14.02.2016 - 22:00
Per a Muriel, amiga i mestra de coratges
‘Tot és no-res, tot és buit i farsa grossera. Sortim del caos per esdevenir pols d’era.’ Polseguera de mots es tixen en el somni. Veig clar i catalanesc que totes les tanques dels maresos del poble regalimen d’alfabets virtuals. Les madones agafen poals de frases de la font de la vila per estotjar-les amb oli i sal dins pots de vidre transparent. Hi ha una camiona estibada d’altaveus que amollen haikus que boten, fragments de rèquiems refets, trossos de boleros d’amor oblidats i d’altres invitacions a la festa dels cossos.
No et torbis, amor!
Vine per les dreceres del bes i dels humors aquosos! Hi ha caminois de tacte i acaronadors inicis de flama a la punta de la llengua.
Una capsa de sospirs, no és un bon remei per a aquesta sofrença infinita que em consumeix?
O t’estimaries més que em trobàs en aquest punt en què un cert crepuscle vermellós o la fesomia treballada pel temps em donassin la imminència d’una revelació que no es produeix?
Escolt les veus com moments de bon temps darrere els arbres sense nom i reconec paraules alades que no puc entendre.
No ho diguis a ningú. Als femers fan flamada mètriques de l’antigor a tant el revers. Ai las! Ritmes de llaunes amb metàfores de rovell són la banda sonora. El somni seguirà rere el mirall del temps. No sents les trompetes que anuncien l’assalt d’aquesta forma lluminosa on fer-te escàpol?
Barreres a la banalitat del mal, on sou?
Esperonegen paons dins el ‘trompe-l’oeil’ esgrafiat als gens del somni. Els rugits vers tornassolats fan estremir la meva còrpora que, cop en sec, descobreix la fita: crec que he perdut el cap o som un cap gros.
