Ferran Pujol: ‘La “vacuna” de la sida ja ha arribat i es diu PrEP’

Ferran Pujol treballa incansablement des de fa anys perquè se sàpiga el mal que causa la sida i el VIH a la comunitat de LGTB. En parla amb la indignació d’aquell que veu com l’administració no fa prou esforços per a pal·liar la situació, que qualifica de ‘dramàtica’. Cada any a Catalunya hi ha vuit-centes noves infeccions del VIH, la major part de les quals només en el col·lectiu gai. Crítica la passivitat del Departament de Salut i reclama un pla d’acció per a la prevenció del VIH/sida. Ens explica un dels eixos que ha de tenir aquest programa: la profilaxi pre-exposició, una píndola que prevé en un cent per cent la infecció del VIH.

—En una carta publicada a VilaWeb i adreçada al president de la Generalitat, Carles Puigdemont, dèieu que no es pot considerar guanyada la batalla de la sida.
—No es pot considerar guanyada, de cap manera. Una altra cosa és que hi hagi aquesta percepció. De fet, no és a l’agenda política del país. Entenem que aquests darrers anys la sida ha estat abandonada. Són dades comprovables. En tenim una de les taxes d’infecció més altes de tot Europa. De manera que estem molt mal situats. Només això sol, ja és una prova fefaent que el problema no el tenim resolt. Ni de bon tros.

—I per què estem tant per sobre de la mitjana europea?
—Fa molts anys que estem en la mateixa situació, però passa que oficialment, quan se’n parla, es vol vendre una imatge molt positiva del VIH. A veure, primer hem de contextualitzar-ho. En aquests moments, a Catalunya, no hi ha cap altra epidèmia. Perquè vuit-centes noves infeccions cada any tenen rang d’epidèmia, és clar. Ara, aquesta epidèmia es concentra en un petit sector de la població. D’aquests vuit-cents casos, la immensa majoria es produeixen entre homes homosexuals i dones transsexuals. Això vol dir que tenim una epidèmia concentradíssima sobre el 4% del total de la població sexualment activa. És a dir, que les persones que pertanyen a aquest col·lectiu, només pel sol fet de pertànyer-hi, s’hi troben molt més exposades que la resta de la població, on la incidència és molt baixa.

—La situació és dramàtica.
—Sí, aquesta és el nostre gran drama. No s’ha pas d’entendre que la resta de la gent no s’infecta perquè és molt conscient i pren moltes precaucions i, en canvi, el col·lectiu homosexual s’infecta perquè tant li fa. Hi ha factors d’ordre biològic, perquè les penetracions anals són infinitament més arriscades que no pas les vaginals i el virus es transmet amb molta facilitat a través de la mucosa rectal. I també factors d’ordre epidemiològic. És a dir, si tu tens concentrada totes les infeccions en un grup tan petit de població tens molts números que et toqui a tu. En tercer lloc, hi ha raons estructurals. Dins el mateix col·lectiu, s’han hagut de posar recursos comunitaris perquè als recursos convencionals el col·lectiu no hi assistia per por de la discriminació, de l’estigma… A vegades de manera raonada o per una por interioritzada.

—I que es pot fer per revertir la situació?
—D’entrada s’ha de prioritzar el col·lectiu, una directriu que ja fa dècades que propaga l’OMS i la UE. D’entrada, si Catalunya inverteix la misèria que inverteix en prevenció del VIH, que són 1,4 milions d’euros l’any…

—Només?
—Sí. I és més del que inverteix Espanya a tot l’estat. Aquí, és clar, tots tenim resposta per a tot. Jo en dic misèria i el conseller de Salut et dirà que és més que Espanya. Ja me’l conec, aquest joc dialèctic. Però en realitat, és molt poc. I, a més, d’aquests 1,4 milions d’euros, al col·lectiu gai, que pateix l’única epidèmia de Catalunya, no li arriba ni el 20%.

—I on es queda la resta?
—En intervencions. No diria que siguin innecessàries, però no són prioritàries, com per exemple programes d’informació a certes escoles, campanyes, promoció d’uns hàbits saludables que a l’hora de la veritat no tenen gens d’impacte en la reducció de noves infeccions i que no van ni tan sols adreçades al col·lectiu que s’hauria de prioritzar… Ara, la infecció no se centra exclusivament en el col·lectiu gai. En molta desproporció, sí, però també hi ha més grups vulnerables com els usuaris de drogues.

