Fer cas de l’ONU

Aquest article al diari The New York Times tornava a recordar aquesta setmana el fantasma que recorre Espanya: l’estat espanyol no ha jutjat mai els crims del franquisme i, particularment, no s’han jutjat els responsables d’executar més de 110.000 republicans i abandonar-los a les cunetes. Per més bèstia que soni, vuitanta anys després, encara hi són. Són els desapareguts. L’article del New York Times cita l’Informe del Grupo de Trabajo sobre las desapariciones forzadas o involuntarias, fet l’any 2013 per l’ONU. Llegir-lo sencer posa directament els pèls de punta (ací, en espanyol).

Resulta que no fa ni tres anys funcionaris de l’ONU van visitar l’estat espanyol. L’informe que en van fer, d’unes vint planes, destaca la incapacitat d’Espanya de trobar els cossos, però també de trobar els culpables. Per això l’ONU demana directament de no fer cas de la llei d’amnistia de 1977, llei en vigor a Espanya que permet, precisament, de no jutjar els franquistes. L’ONU recomana que no fem cas de la llei. Però a més a més diu que s’hauria ‘d’investigar d’ofici i jutjar totes les desaparicions forçades a la llum de les obligacions internacionals, de manera exhaustiva i imparcial, independentment del temps transcorregut’.

Aquests dies he vist que, arran de l’article, força gent parla d’identificar els cossos i, en canvi, poca gent parla de jutjar els assassins, com sí que fa l’ONU. Crec que portar el franquisme als tribunals haurem de fer-ho la generació dels néts dels assassinats, vista la incapacitat crònica que han demostrat els fills dels assassinats. O no volen, o no poden, o tenen por, o no ho sé. Pensar que els franquistes no han estat jutjats per culpa del PP i prou és enganyar-se. Aquí els partits, també alguns de tradició antifranquista, van fer un pacte: no jutjar el franquisme. A l’ONU no li sembla bé. I crec que els néts hem d’entendre la paràlisi dels pares (tot el nostre amor per ells, només faltaria) i els seus partits. Però no hem de seguir el seu silenci. Humilment crec que en lloc de fer cas dels pares, hauríem de fer cas de l’ONU.

Jo des d’aquí aplaudeixo la iniciativa del govern Puigdemont de començar un banc d’ADN per localitzar les restes òssies dels nostres avis. Chapeau! Aquest petit detall (que, per cert, no cita el New York Times) permetrà que, finalment, puguem identificar cossos. I això ho podrem fer quan siguem un estat independent, però també si ens quedem a Espanya. A hores d’ara ja s’ha començat. Però resulta que l’ONU no solament demana d’identificar víctimes, també demana de jutjar responsables. I això, dins Espanya, serà impossible. Literalment impossible. Tret que visquis a la lluna dels comuns, on tot és possible i res no és real, o a la lluna del PP, on tot és real i res no és possible.

En una Catalunya independent, baixant de la lluna, i tocant de peus a terra, jo proposo d’instal·lar un tribunal especialitzat a jutjar franquistes. Des del minut zero. Potser no cal arribar a l’extrem dels jueus que, directament, segrestaven nazis amagats pel món, i els portaven d’amagat als tribunals d’Israel, esquivant tota llei internacional. A vegades els mataven i tot. No cal. Però potser sí que cal fer cas de l’ONU, i jutjar franquistes sense venjança. Jo aquest tribunal, si fos el govern català, l’anunciaria ara mateix i l’encabiria dins el pressupost de l’any 2017. Aixecarem un edifici nou al Camp de la Bóta? Reutilitzarem el castell de Montjuïc? L’instal·larem a Lleida? Aquest tribunal el bastiria amb l’ajut de l’ONU, els seus buròcrates i, si cal, els seus cascos blaus. I que vagin passant, els que quedin vius. I anem jutjant els que siguin morts.

Jo en diria, d’aquests tribunals, tribunals de sobiranies compartides. La sobirania dels catalans, i la dels països de l’ONU, alçant-se per jutjar franquistes. Em sembla que seria una bona manera de presentar al món la nova Catalunya independent. Si més no l’ONU, ho agrairia. Ajudaríem a fer un planeta millor.