Ferran Pegueroles Forcadell: ‘És dur quan veus la teva mare a la presó’

Ferran Pegueroles i Forcadell va avui a la presó espanyola d’Alcalá Meco per visitar la seva mare, Carme Forcadell. El fill gran de la presidenta del Parlament de Catalunya viurà una jornada de portes obertes juntament amb Carme Bassa, germana de la consellera Dolors Bassa. Ahir, tots dos familiars eren a Estrasburg, juntament amb altres familiars de presos polítics, per denunciar a instàncies europees la repressió de l’estat espanyol. És l’agenda frenètica dels familiars. En el cas del senyor Pegueroles Forcadell, enginyer informàtic de 42 anys, aquesta setmana s’estrenava davant els mitjans, i per primera vegada concedia entrevistes a la premsa. ‘A sopars grocs i actes sí que hi vaig, sí. Amb la premsa, m’estreno avui’, deia mig tímid. VilaWeb va entrevistar-lo hores abans d’anar a la cambra europea. I, tot i l’estrena, els nervis no van ser pas excessius.

—Us podeu presentar, per a qui no us conegui?
—Sóc el fill gran de Carme Forcadell. Tinc 42 anys. Sóc enginyer informàtic i treballo, amb el meu germà, a l’empresa familiar informàtica que va fundar el meu pare.

—Com porteu les visites a la presó de dones? És més dura encara que la dels homes?
—No sé si és més dura que la dels homes. Gràcies a Déu només he anat a una. Com a presó, aquesta es veu vella i rònega. Tota la gent que ha anat a unes quantes diu que aquesta és la més vella i la més rònega que hi ha. Alcalá Meco, comparada amb Estremera i Soto del Real, és pitjor. Al final, és dur quan veus a la presó a la teva mare. I és dur estar privat de llibertat. La sensació darrere el vidre, que no la pots ni tocar, és dura, és dura. I després, allà tancada.

—Ella tancada, quan no devia parar a casa.
—Ho hem dit moltes vegades: amb l’ANC i després al parlament no parava mai a casa. Sempre amunt i avall. I de sobte es va trobar quinze hores al dia tancada en una cel·la de vuit metres quadrats. L’estona que és fora diu que intenta fer totes les activitats que pot per cansar-se, per matar el temps. I poder dormir una miqueta millor. Si et canses i fas coses, descanses millor.

—A casa us vau preparar? Vau tenir la conversa sobre la possibilitat d’anar a la presó?
—La setmana que va entrar ja ens ho imaginàvem. Els dies abans, dic. I ens vam acomiadar, sí. Ho vam fer. Passa que això no t’ho pots preparar. Que ho esperis no vol dir que sigui menys dur. I ara, més, que té un nét de vuit mesos, fill del meu germà. Nosaltres som grans, ja, però ella estava molt amb el nét i el gaudia molt. Alguna vegada que l’hi hem dut, el veu molt canviat. Només amb dies canvien de cara. No és fàcil, no.

—Polititzat, ho esteu com la vostra mare?
—No. A casa nostra, i a la nostra família, només hi ha una persona polititzada. Ma mare. I no pas polititzada estrictament de partits i prou. També estava a l’ANC, a plataformes associatives, a la Plataforma per la Llengua. Sempre ha estat ella. Mon pare l’acompanyava amunt i avall, però sense ser-hi del tot, i els fills hem sortir més al nostre pare. No estem tan polititzats, no. Ara ens toca a tots ser al peu del canó per defensar-la. I som aquí, i on calgui. Però ni àvies ni mares no estaven tan polititzades com ella, no.

—D’on li ve?
—No ho sé. Jo quan la vaig conèixer ja ho tenia. Ha!

—Què recordeu d’aquests primers mesos?
—Els primers dies ho passes molt malament i plores molt. La primera setmana que no hi era, pensava: ara li diré no sé què. I no. No hi era. I no li ho podia dir. I el primer dia que la veus allà és molt fort i ho passes malament. Després, com tot, l’home s’adapta a les coses. Al final, és trist, però ho normalitzes una miqueta. Nosaltres, com a mínim, tenim la família, que ens donem suport els uns als altres. I ens ajuda anar als llocs i veure que tothom se’ls estima. I que fan coses per ajudar-los. Si no fos això, ens sentiríem desemparats. Ara sentim que tenim un poble darrere. Hi ha un munt de gent que està amb nosaltres.

