12.10.2024 - 21:40
|
Actualització: 13.10.2024 - 09:04
El telèfon de Luigi Ferrajoli (Florença, 1940) va sonar. Era un jurista espanyol eminent, considerat progressista, que li recriminava haver qualificat d’horrible el judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol. Ferrajoli va rebre força més trucades, i cartes, d’uns altres juristes espanyols de renom, que se li van llançar al coll perquè no podien entendre de cap manera les crítiques que aquest jurista, professor i filòsof del dret, un dels més prestigiosos a Europa sobre les garanties en el dret penal, va deixar anar contra el procés judicial amb què l’estat espanyol va castigar l’independentisme català. Ferrajoli ho va dir en una conferència a la Universitat de Roma III, el novembre del 2019, el contingut de la qual va publicar en exclusiva VilaWeb. Aquelles paraules van causar un terratrèmol a l’alta judicatura espanyola, pel fet que algú com Ferrajoli –que fou citat el segon dia de judici pel fiscal Javier Zaragoza, que va recomanar a les defenses que se’l llegissin– impugnés de dalt a baix aquell procés penal.
Ferrajoli s’asseia aquell 28 de novembre en una taula acompanyat d’Iñaki Rivera, jurista, professor de dret, director de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans i deixeble seu, i també del professor Patrizio Gonnella, president de l’associació Antigone i un dels observadors internacionals del judici contra el procés. Però Rivera, que coneix molt bé Ferrajoli, amb qui ha tingut una relació intensa, personalment i acadèmica, de fa molts anys, no les tenia totes. Perquè el prestigiós jurista italià va tenir una posició clarament contrària al procés d’independència de Catalunya.
I Rivera compartia taula amb Ferrajoli en aquella conferència a la Universitat de Roma III en un moment en què ell impartia un curs de dret penitenciari com a professor convidat. Gonnella, que sabia molt bé com havia anat aquell judici i les manques de garanties greus que va tenir, va aprofitar l’avinentesa per aplegar en un acte a Ferrajoli i Rivera per parlar d’aquella sentència que feia poques setmanes que havia incendiat els carrers de Barcelona.
“L’escoltava estupefacte”
Va començar Rivera amb una explicació de l’informe de síntesi que International Trial Watch va fer sobre les irregularitats que va detectar al judici, i després venia el torn de Ferrajoli. “Jo recordava que no simpatitzava gens ni mica amb la causa independentista catalana, i estava nerviós, perquè no sabia què diria. Després de la meva intervenció, la frase que va deixar anar va ser: ‘Jo, abans de continuar, només puc qualificar la sentència i tot el procés penal amb una paraula: horrible.’ I desenvolupà tota la intervenció recordant que el referèndum no era delicte, que havia estat despenalitzat, que havien cercat la rebel·lió, que requeria la violència i les armes, i que era un disbarat, que el moviment català era pacífic, i que van canviar a la sedició, i va recordar la història del delicte de sedició, que es remuntava a l’època feixista i que era impropi de les democràcies modernes.”
En efecte, va definir la condemna per sedició com “una vergonya, un residu de l’època feixista”. Va parlar d’un atac als drets fonamentals de reunió, manifestació i llibertat ideològica, “el cor dels drets polítics”. Va assegurar que el judici havia estat contra un conflicte identitari i no contra fets que poguessin castigar-se penalment. La sentència, segons Ferrajoli, era “insensata i irresponsable” perquè “abocava gasolina al foc”, i la va qualificar de “cop greu a la democràcia i a l’estat de dret”. Més encara, deia: “No es pot aplicar el codi penal per reprimir la dissidència.” Enumerava tots els drets fonamentals vulnerats durant el procés judicial, incloent-hi, també, el del principi de legalitat, el dret de la doble instància judicial, el del jutge natural i imparcial…
“L’escoltava estupefacte”, recorda Rivera. Que algú com ell digués tot això era molt perillós per al relat repressiu que havien construït no solament els jutges del Suprem, sinó també la classe política i mediàtica espanyola. Perquè Ferrajoli és un referent. Tant, que Zaragoza el va esmentar al començament del judici, quan va recordar les seves consideracions sobre el dret d’autodeterminació que les defenses dels presos invocaven. El jurista italià circumscriu aquest dret dels processos de descolonització, i també en casos dels pobles oprimits. I no considera que el poble català sigui un poble oprimit. I és això que volia destacar Zaragoza en aquella intervenció, en què va presentar Ferrajoli com a “pare del garantisme penal i el desenvolupament dels drets fonamentals”.
