Fermín Pardo, el caçador de tradicions

Obert, atent i generós. Fermín Pardo és una d’aquelles persones a qui agrada compartir tant com tenen, bé siga un plat a taula, l’arquitectura del seu poble estimat o els vastíssims coneixements que té. La seua trajectòria dilatada i fructífera no es pot explicar en un matí al menjador de la Casa Azul de Requena (Plana d’Utiel). En canvi, en un matí, sí que podem obrir les orelles i gaudir del seu punt de vista privilegiat, el d’un home lliurat a la causa que fa més de cinquanta anys que recorre el País Valencià, i territoris veïns, en cerca de tradicions.

A setanta-tres anys manté ben viva l’energia i la vitalitat que l’han dut a dedicar tota una vida a la cultura popular: folklorista, divulgador, cronista, activista, reconstructor i caçador de danses i cançons.

Ha recuperat, reconstruït i revitalitzat desenes de músiques i danses, com el Ball dels Locos de l’Olleria i les danses del Corpus de València; ha encapçalat –o n’ha format part– prestigiosos grups de música tradicional, com Alimara; i ha participat en algunes de les recerques de música tradicional valenciana més importants del segle XX: els Cuadernos de Música Folkórica valenciana i el Cancionero Musical de la provincia de Valencia, per exemple. Però, a més de tot això, ha aplegat un dels arxius personals més importants del País Valencià: més de 15.000 peces que ha regalat a diversos museus.

—Què és la cultura popular per a Fermín Pardo?
—És una cultura que s’ha transmès oralment i que la gent sempre ha tingut com una qüestió inferior. En canvi, per a mi, no és inferior. Què és més important? Un vas ibèric tret d’una excavació arqueològica o les eines que han quedat de fer el batre –que ja no es fa? Les cançons, les lletres, la literatura, els contes, diversions diferents, l’etnologia, la indumentària, les eines de treball, el mobiliari… tot això és cultura que tenim i que servirà per a molts estudis i per a molt de treball de gent especialitzada.

—I quin valor té tot això en ple segle XXI?
—Doncs té el valor d’una cultura com quan tu has fet un Museu del Prado. I dius, però com has de comparar eixes obres tan singulars amb una cançoneta de no sé què? Doncs, tot és manifestació de les persones que han viscut, tot és part de la història. I algunes coses encara són vives, perquè si en un poble canten l’asguilando significa que cantar-lo encara té sentit. Ací cantem els mayos, que havien deixat de cantar-se i es recuperaren, doncs, actualment la nit dels mayos és apoteòsica. És ben viu perquè la gent s’ho passa divinament. Doncs, encara serveixen. Són elements de gaudi i d’actualitat. És antic, però viu, i hi han coses que tenen la seua adaptació i la seua evolució.

—D’on us ve aquesta passió per la cultura popular?
—Doncs no sé si era qüestió del meu avi patern, que tocava l’acordió, o de la meua àvia materna que fou la que em transmetia les oracionetes que ella sabia. I, després, doncs ma mare, que era molt cantadora, i les meues ties o la meua cosina; tenia un ambient familiar que a mi m’atreia. Era l’època dels anys seixanta, en què tot açò era la cosa antiga, la que no valia per a res… ‘I quines “cantureles” més lletges’, es deia. Però jo ja trobava que tenien eixa importància i eixa categoria. És una cultura que és tan àmplia, tan àmplia… i amb tanta quantitat.

—Heu compaginat  la feina de mestre amb la recerca i, alhora, heu estudiat geografia i història.
—Doncs jo ara dic, quanta vitalitat tenia, quanta vitalitat! Perquè anava cada dia al col·legi d’Albal (l’Horta Sud) a treballar i anava a estudiar a la facultat amb el meu 4L. Si no arribava a classe em donaven els apunts els amics jovenets amb qui jo anava. Però és que el diumenge o el dissabte anàvem a recopilar, era una distracció tan bonica… Et trobaves açò, et trobaves allò… Després havies de fer la còpia dels textos, corregir els exàmens de la feina i estudiar els teus exàmens per a la facultat, però bé.

—Heu investigat pel vostre compte, però l’any 74 vau entrar a l’equip de recopiladors dels prestigiosos Salvador Seguí i Maria Teresa Oller, entre més. Què cercàveu?
—Doncs, en principi, quan es plantejà la recopilació de Salvador Seguí i Maria Teresa Oller, deien: ‘Ha de ser tot el que siga popular.’ Però, és clar, tot el que siga popular…? La gent no fa una divisió entre el que és popular i el que no ho és. I, al final, jo tenia eixa idea de dir: ‘Per a mi tot es bo, després ja es farà la tria.’ Perquè si dius, no, no… que siga popular, popular! Perquè no és igual un romanç de Nadal antic, que un villancico d’estos més moderns d’església o músiques de moda, que li afegien lletra per a un carnestoltes o per fer un tema humorístic. Per a la gent és igual i entra dins de la cultura. Per tant, el meu arxiu té gran quantitat de coses diferents i molt variades: arquitectura rural, feines tradicionals, rituals festius, danses, etc. Et trobes coses antigues, perquè s’han conservat, o et trobes coses molt més modernes que tenien la seua funció en l’ambient popular.

