04.02.2021 - 21:50
|
Actualització: 05.02.2021 - 10:46
En la mesura que s’acosta la data del 14 de febrer cada dia es fa més evident que les eleccions molt difícilment podran ser considerades normals. La xifra extraordinària de ciutadans que han presentat recurs contra l’obligació de formar part de les meses electorals, un de cada quatre convocats, pronostica un bon caos a primera hora del matí. Hi ha la possibilitat que algunes seccions no puguen configurar-se o que s’hagen de repetir les votacions quaranta-vuit hores després als llocs més difícils i conflictius. I això sense parlar de l’abstenció, que probablement serà enorme.
Com tots sabem, forçar la Generalitat a fer eleccions el 14 de febrer ha estat una decisió del govern espanyol, vehiculada judicialment. Quasi tots els partits polítics catalans veien clar que no es podien fer aquest dia i solament el PSC i els seus acolorits satèl·lits van pressionar per mantenir la data.
Tots hem interpretat, correctament, que la jugada del PSOE té a veure amb els interessos del seu candidat. Ells han organitzat una operació mediàtica per a concentrar el vot espanyol en un sol candidat, igual que ja van fer amb Ciutadans el 2017. Però en aquest cas saben que la maniobra és fum de botges –ja ho sabeu, un foc de molta aparença però de ben poca durada. Són ben conscients que al maig, del famós “efecte Illa”, ja no en quedaria res i per això han pressionat tant i tant per imposar la data inicial.
Però em sembla, tal com veig que van anant les coses, que això no és tot, que hi ha encara una altra intenció.
Perquè, malgrat la lamentable campanya electoral que veiem, la veritat és que són unes eleccions importants. Una victòria de l’independentisme, tres anys després i amb tota la repressió que ha caigut, representaria un fracàs evident d’Espanya, difícil de remuntar. Per això necessiten que el primer partit siga el PSC, per a poder dir ací i a Europa que els independentistes no guanyen les eleccions a Catalunya. Si guanya ERC, malament per a ells i el seu discurs; i si guanya Junts, molt pitjor encara, perquè treu el nas el president Puigdemont, com més va més afermat i escoltat als cercles decisius de Brussel·les. I si els dos grans partits independentistes passen davant del primer partit espanyol –a diferència del 2017, que Ciutadans va poder ser primer–, pitjor encara. I si l’independentisme supera el 50% dels vots, horrible per a ells, sense pal·liatius. Un desastre monumental.
I quin és el problema real i tangible que tenen a la Moncloa? Doncs que tot això que explique, tot, pot passar.
No ens enganyem tampoc. Si habitualment els sondatges ja són poc de fiar, en les condicions en què vivim aquesta campanya cap sondatge no val per a res. Cap ni un. Però és evident, vist el conjunt, que Esquerra pot guanyar, que Junts pot guanyar, que el PSC podria fins i tot quedar tercer i que l’independentisme podria obtenir el 50% dels vots –personalment, ho veig molt difícil, però reconec que la possibilitat hi és.
I el manual què diu que cal fer si, malgrat totes les trampes, malgrat tota la repressió, malgrat tota la manipulació mediàtica, al final no aconsegueixes l’objectiu? Doncs que aleshores cal jugar amb la confusió. Amb la confusió. Perquè, com a mal menor, amb la confusió pots crear una situació en què els adversaris no puguen adduir a favor seu el resultat, per més clar que siga, sense haver-se d’embrancar en una esgotadora discussió pública.
I aquest 14-F també tracta d’això: del caos que ells mateixos ens organitzen. Imaginem que hi ha una abstenció enorme –cosa gens difícil. Imaginem també que hi ha impediments logístics que fan la volta al món als informatius televisius –i ja podeu estar segurs que la imatge dels membres de les meses amb equip EPI la publicaran tots els diaris del planeta i l’emetran totes les televisions del món. En el cas que aconseguesquen que finalment guanye Illa, que quede primer, aleshores tot serà presentat com a perfecte. En canvi, si guanya l’independentisme ja podeu estar segurs que tota la maquinària de l’estat, des del primer minut, es posarà al servei de negar la legitimitat de les urnes i de dir –ells mateixos!– que no hi havia condicions per a fer aquestes eleccions i que per tant no se’n poden tenir en compte els resultats. Què és exactament allò que van fer el Primer d’Octubre. Perquè recordeu que la violència de la policia d’aquell dia no pretenia pas d’aturar el referèndum, cosa que era impossible amb les forces que havien desplegat al carrer, sinó de desvirtuar-ne el recompte, invalidar-lo políticament, a partir de l’evidència, creada per ells mateixos, que no s’havia pogut votar amb normalitat.
Tres anys després, doncs, i havent plogut tant com ha plogut, tornem a ser al mateix punt. Cosa que, malgrat la nostra obsessió de ser tan negatius com puguem i proclamar als quatre vents que tot va malament, en realitat diu molt, moltíssim, de la capacitat de resistència d’aquest país. Si m’ho permeteu, ho diré adaptant l’extraordinari article d’ahir de Julià de Jòdar, perquè “l’únic subjecte políticament antagonista: la multitud que va materialitzar l’1-O, justament la que ha estat perseguida, reprimida i desmobilitzada, tornarà a la càrrega el 14-F en demostració fefaent d’un renovat plebiscit nacional”.
PS. No em digueu que no és sensacional que ara de Madrid estant ens proposen de cercar voluntaris per formar les meses electorals. Us en recordeu quan desqualificaven la consulta del 9-N precisament perquè les meses eren formades per voluntaris?