—En vista d’aquest panorama, què demaneu?
—De moment, la primera cosa que es podria fer és tenir-ho en consideració. Jo ara llanço una clara acusació perquè fa temps que comencem a perdre la paciència. Nosaltres vàrem començar a treballar fa vint-i-cinc anys, no ens hi vàrem posar ahir. I no és qüestió de perdre els nervis, però la despreocupació del govern de la Generalitat pel col·lectiu jo no sé ni com qualificar-la…

—Entenc que l’actual govern també.
—És clar. Jo no puc fer una valoració de la legislatura Comín perquè han passat cinc mesos, però sí que puc dir-te que pràcticament no tenim interlocució amb el departament. En aquest moment es reestructura per enèsima vegada el que ha de ser la resposta al VIH a Catalunya. I comença a funcionar un òrgan tècnic que aglutini VIH/sida, hepatitis virals i la resta d’infeccions sexuals. Em sembla molt bé, però, com et dic, és l’enèsima reestructuració que es fa en trenta anys d’epidèmia. No se n’han sortit mai i cada vegada que no se’n surten, tornen a reestructurar. Toco ferro, i sóc una mica sarcàstic, perquè aquesta vegada surti bé. Però crec que no els funcionarà, perquè un altre defecte que tenen és no voler escoltar les persones que treballen en el terreny en el dia a dia.

—I què demaneu?
—Tenim unes quantes eines de demostrada eficàcia i que conformen el pla d’acció que fa anys que reivindiquem. Consistirà a mantenir, és clar, les eines tradicionals, com la informació, el repartiment de preservatius i la detecció, com a prevenció de noves infeccions. Això ja ho fem i ho fem bastant bé, però n’ha d’augmentar la quantitat i la freqüència. I parlem sempre del col·lectiu gai. També cal proporcionar-li cribatges sistemàtics de més infeccions de transmissió sexual perquè també tenim unes prevalences esgarrifoses. Paral·lelament al VIH, han anat pujant la clamídia, la gonorrea, la sífilis… I com a última branca del pla, la PrEP. A aquesta pla d’acció s’hi va comprometre de manera inequívoca Boi Ruiz fa més d’un any. I encara no en sabem res.

—Parleu-me de la profilaxi pre-exposició (PrEP). Crec que el gran públic la desconeix. Creieu que és vital per a reduir el nombre d’infeccions?
—Nosaltres ho veiem com una oportunitat que si es desaprofita no ens en sortirem. La profilaxi pre-exposició (PrEP) és una estratègia aprovada el 2012 als EUA, relativament nova, i que consisteix a prendre una pastilla amb antiretroanitvirals de la mateixa manera que es prenen anticonceptius les dones per no quedar-se embarassades, i així evitar la infecció del VIH. Aquesta píndola, si es pren correctament i sota control mèdic, és molt segura i molt efectiva, perquè pot prevenir la infecció, a la pràctica, en un cent per cent.

—I què s’ha de fer perquè l’aprovi l’estat espanyol?
—Bé, un s’ha de preguntar per què s’implementa a Perpinyà, que tenen una taxa d’infeccions molt inferior a la nostra i a casa nostra no. El Gesida, el grup d’estudis de la sida de la Societat Espanyola de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica, és l’encarregat d’elaborar les recomanacions de les teràpies antiretrovirals i com s’han de tractar les persones VIH positives. En un document de consens, fa una recomanació clara i concisa sobre com aplicar ràpidament aquesta estratègia a l’estat espanyol.

—I ara és el Ministeri de Salut que hi ha de donar el vist-i-plau?
—Exactament. Però primer ha de ser l’Agència Europea del Medicament, que encara no s’hi ha pronunciat i que aquest mes dirà que sí. En tot cas, els països que ho han volgut, ja han trobat mecanismes per no haver-se d’esperar. Perquè aquesta espera burocràtica té un impacte sobre la salut de les persones. És una qüestió d’ètica. En certa manera la ‘vacuna’ de la sida ja ha arribat i es diu PrEP. Tenim, després de trenta anys, una eina de demostradíssima eficàcia i ara n’endarrerim l’aplicació. No és cap vacuna, la PrEP. Si algú m’ho interpreta literalment pensarà que sóc boig. No és cap vacuna no perquè no inocula pas anticossos. Però, figurativament, crec que es pot dir: la ‘vacuna’ de la sida ja ha arribat i es diu PrEP.