—El vostre arxiu és un mapa de la cultura popular: per una banda conté 4.244 diapositives i 43 cintes de vídeo. I, per una altra, 11.700 peces de música tradicional i literatura popular de 322 poblacions, on es reflecteix la manera de cantar i de parlar de la gent.
—La interpretació de la gent, d’això que canta, és fonamental, perquè és la manera d’eixe poble. Jo recorde, per exemple, unes dones d’Alfarb (Ribera Alta)… i dir ‘Estes dones com és que canten tan bé?’ Les dones cantaven per fer feina de conjunt a ‘l’almacent’ de raïm, o de cebes o de taronges, però també cantaven a l’església en la mateixa manera d’interpretar.

Les gravacions són importants. Maria Teresa Oller deia: ‘No, si no fan falta.’ No donaven importància al document sonor, perquè deien: ‘Ja surt transcrit en el llibre.’ Però en la transcripció no hi és tot, és impossible. És que el document sonor és fonamental. Jo he reproduït moltes cançons i he fet més de vint discos en què cante, però si he conegut la persona és molt més important i molt més entranyable dir: ‘Vull cantar com el Tio tal, o la Tia…’ no sé. Perquè la gravació et dóna molta més informació. Jo sempre, sempre, he tingut en el meu cap que tot açò s’ha de guardar perquè, si no, passaran deu anys, vint anys, trenta anys i s’ha acabat.

—Sempre dieu que allò que és del poble és per al poble. Heu donat el vostre arxiu, ara és a diversos museus i, finalment, heu aconseguit publicar-ne una part a la Viquipèdia.
—Per a mi, ha sigut una d’eixes coses grans, grans, que et passen a la vida, per a mi era molt entranyable i molt important deixar el treball fet, i que continuara servint per a futures generacions. Assegurar això, per a mi, fou un agraïment total a Nacho Latorre, l’arxiver de Requena, que és una persona molt seriosa que m’oferia eixa possibilitat que jo desitjava, perquè jo no domine la tècnica actual, ni podia dedicar-m’hi, i també feia falta un especialista.

—Molts músics fan ús dels arxius de música tradicional per crear. Joana Gomila fa servir enregistraments mallorquins; els catalans, Maria Arnal i Marcel Bagés, la Fonoteca de Materials valenciana; i Aitor Sáez versiona les danses del Corpus de València amb aires brasilers. Unes danses, per cert, que restauràreu vós. És una manera de mantenir viva la tradició?
—Sí, de fer-la evolucionar. És un enllaç, la cadena va fent-se. Si no, ens oblidaríem completament de les arrels. I eixies arrels es manifesten i ixen, suren per damunt de tot, t’apareixen. Entra dins de la lògica perquè, vejam, sempre ha sigut així. Com és que a Biar tenen uns mayos com els de Guadalajara? Estos d’on els han tret? Té la seua explicació. La gent de Biar anava a fer teules pel món i agarraven el que agarraven, se’n tornaven al poble i ho feien. Perquè, és clar, el territori dels mayos, a les comarques valencianes, arriba fins a Alcàsser, Real, Montroi, etc. I, per ací, són a l’Horta de València i no se’n pugen més enllà dels Serrans. I com hi arriben, a Biar? I els de Biar tenen relació en els altres mayos? Doncs no, són diferents però adaptats per a ells.

—La cultura popular és adaptació, alhora que creació i innovació. Cada vegada hi ha més gent que balla i no segueix la línia de la Secció Femenina, que fixava els balls.
—Actualment molta gent jove et diu: ‘Anem a fer un bureo‘ [trobada per a ballar i tocar música tradicional valenciana]. I ja pots tocar el que vullgues… este balla en un estil i l’altre en un altre estil i no passa res, això fa que es mantinga viva la tradició. Si evoluciona és que és viu. Hi ha molta gent balladora de grups de danses que tenen tot això molt clar. No és aquella estructura que s’emmarcà en la Jota de Cofrents o la d’Alfarb, que són peces típiques de la Secció Femenina de València, que són així i no són d’una altra manera, amb quatre estrofes i no més –i en el mateix ordre, perquè, si no, els balladors no fan el pas que toca. Doncs això ja no és res. Això sí que era la destrucció, perquè això no té vitalitat. Això és una fossilització que no serveix per a res, perquè tampoc et manifesta el que originàriament podia ser la Jota de Cofrents; possiblement la melodia, més o manco, seria així; però com havien de cantar sempre les mateixes estrofes?

