Ferran Grau: ‘Els mitjans tenen massa pressa, arribar primer no vol dir que ho facis millor’

Ferran Grau (Lleida, 1982) és llicenciat en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i treballa a la ràdio, a RNE. Ha publicat el recull d’entrevistes I jo, què pinto aquí? (Bcnpress, 2008) i el llibre La nit dels ignorants 2.0 (Angle Editorial, 2013). És autor de Dues cicatrius (Capital Books, 2016) i coautor de la sèrie detectivesca Cazeneuve (Capital Books, 2018 i 2019). L’hivern del coiot (Alrevés) és la seva última novel·la, en la qual s’endinsa en l’assassinat d’Isabel Bascuñana el 2004 a Lleida, un crim que va commoure la ciutat i que tenia moltes més connotacions, perquè el seu assassí, Gilberto Chamba, ja havia mort vuit dones a l’Equador. Amb aquesta obra, Grau s’endinsa en el camp del true crime, però el du un pas més enllà amb una reflexió sobre el periodisme, la ciutat de Lleida i una indagació sobre la pròpia memòria personal. El cas va ser un dels més brutals de la història recent de Lleida i, fins i tot, va marcar un punt d’inflexió en la seva història i va tenir connotacions en el debat sobre la immigració i com es controlava qui arribava a casa nostra.

―Aquesta és una història molt personal, que portàveu dins. Quan es va començar a gestar?
―El llibre es va començar a pensar fa setze anys, que és quan assassinen la Isabel Bascuñana. En aquell moment em ve el record d’infància, la topada més propera que vaig tenir amb ella i que explico al llibre. Jo la coneixia de vista, però ens vam deixar de parlar –de fet, sóc jo qui vaig deixar de parlar-hi, i fins i tot tenia li una mica d’antipatia per una trobada que havíem tingut en una piscina. El 2004 em va venir al cap aquell record de molts anys enrere i em va quedar mal cos, perquè ella era una mica estirada, però a mi em va quedar un punt de culpa pel que vaig fer i pel que vaig dir llavors i volia treure’m de sobre aquest pes.

―Entenc que en aquell moment ja escrivíeu, oi?
―Sí, jo ja començava a escriure i vaig pensar que havia de fer alguna cosa amb aquella història per treure’m de sobre tots els complexos adolescents i, a la vegada, per parlar d’una ciutat que m’estimo molt i que és normal que critiqui, però que no deixo que ho faci ningú que no en sigui, de la ciutat. Sóc molt crític amb Lleida perquè també faig molta crítica de mi mateix. El 2016 vaig publicar Dues cicatrius i llavors volia fer aquesta novel·la nova i la vaig començar. Han estat quatre anys intensos, encara que pel mig he escrit els llibres del Cazeneuve amb l’Oriol Molas. Per això el llibre té tota aquesta confessió molt personal, d’una banda, i la investigació periodística, d’una altra.

―El vostre llibre, l’han qualificat de true crime (història basada en un assassinat real), tot i que al meu entendre és molt més que això. Ho és, un true crime?
―No em sento còmode amb les etiquetes, i ara és quan el meu editor, l’Àlex Martín, em voldrà matar, perquè precisament ell ha fet un llibre sobre com catalogar la novel·la negra al llarg de la història. Crec que el llibre és un true crime i no ho és, perquè a mi m’agrada molt la hibridació i la literatura de fragment. Crec que és un llibre de narrativa, sense més etiquetes, i de fet el volia col·locar en una editorial de narrativa, però és cert que darrerament el gènere negre va molt a l’alça i m’havien acollit molt bé amb les novel·les del Cazeneuve, de manera que m’hi he quedat. Crec que es fa poca literatura de l’estil del nou periodisme en català. Ho va fer Carles Porta amb el seu llibre sobre Tor i ara alguns periodistes de darrera generació, però no hi ha gaire cosa més, i jo en aquesta novel·la hi afegeixo tota la història personal, una mica com fa Emmanuel Carrère a L’adversari, salvant totes les distàncies.