—I per què creieu que Espanya no fa els esforços per implantar-ho?
—Perquè el VIH afecta només una minoria. Si aquestes dades afectessin el 20% de la població en general, la resposta política no seria la mateixa. Diran que això no és veritat però aquesta és la gran raó. Quan Europa i el món sencer es van adonar que el VIH no afectava la població general, van aclucar-se d’ulls. Ja sabem què passa amb les minories.

—I la Generalitat té potestat per a implantar la PrEP?
—No en té, en el sentit de poder-la implementar sobre el total de la població, però hi ha més estratègies, que és el que demanàvem tots els experts aquí a Catalunya. Poden fer-se assaigs d’implementació, que la Generalitat té potestat per a fer-ne. Així també es podran saber les maneres més òptimes de distribuir-la, des d’on, quins controls s’han de fer…

—Ras i curt: amb l’excusa d’implantar-ho ja es podria començar a subministrar la PrEP.
—I tant! De fet amb la Generalitat teníem un grup de treball sobre PrEP. L’objectiu era estudiar com esquivar la burocràcia per a començar a distribuir la PrEP a través d’assaigs clínics a les persones més exposades. Doncs resulta que les conclusions del grup s’havien d’haver presentat abans de Setmana Santa. Som al mes de juny i el grup no s’ha tornat a reunir. Ho reclamem i ho reclamem i no responen ni els correus, que això no s’havia vist mai en aquest país! Igual que no s’havia vist mai que demanis una reunió a un conseller i encara no te l’hagi concedida.

—Heu coincidit amb el conseller Comín?
—Al Memorial Internacional de la Sida. Va ser molt decebedor, perquè va fugir d’estudi. Va apel·lar al fet que a Catalunya teníem molts bons científics, que buscaven una vacuna, que serà fantàstica, que és a punt d’arribar, que la tenen a Badalona i que servirà per a tot el món. Però això no dóna cap resposta a les demandes diàries de prevenció. I la vacuna és la d’en Josep Maria Gatell i en Bonaventura Clotet, que no és ni preventiva. Parlem d’una vacuna terapèutica. A tots els presents ens va semblar que ningú no l’havia ni assessorat. És que si has d’intervenir davant de gent que fa vint-i-cinc anys que treballen en el terreny, potser que algú et faci el discurs, o que et digui què has de dir o quines són les demandes.

—Aquesta setmana organitzeu la Barcelona Pride, que ha arrelat molt bé. Quina valoració en feu?
—El Pride de Barcelona ha esdevingut una convocatòria de molt d’èxit, que cada any atreu milers de persones. És un esdeveniment de caràcter eminentment festiu però també de reivindicació perquè contribueix a fer visible al nostre col·lectiu. Crec que actes com aquest són molt necessaris, sobretot després de fets homofòbics tan terribles com el d’Orlando.

—Com ho vàreu viure?
—És la manifestació de violència física més bèstia que hàgim vist mai. Però l’homofòbia es manifesta de moltes altres maneres. No donar resposta a les necessitats sexuals de tot un col·lectiu durant més de tres dècades també és un claríssim acte d’homofòbia. I amb això d’Orlando, s’ha hagut de batallar perquè molta gent ha restat el caràcter homofòbic a l’acció. Ho consideren un acte terrorista sobre persones humanes. Mira, si fossin persones humanes haurien anat a Disneyland. Però no, van anar a un bar gai. Amb la sida passa una cosa similar. Fins i tot, quan necessitem que se’ns prioritzi sanitàriament per a poder donar resposta al nostre col·lectiu, es continua esvaint la resposta en una mena de prevenció adreçada a la població general, quan ningú no sap ben bé en què consisteix ni on es fa. I fins i tot ens neguen l’epidèmia als qui en som víctimes. Aquest discurs tan negatiu que us he fet és només producte d’una sensació de frustració molt gran tants anys després. Però a nosaltres sempre ens trobaran disposats a col·laborar.