El fiscal espanyol amagava precisament la seva aportació en aquest camp, el del garantisme, en què el jurista italià és un fervent detractor de la presó preventiva, que és precisament l’instrument amb què el Tribunal Suprem espanyol va castigar els dirigents independentistes durant dos anys fins que no hi hagué condemna. Ferrajoli criticava la manera com l’estat espanyol va respondre al procés d’independència català; va dir que l’1-O hi va haver una “abdicació total de la política”, que es va engegar una “operació política per la via penal” arran de la incompetència de l’estat espanyol. Pensava, en canvi, que calia obrir una etapa de diàleg, i instava el poder polític espanyol a concedir indults i a explorar una amnistia, dues coses que uns quants anys més tard es van dur a terme.
El gran maldecap
Aquella intervenció va acabar essent un gran maldecap per a Luigi Ferrajoli, que no va pair les crítiques furibundes dels seus col·legues espanyols. La pressió fou tan gran que unes quantes setmanes més tard va acabar publicat un article a El País en què volia deixar clar que no donava suport al procés d’independència. Perquè, de fet, sempre havia estat així; hi exposava “l’extrema perillositat de tants conflictes identitaris promoguts amb èxit creixent per formacions d’extrema dreta”, per una banda, i “per una concepció de democràcia basada en la lògica schmittiana de l’amic-enemic”.
En aquell article de resposta a la pressió espanyola que va rebre arran de la conferència de la Universitat de Roma III, Ferrajoli pràcticament no traçava diferències entre el procés català i el secessionisme de la Lega Nord, d’extrema dreta, a Itàlia, ans pràcticament els situava en un pla d’igualtat, com també feia amb el Brexit. Va deixar de banda consideracions que sí que va fer a la conferència, com ara quan es va avenir a debatre si Catalunya podia tenir dret d’autodeterminar-se després de la sentència, per la situació de repressió. Temia, això sí, que pogués causar un efecte expansiu dins l’estat espanyol mateix i en més estats europeus, com ara Itàlia, on el secessionisme és marcat i estigmatitzat pel caràcter ultradretà que hi confereix la Lega Nord.
A Ferrajoli, li interessava de dir i de fer entendre als juristes espanyols que la manera que van tenir de respondre al procés d’independència va ser equivocada, i va recordar el gran error de permetre que Vox fos acusació particular en el judici, perquè va dir que havia polititzat el judici oral “com un lloc espectacular del conflicte identitari entre nacionalismes europeus”. Els parlava de “la sorpresa i la preocupada perplexitat” amb què tots els juristes italians amb qui ell va parlar van seguir el judici, perquè “l’ús de la presó preventiva, la campanya política promoguda per les forces d’extrema dreta contra els imputats i les altíssimes penes imposades als condemnats havien tingut l’efecte d’exacerbar el conflicte i agreujar el problema en compte de resoldre’l”.
Després d’aquella experiència, Ferrajoli va voler girar full i no parlar-ne mai més. La justícia espanyola en general i el Suprem en particular van mantenir la lògica repressiva i l’aplicació del dret penal de l’enemic, fins avui, quan l’alta judicatura encara es nega a acceptar i aplicar l’amnistia que Ferrajoli mateix demanava. Del vídeo d’aquella conferència, no en queda ni rastre, i el jurista italià ha volgut girar full del tot d’aquell episodi que va obrir una esquerda jurídica enorme en la repressió judicial espanyola contra l’independentisme.