—I converses amb desconeguts?
—Alguna vegada que vas a un sopar groc, és bonic que la gent s’acosti i et parli. També et demanen coses que…Com estàs, com estàs? I com està ella? Doncs mira, jo estic malament i ella està malament, i a més a més a la presó, acabes pensant. Però seria pitjor que no et donessin suport. Està molt bé que te’n donin.

—L’equip rival voldria que no en parlés ningú.
—Els familiars, una cosa que volem fer, és que no se’n deixi de parlar. Per això fem aquests actes.

—Actes al Parlament Europeu. Serveixen?
—Sí. La idea principal és que tot això sigui visible. Que se’n parli. I que algú de fora hi pugui fer alguna cosa. A mi m’interessa que la meva mare pugui sortir de la presó. I si això es fa palès, ajuda. I si hi ha opinió pública de fora que puguin fer pressió, doncs per això hi som.

—Presó o exili? Un dubte malèfic.
—Anar-se’n a l’exili també és molt dur. Ma mare té dos fills, un nét, té una mare gran, tots els amics. Hi té vida, aquí. Anar-se’n a fora i passat tota la vida a fora també és molt dur. Sobretot quan penses que això que has fet no és res dolent. De moment ella no se’n penedeix. No sé si ho acabarà fent.

—Ahir la vostra mare va fer seixanta-tres anys. La tracten bé, a la presó?
—Sí. Ens ho ha dit. Té bon tracte amb els funcionaris. I té bon tracte amb la gent de dins. I la tracten com una més. Ara xoca, perquè ella i la Dolors Bassa són les més grans. La major part són noies de trenta-pocs anys. I per això xoca una mica amb l’ambient. Moltes són noies que venien de Sud-amèrica i les han enganxades amb drogues. Com ella, gràcies a Déu, no n’hi ha més. I, essent en un mòdul de respecte, les persones més perilloses no hi tenen tracte. Estan una miqueta més apartats.

—Contra els abusos dels estats, Julian Assange diu que aquest procés marcarà un abans i un després en l’ús de la informàtica. Ho creieu, vós que sou informàtic?
—Per mi això ja no és informàtica. És societat 2.0. Jo estic més en la tecnologia que ha resistit tot això que no pas en l’ús que se’n fa, que és això de què parla Julian Assange. Ho segueixo, eh?, però jo treballo, i m’agrada molt, la part d’enginyer. Tinc molt pensament d’enginyer. I m’interessa molt com funcionen les coses, més que no l’ús que se’n fa. I és veritat el que diu Assange: la societat 2.0, i les comunicacions instantànies que ens dóna això fan que l’estat no pugui amagar les coses fa. El primer d’octubre, gràcies al fet que tothom té càmeres als mòbils, ha sortit a tot arreu. I si no arriba a ser així, ens haurien atonyinat a tots i no ho hauria vist ningú.

—La tecnologia també té l’altra cara. Potser ara mateix un policia ens escolta a través dels mòbils.
—Cert. Això també té a veure amb l’educació. Ara no en sabem, però d’aquí a uns anys ja no serà tan fàcil per a ells. Si la gent sabés fer servir les eines… El meu pare, que té setanta-dos anys, havia treballat d’informàtic de tota la vida. Va començar amb targetes perforades. I va arribar internet. I ara tenim un telèfon com aquest, que té més potència que els ordinadors amb què treballaven 200 persones quan ell va començar. Tot és saber-los fer servir.

—Carles Puigdemont els dies que va estar a la presó alemanya, el tractaven de senyor president. I Carme Forcadell?
—No. La tracten com una més.

—Com creieu que acabarà tot això?
—No ho sé. Suposo que sortiran de la presó, algun dia. I espero que no triguin gaire. Tenim esperances que després del judici surtin perquè vegin que no hi ha proves. Però no les tens totes, tampoc. I al final, si s’acabés portant a Europa, acabarien sortint perquè Europa ens donaria la raó. El problema és que si ho portes a Europa vol dir que has estat molts anys tancada abans de poder-ho fer. M’agradaria que no durés tant la cosa.

—Són presoneres, ostatges, amenaça per a la resta?
—A vegades em sembla més venjança que res més. I càstig.

—Volíeu afegir-hi res més?
—No. Bé, que avui m’he estrenat amb la premsa.