10.02.2017 - 11:00
La muntanya és un indret que causa respecte a alguns, però que cada dia s’omple de gent que vol gaudir de la pau i tranquil·litat que aporta. Tot i així, hi ha persones amb mobilitat reduïda que per si soles mai podran anar més enllà dels camins convencionals per on pot passar una cadira de rodes.
Fa tres anys, el Jesús tenia en una llista una sèrie de desitjos. Un d’ells era pujar la Mola, el cim més alt del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. D’entre tots els desitjos que volia complir, aquest semblava el més irrealitzable, ja que el Jesús té la mobilitat de les cames molt reduïda i no pot caminar. El novembre del 2014, però, va veure com aquest somni es complia gràcies a l’associació Rodamunt. Amb l’ajuda d’una Joëlette, una cadira de rodes adaptada per poder portar a persones amb discapacitat a la muntanya, el Jesús va pujar a la Mola.
La inclusió de les persones amb discapacitat dins el món de l’esport és un repte que persegueixen tot tipus d’institucions i associacions per normalitzar la presència d’aquestes persones dins aquest món. Dins el muntanyisme, per exemple, existeixen persones que es dediquen a la guia d’alpinistes cecs amb l’ajuda d’una barra horitzontal. També hi ha diferents camins per parcs naturals que s’han adaptat perquè les persones cegues hi puguin passejar gràcies a la instal·lació d’un petit ressalt a les vores del camí perquè amb el bastó puguin controlar en tot moment la seva situació. Ara bé, les persones amb mobilitat reduïda difícilment poden accedir a la muntanya per si soles, i si no gaudeixen d’algun tipus d’ajuda, no podrien anar més enllà de camins que passin per parcs i zones verdes urbanes.
Associacions que ho fan possible
Rodamunt és una associació formada per persones que precisament s’ofereixen a acompanyar aquesta gent i trencar la barrera que els impedeix arribar allà on ells sols no poden. L’any 2015 es va constituir com a associació, però anteriorment ja havia realitzat sortides. Una de les més importants la van realitzar l’any 2013 amb motiu de la Marató de TV3, que tractava sobre les malalties neurodegeneratives. Més de 150 persones es van oferir voluntàries per pujar tres cadires Joëlette a Sant Jeroni, el cim més alt de la serralada de Montserrat, convertint-ho en un fet sense precedents. A partir d’aquest gran èxit, els tres impulsors de la sortida van decidir tirar endavant el projecte i començar a realitzar sortides mensuals a diferents punts de la geografia catalana.
La cadira Joëlette que utilitza Rodamunt actualment és l’única eina capaç de portar a persones amb mobilitat reduïda pels mateixos camins per on passa la resta de gent. Esther Eroles, una usuària de la cadira, explica les seves sensacions en estar pujada a la Joëlette. “Inicialment és una barreja entre por i emoció. Por ja que estàs en mans d’unes altres persones i no pots decidir a quin ritme anar ni per quins camins passar. Ara bé, quan li agafes confiança i ja t’has relaxat és una experiència única“. El fet que de sobte es vegin envoltades per un ambient que no haurien imaginat mai que experimentarien, aporta a aquestes persones un sentiment únic de connexió amb la natura. De la mateixa manera ho explica la Míriam Ródenas. “És una experiència molt bonica, especial i emocionant, per tot el que sent una persona com jo que mai havia pujat. Per mi, després, el més important són tots els companys que estan al voltant, animant i deixant-se la pell perquè nosaltres gaudim d’aquest dia.
L’Antonio Pardo és un muntanyenc hemiplègic que practica muntanya des dels 10 anys. “Anar a la muntanya és per mi sentir una llibertat i una superació personal física i espiritual. No importa com estigui un físicament, perquè el que importa és la nostra ment i lluita personal. Aquesta és la que ens permet arribar als llocs on ens proposem”.
L’experiència dels voluntaris
L’Antonio, l’Esther i la Míriam són només exemples de persones que han trobat en la muntanya aquesta possibilitat d’alliberació. Ara bé, el món de la muntanya per discapacitats no es redueix només als usuaris. Atès que les organitzacions que s’encarreguen d’apropar la muntanya a aquests usuaris es tracten d’associacions sense ànim de lucre, la figura dels voluntaris es converteix en una peça imprescindible de l’engranatge. Un d’ells és el Paco Crespo. Guia de muntanya per a cecs de l’ONCE, també ha participat com a voluntari en diverses sortides de Rodamunt. Totes, explica, tenen un punt en comú, “la satisfacció i el benestar que proporciona una activitat d’aquestes és incomparable. Veure les expressions dels usuaris de les cadires quan arriben a determinats llocs, vencent unes dificultats i gaudint de magnífiques vistes que no esperaven. Jo ho veig com un intercanvi de bones vibracions”.
De la mateixa manera es referia una voluntària la primera vegada que va fer una sortida amb Rodamunt. “Coneixia a uns amics que ja hi havien anat alguna vegada per portar a la meva veïna, que és cega i té multi discapacitats, i la manera com m’explicaven la seva experiència, l’alegria, etc., va fer que no em volgués perdre l’oportunitat de participar en una sortida”.
Així recorda l’Oriol Aragay, un dels tres creadors de Rodamunt, una experiència durant una excursió. “Una vegada vam portar un home que va patir una paràlisi cerebral després de patir un accident mentre treballava a una obra. A mig camí vaig agafar una pinya del terra que olorava molt a resina. Li vaig apropar al nas i de sobte els seus ulls se li van obrir com dos plats. Quan vaig veure la seva reacció de sorpresa i entusiasme, no vaig poder evitar emocionar-me. Vés a saber si alguna vegada havia sentit l’olor de la resina”.
Finalment, els últims i grans beneficiats d’aquestes iniciatives són les famílies dels usuaris, que agraeixen l’oportunitat que aquestes associacions els hi brinden de marxar dels espais comuns on han de conviure per la impossibilitat de desplaçar-se. És el cas, per exemple, dels pares de la Bruna, una nena de deu anys cega i amb diferents discapacitats que podia arribar a patir 70 atacs epilèptics al dia. Gràcies a un programa d’Esport3 dedicat a una sortida de Rodamunt, van contactar amb l’associació per veure si podien realitzar una sortida, i així va ser. El setembre passat la Bruna va pujar per primera vegada no només a la cadira Joëlette, sinó també a una muntanya. “Recordo com aplaudia la Bruna quan vam arribar a dalt de tot. Ella no veia res, segurament tenia unes sensacions totalment diferents de les nostres, però aplaudia perquè sabia que havíem fet el cim”, explica la seva mare.
Resulta, al final, una unió de diversos factors que ajuden que cada dia el món estigui més preparat per ser accessible a tot tipus de gent, siguin quines siguin les seves dificultats. Tot amb la col·laboració d’associacions, voluntaris i persones disposades a lliurar-se a la resta, i així permetre que gent com el Jesús pugui complir els seus somnis.
