16.07.2016 - 02:00
És més que considerable el cartapell que es va armar amb el famós café amb llet del Quimi Portet en un vaixell de Baleària. El rebombori que mogué la queixa del cantant va alçar una polseguera tan gran que, paradoxalment, més que complicar la identificació del problema ha acabat per fer-lo visible.
Entre la caterva d’articles d’opinió en premsa i de comentaris sobre el pleit que es desplacen per les xarxes socials, n’he trobats no pocs que posen de relleu, en defensa de la reclamació del músic, que el català és una llengua oficial al nostre país, i que el viatge del greuge lingüístic es feia entre territoris on tenen l’oficialitat plenament reconeguda. Desconec si els nostres estatuts ens donen alguna jurisdicció marítima o això només està en mans d’ells’, però per al cas té igual. Perquè si alguna cosa s’ha evidenciat és que el caràcter d’oficial del català és una conquesta històrica, per important, però també per antiquada. El català ha de ser, indiscutiblement, oficial. Però si no és necessari, estem nets.
Ho acabem de veure: el cambrer diu que no entén el català, i és ben possible. Potser ell en concret exagera, però quanta gent viu ací sense entendre’l? No dic parlar-lo, sols entendre’l. I quin mecanisme estatutari pot fer canviar això quan hi ha qui no ho vol i, sobretot, no li cal? Ni tan sols baratar un estatut per una constitució no serà suficient si tenim una llengua optativa. Mentre no siga necessària, ja podem fer volantins legislatius que no hi haurà mans d’extirpar els ’no te entiendo’ ufanosos.
És així de simple, i així de complicat de canviar la situació. Haurem de fer una camallada mental i ser conscients que més que l’obligatorietat de saber català, inexistent a hores d’ara d’altra banda, n’hem de crear la necessitat impalpable però indefugible. Res d’original tampoc: és el que trobem, per exemple, a Badajoz amb l’espanyol o a Nanterre amb el francés. I més encara: és el que trobem que ens fan amb l’espanyol a Penàguila o amb el francés al Soler. ‘Ells’ ja fa temps que ho saben, i si badem se’ns acabaran menjant pels peus.