Fer la revolució amb pilotes

Copa, Lliga i Champions! Si l’havíem cridat vegades, aquesta frase. I se n’havien fet titulars de premsa, banderoles i devedés, que en aquella època del plistocè encara hi havia un objecte que es deia així i feia vendre diaris. Era l’any 2009 i el Barça havia guanyat aquests tres trofeus. Després encara vindrien la Supercopa d’Espanya, la d’Europa i el Mundial de Clubs: el famós sextet. Quin Barça? El de futbol, és clar. El de Leo Messi fent gols a cabassos, Carles Puyol liderant l’equip com un lleó i Pep Guardiola dirigint-lo magistralment. És avui que cal afegir: el de futbol masculí.

De boig, hauríem tractat algú que el 2009 ens hagués dit que quinze anys més tard l’equip femení de futbol repetiria la gesta de Copa, Lliga i Champions, i encara més important i increïble, que el públic ompliria estadis per veure-les, cotxes i autocars per anar a una final a Bilbao i carrers i places per celebrar la tripleta. De boig, hauríem tractat algú que intuís que un dia la mainada preferiria dur amb orgull el nom d’Aitana Bonmatí o Alèxia Putellas a l’esquena abans que la del mercenari de torn de l’equip masculí. De boig, hauríem tractat algú que vaticinés que un dia el New York Times escriuria un article amb el títol “La capital del futbol femení” referint-se a Barcelona i a un espai dominat pels homes que ara també omplen dones i nenes.

Queda molt camí per recórrer, certament, però la revolució ja és en marxa i no s’aturarà. És immens, això que han aconseguit aquesta colla de noies que somriuen i fan gols, que celebren el moment que els ha tocat viure sense deixar de reclamar els seus drets, que ho guanyen tot però actuen i es comporten com persones normals. Un dilluns al matí, anant cap a l’escola, un pare diu al seu fill: ahir, el Barça va guanyar per 3 gols a 0. Per al pare, que ve del temps d’abans de la revolució, la frase té tot el sentit del món. Per al fill, no: quin Barça, pare, els homes o les dones? És aquesta la revolució: així de senzilla i així de complicada.

El feminisme, malgrat tot i com a mínim al món occidental, avança. No només en l’àmbit teòric, sinó també a la pràctica. Campanyes com les del #MeToo, #NoÉsNo o #OnSónLesDones han tingut un impacte enorme. No han desaparegut ni les actituds masclistes, ni la discriminació de gènere ni la violència contra les dones, però ja no les acompanya el silenci i la impunitat d’antany. Insuficient encara, però hi ha més sensibilitat. Les dones ja no callen i, empoderades, s’ajuden les unes a les altres i fan camí amb la barca de Maria-Mercè Marçal i la lluna per estendard. En aquest sentit, les noies del Barça i el canvi de paradigma que han aconseguit en un món tan masculinitzat com el del futbol són un referent perfecte per a nenes i adolescents.

En el canvi de paradigma, s’hi inclou també la normalitat amb què acostumen a viure la seva orientació sexual, amb la parella de la gran Mapi León i la noruega Íngrid Engen com a mostra perfecta. Són parella, sí, i què? En canvi, quan un jugador mascle surt de l’armari i diu que és homosexual, i ben pocs ho han fet, s’aturen les rotatives i tothom ho comenta, segurament perquè el públic del futbol masculí acostuma a ser molt més retrògrad i cavernari que el del femení. En tot cas, és evident que per evitar els traumes d’haver de sortir de l’armari, el millor és no haver-hi hagut d’entrar mai.

No és estrany que aquests darrers sis anys les fitxes de jugadores que practiquen futbol a Catalunya s’hagin duplicat. Segur que aquest creixement continuarà de manera exponencial. Potser alguna serà la futura entrenadora del Barça femení. I potser, continuem somniant, algun dia no serà tan impensable com avui que l’equip masculí també pugui tenir una entrenadora. Ja que parlem d’entrenadors, quin bon exemple el de Jonatan Giráldez, que l’altre dia es va acomiadar del club amb un discurs emotiu íntegrament en català i reivindicant els seus lligams amb el país durant la celebració de la Lliga de Campiones. Ell i Michel Sánchez al Girona són dos grans referents lingüístics, que fan més pel respecte i la integració que quaranta campanyes de sensibilització.

Entre els temes pendents, tant al futbol femení com a la societat en general, hi ha l’equiparació salarial. Les xifres són molt escandaloses. Fa dos anys, el Reial Madrid es va endur 133 milions d’euros per haver guanyat la Lliga de Campions masculina. Les noies de l’Olympique de Lió no van arribar al milió i mig, unes cent vegades menys. Això, òbviament, va lligat al volum de diners que mou un esport en concret i podria molt ben ser que, a mesura que el futbol femení en bellugui més, també vagi adquirint alguns dels vicis i de les coses que no ens agraden del futbol masculí. De moment, els ingressos del Barça femení aquests darrers tres anys s’han triplicat, gràcies als patrocinis, el marxandatge i la venda d’entrades.

El partit de l’altre dia a Bilbao va ser molt bonic. Rècord d’assistència a una final de la Lliga de Campiones, amb 50.827 assistents, dels quals uns 40.000 seguidors del Barça, que aviat és dit. Famílies senceres o amics aplegats davant el televisor. Justícia poètica amb els dos gols, l’un d’Aitana i l’altre d’Alèxia, les dues estrelles. Sota els pals, una mallorquina, Cata Coll, que ho va aturar tot, per recordar-nos que el Barça és més que un club i el nostre país més que quatre províncies. La celebració final sobre la gespa, bonica com sempre: la felicitat de les jugadores es contagia només de mirar-les. Aquella nit, a les Corts, un espontani va pujar a cantar aquest garrotin durant un concert de Miquel del Roig: “Tant de bo que el bon Miquel / canti fins que es faci de matí / així nosaltres podrem celebrar / la victòria del Barça femení!”