Ferran Lupescu: “No pots fer servir la terminologia de l’enemic!”

Ferran Lupescu (l’Hospitalet del Llobregat, 1961), bibliotecari de formació, ha estat anys recopilant informació per elaborar el Diccionari del fet i de la qüestió nacional, un volum de 745 pàgines, vermell, elegant, curós, que ara publica Edicions de 1979. Lupescu es reivindica com un militant de l’independentisme històric, però remarca que la intenció de la seva obra no és propagandística, sinó acadèmica: mira d’omplir un buit, l’absència d’un pla d’estudis sobre nacionalisme ben organitzat, de què a Catalunya no disposem, diu, perquè no hem tingut el poder. En aquesta entrevista hi parlem sobre la importància de les paraules, la terminologia de l’enemic i la tergiversació. 

—En aquest país hi ha hagut molt d’acomplexament amb la qüestió nacional.
—I encara hi és. Ho notes en tot: perceps que les coses són d’una manera determinada i no ho diu ningú. Perceps un país cada vegada més espanyolitzat. Les conclusions a les quals ha arribat el moment independentista en conjunt, que ara estan molt assumides, fins fa quatre dies eren coses rares que dèiem quatre pirats.

—Per què calia, aquest diccionari?
—Feia molts anys que no hi havia un diccionari de la qüestió nacional disponible al mercat. N’hi havia hagut, durant els anys vuitanta i noranta, fins a principi dels dos mil, però ara no, i és una obra bàsica per al país. No s’havia fet una obra sistemàtica que tingués abast internacional, que no fos tan circumscrita al cas català i a tot allò que li és directament aplicable, sinó al fet i la qüestió nacional en si. 

—Sou nacionalista?
—La voluntat del diccionari no és pas de fer proselitisme nacionalista, sinó, sobretot, de contribuir a una anàlisi científica de la realitat en aquest camp concret del coneixement. Dit això, hi explico els tres sentits bàsics que pot tenir el terme “nacionalista”. En el sentit positiu, del patriota del seu país que vol la independència i la normalització cultural i lingüística, sí, sóc nacionalista. En el sentit de “xovinista, xenòfob, tancat, enemic dels altres pel fet que no siguin de la teva nació, etc.”, doncs no.

—En quin moment recordeu començar-vos a sentir així?
—Durant la transició, perquè tant la consciència nacional com el marxisme estaven en l’aire. La gent en tenia idea encara que no s’hagués posat a llegir teoria. Era l’esperit de l’època. Potser el primer teòric que havia llegit de la matèria era Rovira i Virgili, i a partir d’aquí, tot el que vulguis. Després aprofundeixes. La qüestió és que, fora d’una part de la historiografia, hi havia les publicacions independentistes, que eren les úniques que fèiem una mica d’elaboració teòrica, però en el camp acadèmic no hi havia gaires coses. Hi ha obres que tracten explícitament de la qüestió nacional, però ho fan en contra.

—En el procés d’aprofundir, fins a quin punt vau trobar que havíeu de fer-ho de manera autodidàctica i fins a quin punt vau trobar de seguida recursos al vostre abast?
—Em vaig haver d’espavilar. Sempre he estat autodidacte, pràcticament en tots els camps. Excepte quan vaig fer la carrera de bibliotecari, cosa que em va transformar molt, perquè hi  vaig aprendre metodologia del treball científic, un munt de coses que hauria d’haver sabut i que no sabia. En la resta, he anat pel meu compte. Ara bé, que quedi clar: ser autodidacte et fa múscul i et dóna creativitat i frescor, suposo, però és lamentable haver de palpar a cegues per camps que ja han treballat molts altres prèviament.

—Per què diríeu que no hi ha aquesta estructura acadèmica d’especialització en qüestions nacionals?
—Perquè no som un estat. Si fóssim un estat basat en una lluita per la independència, tot el fet nacional esdevindria una qüestió central. Però som a l’estat espanyol, una província de les Espanyes.

—Hi ha hagut deixadesa pròpia?
—És complicat. Durant molts anys, qui representava, per a la massa, el nacionalisme català tenia la imatge de petita burgesia, molt de dretes, tancada, pujolista. I els progres eren el PSOE. Aquí qui ha governat tota la vida, des de la mort de Franco, ha estat el PSOE. Han tingut les diputacions, la majoria d’ajuntaments d’una certa importància, la premsa. Són ells els qui han tingut l’hegemonia ideològica, que no intel·lectual, durant dècades.

—Voleu dir que el pujolisme no va voler donar una consistència intel·lectual sistemàtica al nacionalisme?
—Crec que, simplement, no donaven per a més. Històricament s’ha comparat Convergència amb la Lliga. La Lliga era molt pitjor, molt més de dretes, però, en canvi, va saber crear infrastructura. Encara vivim del famós noucentisme institucional, que va crear una Catalunya viable, que els anys trenta anava pel camí de la normalització i arrossegava la resta del país. Això, Convergència no ho va fer. Tenia pocs intel·lectuals. La majoria eren a l’òrbita del PSOE o estaven massa rebotats amb la victòria de la dreta, o eren uns provincians. El que molava aleshores era la construcció de l’Espanya moderna, que era el projecte socialista.

—El diccionari diu que està fet “amb metodologia de base marxista”. Això en què es tradueix?
—No sé fer les coses de cap altra manera. Suposo que es veu en la mirada, en l’estructura. Jo estic molt en la línia de l’independentisme històric. La línia de pensament és aquesta. Tots venim d’un seguit d’influències determinades, d’una conjuntura històrica que ens ha format.