—Hem evolucionat moltíssim, amb molt més de bé que de la ‘roïnor’ que existia en aquelles èpoques.
—Una cosa són els bureos o balls lliures i una altra els espectacles folklòrics d’escenari. Amb estos espectacles folklòrics, la Secció Femenina volia instrumentalitzar la tradició? Hi havia una idea política de fons?  En la Secció Femenina… ? No sé. simplement era control de tot. Jo recorde d’anar a vore un grup dels bons –en aquella època de la Secció Femenina– i, al final, renyírem amb la directora, perquè qüestionaves qualsevol coseta i et deien: ‘A mí…que no me la forro ni con mi marido!’

—Estos espectacles fixaven danses, sovint, amb músiques, coreografies i passos adaptats o inventats per a l’ocasió.
—Sí, és un altre camí. Si és que són molts camins que hi ha en funcionament. Jo pense que ja no és una qüestió morta, ni una qüestió fossilitzada com era en l’època de Secció Femenina. Jo, de la Secció Femenina, sempre dic que ha sigut l’enllaç del que havia sigut abans de la guerra i el que podria ser després. Fou una manera de fer, és a dir, que certes virtuts hi hagué. Hi havia gent que sí que tenia les coses molt clares quan recollien. Després, la utilització i la manera general de fer això, bé, doncs, era això que us conte. La Dansa de la Todolella, per exemple, té eixes estructures perquè és una dansa amb les seues melodies, amb els seus canvis i tot això. Però un ball no pot ser mai una dansa, el ball té llibertat. Tu la fas dansa si dius: ‘Cal fer estes quatre estrofes i estes passades concretes, això és una fossilització claríssima.’ Però hem evolucionat per a millorar, cap a la vitalitat i l’obertura, cap a noves formes d’interpretar tot això. Doncs,no s’ha quedat arraconat, com en un museu que hi ha les peces que han tret d’una excavació, no. Jo pense que estos materials poden servir per a moltes coses i per a moltes iniciatives.

—És clar, aquests materials poden servir –i han servit– per a generar contingut escolar, per exemple. En podem traure profit, perquè s’ha fet molta feina. A més del que va recollir la Secció Femenina o vós, hi ha arxius molt importants, com ara el de la Fonoteca de Materials, que és immens i conté gran quantitat de músiques que no va recollir la Secció Femenina.
—El que hi ha recopilat de la Secció Femenina ja hi és, però no van recopilar tot el que hi havia. M’explique amb una anècdota: jo recorde que, en una presentació dels primers discos de la Fonoteca de Materials, que presentava Vicent Torrent, hi havia Joan Blasco, el dolçainer. I diu tot enfadat: ‘Tot això són mentides perquè el 95% de la cançó tradicional valenciana l’havia recopilat la Secció Femenina, anteriorment.’ I jo li dic: ‘Això no és així, Joan, perquè la Secció Femenina no arribava a tots els possibles informadors.’ Perquè, per posar un exemple, jo he recopilat molt a Camporrobles i la gent que em féu la transmissió no era afí a la Secció Femenina. Per tant, ni la Secció Femenina anava a parlar amb ells, ni ells anaven a la Secció Femenina. La Secció Femenina era una cosa tan definida que no podien arribar a tothom.

—Hi ha molta gent que segueix els passos que heu fet. Què sentiu quan veieu ballar i tocar musica tradicional als joves d’avui dia?
—Sí que hi ha gent. I amb molta més preparació que podria tenir jo –que és el fet més important. Doncs, en comparació amb els deserts que hi havia en la meua joventut, em quede admiradíssim. I pense: ‘Doncs la llavor que posàrem ha donat fruit, perquè ara serveix.’ Molta gent fa estudis etnològics, de musicologia o de ball, gent que es preocupa de la roba, etc. Hi ha una quantitat brutal de gent valuosa que treballa molt bé i que fa que tot això estiga viu.

—Heu creat i heu participat en diversos grups de música tradicional, de ball o de recerca i, entre més, teniu una extensa bibliografia de monografies i articles en revistes. Heu dedicat tota la vida a la cultura popular. Vista en perspectiva, com la valoreu la vostra trajectòria?
—Doncs ha sigut molt fructífera. Hi pose nota? Un 9.

—Això vol dir que no canviaríeu gairebé res del que heu fet?
—Gairebé no. No… alguna coseta sí, però les errades han sigut perquè en ocasions no tenia, no teníem, prou preparació, al començament. Però no, molt poques coses. Jo n’estic contentíssim, i sempre donant gràcies a Déu. Ho he fet amb molta facilitat, no m’ha resultat pesat, ni difícil, no, no, al contrari. A més, he sigut útil per a la gent i vull tenir salut per a continuar servint el personal. I quan Déu vulga que se m’emporte, he sigut feliç ací i vull que Déu em done felicitat allà.