d’un nou estat. Per això dic que cal clarificar el full de ruta sense dividir el moviment, és a dir, especificar què ve abans i què ve després, quins són els passos, quines són les aliances i les estratègies… Però crec que és una barbaritat que en un moment de tantes dificultats externes, encara ens imposem més dificultats internes que aprofundeixen la desconfiança, no solament entre els partits sinó també entre el lideratge polític i la ciutadania. S’ha de mantenir al màxim la unitat i la confiança internes perquè de problemes amb l’adversari exterior en sobren i en sobraran.

—I mentrestant, construir les estructures d’estat.
—Tot això és bastant complex i la responsabilitat bàsica del lideratge és de les institucions, el govern i el parlament. Sense tenir garantit un 50%-60% dels principals elements del full de ruta que he esmentat no pots procedir a una proclamació amb garanties d’èxit. Calcular el tempo és una qüestió alhora delicada i decisiva. No es pot establir a priori fent veure que com més aviat ho facis més garanties d’èxit tindràs. Les coses no són així de senzilles. Un error en el tempo voldria dir hipotecar l’objectiu, segurament per dècades. Com he ja he dit moltes vegades, les coses s’han de fer primer bé i després ràpid, no a l’inrevés.

—Cal eixamplar més la base independentista?
—Això sempre. Sempre és convenient que l’independentisme s’eixampli. Fa temps que insisteixo en el fet que hi ha un problema de comunicació de les institucions i els partits cap a la ciutadania.

—I creieu que es fa bé?

—Es parla molt de com s’ha de fer el procés, però no es parla mai del què i sobretot del perquè. És aquí on situo la proposta que deia abans, i que he recomanat personalment als governs de la Generalitat, tant al presidit per Mas com al presidit per Puigdemont: que, igual que va fer el govern escocès, es redacti un document de preguntes i respostes sobre els avantatges de la independència per a tots els ciutadans de Catalunya. Que no sigui un informe de cent pàgines, sinó un text breu i entenedor que doni resposta als principals dubtes del procés que fem. Per dir-ho d’alguna manera, seria el llibre blanc posat a l’abast de tothom, amb un llenguatge fresc i donant respostes de mitja pàgina a les preguntes formulades (podrien ser unes 50 preguntes).

—Hi ha independència sense els comuns?

—La independència necessita ciutadans. Necessita una base social àmplia. Si l’independentisme tingués el 65% dels ciutadans a favor seria imparable. Però no tenim aquest percentatge i, per tant, un desafiament fonamental és passar del 40% i escaig, que més o menys sembla clar, fins al voltant del 55%-60%. S’han de detectar els diferents grups, que ja s’ha fet, i definir estratègies diferenciades dirigides a cadascun. Però també ens hem d’adreçar al mateix món dels independentistes perquè molts tenen dubtes, tant de procediment com de contingut.

—Quin tant per cent d’independentistes creieu que hi ha?

—En termes estrictes, no ho sap ningú. Només tenim indicadors i càlculs indirectes, però sembla que la xifra oscil·la entre un 40% i un 50% i escaig, depenent del moment.

—El 27-S l’independentisme va superar el 50%.
—Sí, el vot a partits independentistes va superar el vot a partits oposats a la independència (47% – 39%). Però el 27-S es votaven partits independentistes i no es votava la independència. Són coses diferents. Les xifres varien en tots dos sentits. Hi ha ciutadans que van votar partits explícitament no independentistes que votarien independència, però també hi devia haver ciutadans que van votar partits independentistes que a l’hora de la veritat s’abstindrien o fins i tot votarien no. Observo que hi ha massa improvisació i que a vegades els partits i l’ANC estan massa capficats en si mateixos i en les seves tensions internes.

—Tres coses de la independència que us motiven i que feu servir per a convèncer un indecís.

—De raons en sobren. Primer de tot, un estat independent és important per ‘ser algú al món’. Per una qüestió de dignitat col·lectiva i individual. Ser algú vol dir ser respectat, ser un actor de decisió, que els teus símbols estiguin en peu d’igualtat amb els d’altres nacions i això es basa en el fet de tenir poder polític, econòmic, social i cultural, tant en l’àmbit intern com en l’europeu i l’internacional. Sense tenir un estat, això un país sempre ho farà precàriament (llevat que visqui en una democràcia plurinacional amb grans cotes de reconeixement i d’autogovern, de les quals hi ha molt pocs exemples). Entre la resta de motius, no tinc dubtes que una Catalunya independent seria un estat de qualitat, tant en el terreny polític com de desenvolupament socioeconòmic i cultural. Comparativament, seríem en el primer 5% dels estats del món en un termini inferior a 5 anys.

—Quin gran error ha comès el procés?

—M’estimo més parlar de dèficits que no d’errors. El principal dèficit són les desconfiances que hi ha entre els actors polítics, que contrasta amb l’espectacular energia que ha demostrat la societat civil. Que encara duri aquesta desconfiança entre els partits o a l’interior d’associacions com l’ANC és força ridícul, en comparació amb la magnitud de l’objectiu principal. Necessitem i hem d’exigir molta més professionalitat en els actors polítics.

—I algun encert?
—El gran encert és la fortalesa dels ciutadans, que mentalment han fet una ruptura espectacular i amb molt poc temps. Que només en cinc anys s’hagin mobilitzat dos milions de persones i que aquesta mobilització es vegi que no és flor d’un dia, és sorprenent. Normalment els canvis mentals en les democràcies costen una generació, i aquí s’ha produït en molt poc temps. Ara, seria imperdonable que la classe política i les institucions dinamitessin aquesta fortalesa ciutadana. I encara no ens hem alliberat d’aquest perill.

—En algun moment ho heu vist molt magre?
—No, mai no ho he vist magre. Hi ha hagut moments de preocupació i fins i tot d’emprenyament, quan els lideratges estan més pendents de les seves batalletes internes, que normalment només els interessen a ells, que de fer avançar el procés d’una manera intel·ligent i raonable. Però confio en la ciutadania de Catalunya. I també confio que la classe política i els lideratges de les principals organitzacions socials finalment aniran aprenent a ser cada vegada més professionals i a estar més pendents de l’èxit del procés que no de les seves qüestions internes.

Sèrie ‘A punt per a la independència? (entrevistes Diada 2016)‘: Eduard Voltas,Salvador Cardús, Natàlia Esteve, Isona Passola, Roc Casagran, Bel Olid,Imma Tubella, Pau Alabajos, Núria Bosch, Quim Morales, Albert Pont i Marc Crosas.