25.03.2021 - 21:50
Fa un parell de mesos us vaig proposar una qüestió per analitzar. A la frase “Circular amb un cotxe elèctric pot ser més car que fer-ho amb un de benzina” (treta d’un titular de diari) hi ha alguna cosa que grinyola. Però molt ben amagada. Avui ho resoldrem, perquè és un exemple paradigmàtic que la qualitat lingüística va molt més enllà del vocabulari. De fet, centrar-se en els barbarismes lèxics pot ser com posar-te la bena als ulls tu mateix. Si us voleu posar a prova, torneu-la a llegir abans de continuar.
Què, som-hi? L’heu rellegida? Perfecte, doncs per començar, un cop de mà. Mireu aquesta altra: “Tant de bo l’aigua de l’aixeta sortís tan fresca a l’estiu com ho fa ara” (aquesta és extreta d’una xarxa social). Aquí sí que us ha grinyolat més fort, oi? “…sortís a l’estiu com ho fa ara.” Hmm, hi ha una molèstia semàntica que costa d’identificar, però que empipa.
Tercer exemple i entrem a matar, va: “Un dels detinguts ha passat a disposició judicial, mentre que la resta ho farà demà”. Ah, ara sí que es veu més clar, oi? És el verb fer (amb el pronom ho incrustat). En efecte, als tres exemples reproduïts el verb fer-ho de la segona part de l’oració substitueix el de la primera (circular, sortir, passar a disposició) de manera improcedent: en català, si hem de fer una subordinada amb verbs d’acció agentius (és a dir, que tenen un subjecte animat que controla l’acció), o bé el repetim (com hauríem d’haver fet al tercer exemple) o senzillament no l’hi posem (primer i segon). El predicat fer-ho no funciona si l’oració no té un agent (l’aigua que surt de l’aixeta no pot ser agent perquè és un subjecte inanimat) o si qui podria fer d’agent, perquè és animat (els detinguts), no controla l’acció (passen a disposició judicial sense que ells hagin de fer res ni, al mateix temps, sense que ho puguin impedir).
Per tant, en el nostre català les tres frases haurien sorgit així: “Circular amb un cotxe elèctric pot ser més car que (circular) amb un de benzina” / “Tant de bo l’aigua de l’aixeta sortís tan fresca a l’estiu com (surt) ara” / “Un dels detinguts ha passat a disposició judicial mentre que la resta hi passaran demà”. (*)
Per què hi surt fer-ho, doncs? Es tracta d’un calc de to do, verb que en anglès té molt més rendiment que a les llengües llatines; segur que us heu fet tips de sentir o llegir diàlegs en pel·lícules americanes com ara aquest: “—Vés amb compte, —Ho faré”, que en català no diem d’aquesta manera. Nosaltres generalment el que fem és repetir el verb principal: “—Pensaràs a dir-li a ta germana allò del dissabte?, —Sí, no pateixis, hi pensaré”. De fet, sempre que vegeu un “Ho faré” o similar en una obra traduïda, té un 99% de possibilitats de ser una mala adaptació de I’ll do.
Aquesta patinada de traductor automàtic és la llavor que ens ha anat anestesiant les orelles (fa molts anys que circula, tant en versió pel·lícula com en novel·la, i encara més en castellà, d’abans que ni tan sols existís TV3) i que ara fa que ens costi de reconèixer el grinyol d’aquest ús impropi de fer-ho. Els últims anys ha fet el salt al llenguatge periodístic, afavorit per la dependència de l’anglès (la llengua franca de la informació internacional). La redacció periodística, necessàriament formal, recorre molt sovint a aquestes estructures oracionals, menys freqüents en la parla col·loquial; en qualsevol butlletí radiofònic ho notareu de seguida. Si penseu d’on prové la majoria del material que fan anar els redactors, els terminis brevíssims amb què treballen i, també, la poca traça lingüística d’alguns, entendreu com ha penetrat aquest àcar quasi invisible. Quasi. Comproveu-ho vosaltres mateixos amb aquests casos extrets de mitjans orals o escrits. Ho podeu fer com a exercici, també; primer, per confirmar o desmentir que advertiu el grinyol; i segon, per pensar com ho diríeu vosaltres en una conversa informal:
“Ningú pensa en les necessitats dels autònoms? La teva agència sí que ho fa”.
“Les biografies diuen que va néixer a Arenys però en realitat ho va fer a Barcelona”.
“Xita ha mort a la mateixa edat en què ho va fer Johnny Weissmuller, el seu Tarzan”.
Si no heu notat cap dissonància, vol dir simplement que ja hi teniu l’orella avesada (segurament abuseu d’informatius). Però no patiu, aquí en vénen un parell de tan espectaculars que sembla impossible que al redactor/editor del mitjà li passessin per alt:
“Joan Amades contava que cinc dels set agullers que vivien a la ciutat ho feien en aquest carrer” (es refereix a viure-hi, és clar, no a fer cap altra cosa).
“Els que coneixen aquest director (i en cercles musicals n’hi ha pocs que no ho facin) saben que és persona de diàleg”.
Tots aquests eren escrits. Ara un parell més d’orals:
“Dembelé no hi arriba, sí que ho fa Langlais”.
“Recuperarà la pilota el Madrid. Ho farà Mendi”.
Aquí ja anem una mica més enllà perquè es tracta d’un registre semiformal (com ja deveu haver deduït, surten de la retransmissió d’un partit de futbol). El locutor té tan interioritzada l’estructura no genuïna (per motius d’ofici està més exposat que la majoria de parlants a l’estàndard periodístic) que ja l’ha feta seva, i de consumidor ha passat a creador; és a dir, a difondre el calc.
Però alerta, perquè això és el que acabarem fent tots, tard o d’hora, atès que el següent pas serà la penetració en la parla col·loquial. Ningú n’està a recer, i només heu de pensar en la gent del vostre entorn que ara mateix contribueixen a escampar encara més l’ús espuri d’escoltar (per sentir), de provar (per tastar), de recollir (per desparar taula) i de tants altres calcs consolidats o en fase de consolidació. En voleu la prova? Aquests que vénen a continuació els he tret de Twitter; potser els has escrit tu mateix:
“Una neboda seva treballa a la mateixa casa, però diria que ho fa en un segell juvenil”.
“Com us diríeu si en comptes d’heretar els cognoms dels vostres avis ho haguéssiu fet de les vostres àvies?”
Com és natural, no explico tot això per fer sentir culpable ni acusar ningú d’embastardir la llengua. Al contrari: per ajudar a entendre que el fet lingüístic és complex i que per millorar el propi idiolecte cal aprendre com funciona, parant una mica d’atenció i donant la justa importància als errors de lèxic i d’ortografia, que són els més insignificants. Sovint com més escarafalls fem menys entenem la veritable dimensió del problema (i com posar-hi remei).
[*En el primer exemple, el predicat fer-ho és a la frontera: en la majoria d’accepcions circular és un verb d’acció no agentiu (la sang, els cotxes, circulen), però en aquest hi ha un candidat implícit a agent perquè és animat i, segons com t’ho miris, controla l’acció fins a un cert punt (el conductor). Ambigüitat que no és rara amb aquesta mena de verbs, com també es pot observar al segon exemple de la retransmissió de futbol; en casos així, és aconsellable refiar-se de la intuïció.]
