Fer les maletes

Fa anys que cada dissabte a la tarda té bolo. A vegades n’enllaça un parell, això depèn com hagi anat la setmana. Enfunda el violí i s’obre pas sigil·losament enmig de la gent que s’aplega a la porta, ningú no el veu passar. Quan és l’hora, es posa dret i comença a tocar. I entre cançó i cançó, torna a seure, tot molt discretament. Escolta. Al faristol, davant la sala plena, parlen d’algú que no coneix, com la majoria de vegades. A l’altra banda, a les seves dotze en punt, hi ha el fèretre. Sent el mossèn glossar el difunt amb les notes rebudes. Ja sap que és així com va la cosa, recorda quan va ser ell qui seia a aquella banda dels bancs i li venien ganes de riure, o d’aixecar-se enmig del sermó i fotre un crit que esparverés els assistents, au, va. Però és així com va la cosa. No passa res, formalitats que un s’empassa i que se’n guarda d’esmorteir, que després, quan hagi acabat de tocar aquest Bach, parlaran amb la mà al cor fills, néts, amics, vidus, germans. Cadascú s’acomiada com pot, com vol, i el complement de temps també és circumstancial.

El violinista no en sap gaire de la difunta, ni tan sols quina cara feia. Observa discretament les primeres files, aquells deuen ser els fills, que s’assemblen tots força. Hi ha els qui proven d’eixugar-se l’emoció sense fer gaire fressa, i hi ha les mirades impassibles, les serenes, les fatigades, i majoritàriament, la tristesa. Senzillament. Potser pensa que quina sort que han tingut, aquests nois que entrelluca, d’haver tingut una àvia i haver-la estimada i gaudida tants anys, que ell no sap què és però n’intueix la felicitat, la bellesa, la riquesa. De les hores de companyia tornant de l’escola, de les croquetes, dels recitals nadalencs, dels acudits, dels petons. I fa lliscar l’arc sobre les cordes amb la intensitat dels pensaments. Que cada adeu és diferent de qualsevol altre. Però tots són comiats per sempre, al capdavall. I cadascú se’n va com va, que hi ha maletes fetes amb temps i parsimònia i n’hi ha de fetes a corre-cuita, si és que n’hi ha cap d’oberta.

Toca les darreres notes d’una ària, i quan la cerimònia es dóna per acabada, sap que és l’hora de desaparèixer lentament d’escena. S’allunya d’aquella gent a qui ha fet companyia una estona sense que ningú en percebi l’absència, se’n va amb la pressa de qui té ‘tantes coses entre mans’, ara que hi pensa i pensa en el poeta: ‘Feines urgents. No em recordava que també he de morir.’

A la sortida del tanatori, el sol torna a esclatar i fa treure abrics i jerseis. Els marges del camí fa dies que verdegen i els ametllers ja han començat a florir, els pins frondosos fan ombra als nínxols. La vida, recordant que no se’n va mai del tot, que sempre habita.