11.03.2018 - 22:00
La lluita social i la lluita nacional són indestriables. Una sense l’altra no és possible, car el marc constitucional ha tombat tota iniciativa legislativa al Parlament de Catalunya que pretenia avançar mínimament cap a una societat més justa. La segona sense la primera tampoc; seria només un canvi de bandera que buidaria la República de contingut i accentuaria les desigualtats i la confrontació, justament allò que les elits econòmiques i els partits constitucionalistes volen per tal de conservar el poder.
Volem ser-ne més en aquest projecte republicà cohesionador, és clar que sí. Allò que fa temps que en diem ‘eixamplar la base social’. Allò que la legislatura passada no es va saber entendre i no paràvem de repetir. Aquell ‘posem les llargues’ en la negociació d’un pressupost que no eren els de la majoria. Sí, per ser-ne més, calia demostrar amb polítiques concretes republicanes i trencadores a les classes treballadores que això de la República no és un caprici, sinó una necessitat per tenir una societat millor, més justa, més lliure i més neta. És l’únic camí per tenir pa, treball i sostre. Aquí l’única fractura social és la de la pobresa estructural, on sí que hi ha dos bàndols: el dels privilegis i el dels qui pateixen; i nosaltres fa temps que volem esborrar-los. Endavant les lluites compartides.
Fem República. Tot pla de govern que es vulgui que sigui d’obediència republicana ha d’optar clarament i frontal per polítiques socials i ambientals per a la majoria i al marge dels límits de la legalitat espanyola. Amb una quarantena de lleis aprovades per una àmplia majoria i suspeses o anul·lades per dotze jutges, qualsevol proposta que no sigui republicana toparà amb el sostre de vidre que ells ens imposen. D’això, se’n diu ‘autonomisme’ i, per nosaltres, després de l’1-O, el 3-O i el 8-N, tornar enrere no és una opció. La tàctica no és esperar que ens suspenguin més lleis, sinó aplicar i desenvolupar les suspeses, fer-nos amb el control públic de l’habitatge, la sanitat, l’educació i fer que el medi ambient, ara totalment absent a les polítiques públiques, aparegui com un pilar estructural d’aquest país tal com ho ha fet la lluita per la igualtat.
Si en fóssim molts més, el 51%, el 55% o, millor encara el 70%, seria genial. Guanyaríem sens dubte en força, però malauradament la resposta de l’estat espanyol serà la mateixa i, per tant, les dificultats per fer efectiva la República de l’1 d’octubre, quan vam guanyar-ne la legitimitat, també. Sembla mentida que encara no haguem acabat d’entendre que això no va ni de qui té majoria ni de qui té legitimitat, sinó de qui té el poder. I aquí, ara com ara i si els deixem, mana el PP amb 4 diputats i tota la seva corrua de l’IBEX-35.
Més enllà del simbolisme i del relat pseudo-republicà que els experts en comunicació política puguin construir per fer-nos oblidar allò que es va dir en una campanya electoral, la del 21-D, feta des de la imposició, la ràbia, la indecència, la vergonya i la injustícia de l’exili i la presó, hem de saber destriar el gra de la palla i llegir la lletra petita de qualsevol contracte. Tots en sabem molt, de grans proclames i focs d’artifici, però allò que no hauríem de permetre mai és que l’acció repressiva de l’estat espanyol condicioni la política i sigui el centre de la mobilització popular. Que no ens facin creure que l’1 d’octubre no va ser el fet fundacional de la República, triguem el que triguem a fer-la efectiva, perquè ho va ser i no el podrem esborrar mai de la nostra memòria col·lectiva.
La pregunta és, com fem l’assalt al poder? Es fa difícil de fer-ho si nosaltres no ens creiem que en tenim. Més enllà de les institucions segrestades pel 155 i pel 135, el nostre poder coactiu és popular. És evident que s’ha obert un nou escenari i cal impulsar un poder constituent popular, que posi sobre la taula les eines que els moviments socials han utilitzat durant anys de lluita per tal de generar alternatives, cohesionar, debatre, dialogar, construir i decidir. Calen estructures de contrapoder al marge de les institucions. Cal fer-ho des de baix, sense el control una altra vegada d’unes cúpules que temen perdre’l i que sembla que només volen dialogar entre elles i no amb la gent a través d’un procés constituent vinculant. Sí, amics i amigues, vinculant, aquesta és la clau de volta, que ja n’hi ha prou, de despatxos. La ciutadania, que és prou madura, vol opinar i, sobretot, decidir. Que la ruptura combini polítiques socials i ambientals republicanes per ser-ne més, amb el poder constituent popular, des de baix, per donar contingut a la República. I després, allò que ens hauríem de tatuar per recordar-ho sempre: el poble mana, el govern obeeix.