―De totes maneres, sembla que aquest, el de les novel·les de no–ficció basades en crims, és un gènere que a poc a poc va creixent. És un gènere de futur?
―A mi em costa molt veure el futur, crec que sobretot és un gènere del present perquè ens l’explica, aquest present. Una bona prova d’això és l’èxit dels ‘Crims’ de Carles Porta, tant en la seva versió radiofònica com en la televisiva. I també cal mirar cap on van les principals plataformes televisives i veurem que bona part de la ficció documental es basa en serials sobre crims reals. En aquest sentit, em sorprèn que es continuï revisitant la vida de Charles Manson, sembla que ningú el conegui.

―Així doncs, el millor periodisme avui dia es fa als mitjans digitals i als llibres on no s’és determinat per l’espai?
―Per mi, l’únic lloc on es fa periodisme de debò és als llibres. L’única plataforma on he pogut desenvolupar les meves feines de més abast és als llibres i, concretament, en aquest. Els mitjans tenen massa pressa, sempre volen arribar primer i no aporten diners al periodisme d’investigació. Avui es fa un periodisme oficialista i a cop de piulet. I, a més, sembla com si la llengua no hi tingués gens d’importància, ni en català ni en castellà. En el grau de periodisme, o abans a la llicenciatura, la llengua no té gens d’importància, ni tampoc no la té ni la literatura ni la semiòtica, i això és un error molt greu. Arribar primer no vol dir que arribis millor i en aquesta professió tots hem de millorar molt. Per sort, hi ha marge.

―Un dels trets que marquen el llibre és l’ambició literària, d’una banda, amb focalitzacions diverses i un bon ús de les tècniques i els registres narratius i, d’una altra, la implicació personal en la història. Uns elements que habitualment no hi són, en aquestes històries més negres.
―L’ambició hi és com a punt de partida, no sé si ho he aconseguit, però escriure no té sentit sense això, i més quan aquesta ja és la segona novel·la personal. Per això empro molt els records, els detalls, i després, els elements de la professió periodística, com la falsa entrevista, per a crear l’artefacte. I evidentment, si aquesta història no m’hagués tocat durant l’adolescència molt possiblement no l’hauria escrita o hauria estat una cosa absolutament diferent. El punt de partida és aquest record llunyà i parteixo de la base que les coses no les recordem com van ser sinó com pensem que van ser. No tan sols explico la història de l’assassinat de la Isabel Bascuñana, sinó que m’explico a mi com a narrador i com a persona, i per això jugo amb els diferents focus narratius. Em calia poder fer aquest doble joc.

―L’altre element clau a l’hora de bastir una història d’aquesta mena és la pròpia investigació. Ha estat fàcil de fer-la?
―Ha estat molt fàcil per la part oficial. La família, els amics, els Mossos d’Esquadra i els advocats de la família han donat totes facilitats. No hi havia cap secret, perquè el cas ja estava explicat. En algun moment explico o insinuo coses que no es van explicar, però per aquesta banda tot ha estat senzill. La cosa es complica més quan vols fer periodisme d’investigació, ves tu quina paradoxa, com si no ho fos sempre, d’investigació, el periodisme. Aquí sí que ja hi va haver més feina, sobretot amb un testimoni clau que és el de l’advocada de l’assassí.

―Com va anar, això de parlar amb ella?
―Vaig trigar sis mesos a aconseguir-ho i l’única manera va ser presentar-me sense avís al seu despatx. Em va tenir una hora i mitja esperant, per veure si em cansava, però al final em va haver de rebre. És un dels testimonis amb transcripció més directa que hi ha al llibre.