—Segur que algú us dirà que és contradictori dir que feu servir la metodologia marxista per elaborar una recerca a favor del nacionalisme.
—Sí, és una cosa que m’emprenya moltíssim. Hi ha un ultrareduccionisme que explica que, d’una banda, hi havia els nacionalistes autocentrats que casualment havien de ser tots de dretes i,  d’una altra banda, hi havia tots els marxistes que eren espanyolistes i a l’òrbita del PSUC. Resulta que l’escola, la tradició intel·lectual de la qual vinc jo, casualment, era marxista. No tot el marxisme ha estat nacionalista espanyol. Al contrari. El nostre nacionalisme és d’alliberament. El marxisme que es declara no nacionalista fa el joc a l’opressió nacional. Ja en les assemblees d’estudiants de fa molts anys sempre saltava algú que deia: “Camarada, habla en cristiano.” Encara estem igual. El marxisme és una ideologia d’alliberament. Algú que lluita per l’alliberament en tots els camps no ha de tolerar de cap manera l’opressió nacional.

—Termes com ara “ètnia”, “poble” i “nació”, determinants per a dirimir el subjecte de Catalunya, han estat molt disputats en aquest país.
—Considero “nació” un concepte abstracte, la suma de l’ètnia i el país. Una ètnia és un poble nacional, és a dir, un poble que parla una llengua, que viu sobre el territori d’on és la població autòctona, i aquest territori seria el país. És així de simple. És clar: cada escola de pensament dóna valors diferents a cadascun d’aquests termes. Per exemple, quan hi va haver la crisi iugoslava, em va costar moltíssim entendre el sentit que donaven a l’ètnia els pobles iugoslaus. Qui marca la pauta és el món acadèmic anglosaxó, Hobsbawm i tota la resta, i per a ells l’ètnia és una mena de conjunt humà del qual no pots entrar ni sortir. És una cosa bàsicament de sang.

—I, per tant, té un component inevitablement discriminatori. 
—Sí. I, en darrera instància, aquesta concepció d’ètnia és un dels elements determinants que expliquen la ràbia que hi havia en aquelles guerres iugoslaves. És un sentit d’ètnia funest, però que funciona en molts països i que és el concepte que de fet ha quallat al sistema acadèmic anglosaxó. Quan parlen d’ètnia, parlen d’això.

—L’independentisme què hauria de fer, disputar aquest sentit o adoptar una altra paraula?
—La terminologia està força establerta. El terme “ètnia” ja és prou precís, acotat a la qüestió nacional. Fem servir la terminologia existent, però donem-li un altre valor. 

—Ho dic perquè en aquest país fa dècades que arrosseguem el debat sobre qui és català i qui no, què cal per a ser-ho, etc. En lloc de trobar una definició de consens que mai no arriba, potser la solució és deixar de banda el debat terminològic. 
—Els debats són necessaris, sempre que l’opinió sigui formada, que la gent sàpiga ben bé de què parla. Quant als carnets de catalanitat, això només es diu quan no ets un estat. El carnet d’alemany o d’estatunidenc estan claríssims. Quan algú es queixa de qui reparteix carnets de catalanitat és perquè no tenim cap mena de poder. 

—Més conceptes importants: autodeterminació, independentisme, separatisme, secessionisme.
—Em fa moltíssima ràbia. Recordo l’11 de setembre de 2012, quan el parlament va rebre la delegació de l’ANC, que la presidenta els va dir: “Venim aquí a demanar-vos que feu la secessió.” Vaig pensar: “Ai, mare…” És el llenguatge de l’enemic! És pejoratiu. A un independentista, l’opressor li diu separatista perquè considera que li està destruint la unitat que ha existit, com a mínim, des del paleolític!

—L’ús del llenguatge de l’enemic pot ser un recurs irònic de desacomplexament.
—Jo tinc molta mania per la precisió dels termes, i termes com aquest són inacceptables des de la coherència ideològica i filosòfica. No pots fer servir la terminologia de l’enemic! És com si en lloc de dir-te anarquista o socialista et fas dir a tu mateix terrorista o cremaesglésies.

—El poder sempre ha pervertit o tergiversat conceptes amb finalitats polítiques.
—Sí. Això ha passat i passa a tot arreu, és clar, però a les nacions oprimides passa més perquè no tens el poder d’establir els termes del debat. Els té l’altre, que actua des de la prepotència. De vegades, no és ni tan sols la manipulació, sinó donar per descomptat que les coses són d’una determinada manera, com dèiem en el cas de “país”. Els anglòfons i els italòfons, per exemple, rebutgen que nosaltres diguem que nosaltres som un país i l’estat espanyol, no. Donen per fet que el terme significa allò que ells creuen. No: aquest terme significa això en el marc d’una cultura estatista acostumada a destruir pobles. 

—També funciona  a l’inrevés, de vegades. En aquest país hem vist com els dirigents de la nació oprimida també canvien el significat de les paraules. Al principi, per exemple, Convergència no deia “independència” sinó “estat propi”, després del 2017 es va començar a parlar de “fer república” i “avançar cap a la independència”.
—És un problema de falta de confiança: en la teva força, en la teva capacitat d’arrossegar el poble, o quan estàs en fase de liquidació per part d’aquest independentisme institucional, com ara.

—Què vol dir, liquidació?
—Que s’ha acabat tot. Hi ha un seguit de partits, sobretot un, que s’han rendit completament. Sé que sona penós i populista, però sembla que l’únic que els interessa és que els seus quadres continuïn cobrant la paga. Ara, la causa del país, no sé si és que només els interessa els dies de festa o quan xerren amb els amics, però s’han rendit completament a l’opressió nacional.

—Una observació: el llibre té cites, però no hi ha índex ni bibliografia.
—És una qüestió d’espai: és un llibre molt gruixut. Les referències bibliogràfiques són dins els articles; seguint la lectura, van apareixent.