Ferran Latorre, l’alpinista pacient

Bona part de la culpa, explica ell mateix, la té, a més del seu pare, l’escola on va estudiar i, en concret, els professors senyor Bofarull i senyor Cairó: van cometre la gosadia (o temeritat) de portar els joves alumnes una setmana sencera d’excursió al Parc Nacional d’Aigüestortes. Allà, en Ferran, pre-adolescent, es va enamorar de la muntanya i, d’aleshores ençà, no l’ha abandonada mai. I, al cap de més de trenta anys, a punt de fer-ne 47, ha esdevingut el primer català que corona els catorze vuitmils del planeta.

No li ha agradat mai gaire de ser el protagonista. De fet, durant catorze anys va ser el càmera del programa de TVE ‘Al filo de lo imposible’, amb què va recórrer les muntanyes de mig món i va fer cim a tres vuitmils. És a dir, era el que no apareixia mai a les imatges, no li vèiem la cara, però en canvi hi era sempre, forçosament. I era el que, a més de preocupar-se de poder arribar amb prou aire als pulmons, havia de plantar el trípode, controlar la llum, el focus i assegurar-se de portar les bateries, les pròpies i les de la càmera, ben carregades.

Irònicament, de retransmissions en directe per a televisió de les gestes de Ferran Latorre, Kilian Jornet o tants altres, no n’hi ha. Per raons òbvies. Ep, encara. Tampoc no hi ha focs artificials esperant al cim ni copes per a mossegar. I potser això fa que Messi, Guardiola, Gasol o Nadal continuïn essent, i no pas menys merescudament, els nostres principals ambaixadors esportius.

(Ferran Latorre, treballant per a ‘El Filo de lo Imposible’)

Però escalar els catorze vuitmils no és com una eliminatòria de la Champions. Ni com un tie break. El 2011, en aquesta entrevista de VilaWeb, Latorre explicava, quan ja havia fet sis dels catorze cims, que calculava poder assolir l’objectiu el 2014, sense pressa però a pas ferm. Ho ha aconseguit tres anys més tard que no preveia, esperant sempre el millor moment, el finançament, les condicions més segures i, val la pena de recordar-ho, canviant els plans a última hora més d’una vegada per ajudar o salvar uns altres companys. L’any 2013 va ser un dels protagonistes de l’intent de rescat històric  del lleidatà Juanjo Garra, que es trobava malferit al Dhaulagiri, a més de tres-cents quilòmetres d’on era Latorre, que va desfer una ascensió programada durant mesos per provar de socórrer Garra. Malauradament, no hi va arribar a temps. L’any abans havia salvat el xerpa Dawa a l’Everest i, el 2004, d’una manera decisiva, gairebé va fer tornar a la vida l’alpinista basc Juanito Oiarzábal al K2.

Tot això, sense càmeres ni focus. Però, compte, a falta de televisió, la setmana passada Twitter i Instagram van bullir, a les hores més intempestives, per seguir què passava a l’Everest, gairebé minut a minut, per cercar en quin punt es trobava aquest o aquell, a quants metres els havien vistos, si els faltava oxigen o tenien mal d’estómac. Potser alguna cosa havia començat a canviar. Com recordava Josep Casulleras, n’hi va haver molts, d’ací i d’allà, que no van dormir quan tocava per mantenir-se al corrent, no pas sense patiment, de les notícies que arribaven de l’Himàlaia. El món, o bona part, mirava cap a l’Everest, perquè aquells dies hi passaven coses.

Latorre esdevenia, aquesta vegada sí, protagonista. De darrere la càmera al primer pla. I, ara més que mai, pel camí recorregut, per l’honestedat, la paciència, la constància i la modèstia, de la manera més digna, ens representa al món, juntament amb els Messis, Nadals i Guardioles, i amb les proeses inhumanes de Kilian Jornet, amb la mítica ascensió d’Araceli Segarra a l’Everest l’any 96, amb l’exemplar Núria Picas i amb un reguitzell de grans alpinistes que encara no coneixem prou, bo i recollint el testimoni dels Nil Bohigas, Manel de la Matta, Juanjo Garra o Tolo Calafat, entre molts més que ja no hi són.

En la mateixa entrevista de VilaWeb, Latorre explicava: ‘En un país com el nostre, amb una tradició alpinística tan gran i arrelada, en un país en què podríem dir que el catalanisme polític es va engendrar, d’una manera o d’una altra, o paral·lelament, dins el món excursionista, jo que sóc persona sentida, em faria molta il·lusió aconseguir totes dues coses: d’una banda la meva fita personal i d’una altra aquest objectiu de país.’ I modestament reivindicava, també, un petit espai per a la muntanya i l’alpinisme en les butxaques de les institucions del país i de les grans empreses patrocinadores. Una cosa que a Alemanya, França o al País Basc, per exemple, han vist ben clara sempre. Demanava, humilment, que tots plegats obríssim una miqueta els ulls perquè ja s’intuïa que érem a punt de fer-la grossa.

I la setmana passada dos catalans van trepitjar, de manera memorable, el cim de l’Everest. L’un, el més ràpid del món, felí i en sessió doble. L’altre, el més pacient, treballador i perseverant, el primer català que entra en la categoria dels més grans. Tots dos han fet que, mentre el Barça guanyava la Copa, ells, finalment, fossin la notícia. A la televisió, el Barça. Però als llibres d’història caldrà afegir-hi, si encara no ho hem fet, Latorre i Jornet.