―També tenim tota la investigació sobre l’assassí, Gilberto Chamba, ‘el monstre de Machala’, que abans d’Isabel Bascuñana, havia mort vuit dones més.
―Sí. Quan s’investiga el cas el 2004, en una primera versió, es diu que ell havia pagat a una màfia per sortir de l’Equador, però no és veritat. La qüestió és que a l’Equador les penes no són acumulables. L’haurien condemnat igual per un assassinat que pels vuit que va cometre. Però, a més, com que les presons eren tan plenes i havien de fer fora els presos com fos per donar-hi cabuda a nous, l’any jubileu es va aprovar la llei ‘dos per u’, que vol dir que a cada pres li van reduir la condemna a la meitat. Per tant, a ell li van reduir la pena a vuit anys. Va ser el govern equatorià mateix qui li va facilitar els papers, malgrat ser un assassí en sèrie, un fenomen malauradament força freqüent al país. A ell li interessava anar-se’n perquè havia rebut amenaces de les famílies de les víctimes. En aquell moment calia molta mà d’obra a casa nostra i el govern equatorià no hi va posar cap impediment, al contrari, fins i tot va netejar el seu expedient. Ell va volar via Amsterdam fins a Madrid, on va estar-se molt poc temps, i després va venir cap a Lleida, on ja tenia dues germanes.

―I com ha rebut el llibre, la família?
―Els ha agradat que el fes i l’han llegit. M’han agraït que fes memòria de la Isabel i que tractés la qüestió de la reinserció social d’un pres. És clar que tenir-lo tancat sempre no és una solució i que el tractament dins la presó no és òptim, perquè quan el Chamba surti al carrer, tot i que tindrà més de seixanta anys, les possibilitats de reincidir seran altíssimes. Cal una revisió multidisciplinar de la presó i de les feines i reeducació. Ara mateix els tanquem per no tenir-los al carrer, però no els preparem per retornar-los a la societat, i això no fa sinó causar més ràbia al pres. Durant el confinament, jo anava a la ràdio cada dia, però el cap de setmana em quedava tancat i sol a casa i ja se’m feia terrible imaginar algú tancat a la presó, per molt que s’ho mereixi. Cal pensar en un nou model penitenciari.

―La ciutat de Lleida, que criticau obertament en el llibre, també és en bona part protagonista. Com s’ha rebut el llibre a la ciutat?
―A Lleida hi ha hagut tres tipus d’impressions diferents sobre el llibre, que corresponen a tres tipus de lectors. Hi havia el lleidatà que s’interessava pel true crime i, en concret, per la història de l’assassinat i que ha rebut el llibre molt bé. Després, hi ha hagut una gent que l’ha llegit perquè apareixia la ciutat i són els que més l’han rebutjat, no volen que critiqui la ciutat. Diria, fins i tot, que algun mitjà de comunicació no ha entès el llibre. I finalment, hi ha un tercer gruix de lectors que s’ha interessat més per tota la part personal que explica el llibre i que consideren que ha estat un acte de valentia explicar-ho i ho han elogiat força. La veritat és que aquest llibre l’han entès millor fora de Lleida que no pas a Lleida, on l’haurien hagut d’entendre molt més.

―El vostre llibre va quedar afectat directament pel confinament, tot just quan començava a enlairar-se una mica…
―Sí, el llibre ja era a les llibreries i en algunes hi continua essent, i sé que durant el confinament hi va haver gent que el va comprar per internet. Sobretot, hi havia gent que havia vist el programa sobre aquest crim i que volia aprofundir en el cas, que expliqués més coses. Hi ha qui m’ha dit que li havia servit per a fer el confinament més lleuger i molta gent ha quedat sorpresa per la duresa i la profunditat del llibre, que és un contrast amb el que havíem fet darrerament. Aquesta obra marca un contrast respecte als llibres del Cazeneuve, i si bé l’Oriol Molas intenta fer un altre tipus de literatura més psicològica, jo he començat aquest camí.

―Això vol dir que abandonareu el projecte a quatre mans?
―No, en cap cas. Els llibres del Cazeneuve ens han donat múscul, escriure a quatre mans serveix també per a valorar el fet d’escriure sol. El Cazeneuve se’ns ha fet gran sense voler, mai a la vida imaginàvem que un escriptor que no escriu i un escriptor novell s’haguessin entès bé i haver assolit l’èxit relatiu que ha tingut la proposta i aquesta acollida tan gran, que ja fa que ens coneguin com ‘els cazeneuve’, com si fóssim una parella còmica.