Fent humils precs al Parlament de Catalunya

Al govern francès no li va agradar que el Parlament de Catalunya, en una resolució del 6 d’octubre passat, afirmés que ‘el conjunt de territoris dels Països Catalans tenen dret a l’autodeterminació’. En la mesura en què la resolució citava explícitament Catalunya Nord, era prou lògic que França considerés que es tractava d’una ingerència i se’n queixés al govern espanyol. El qual govern va filtrar tot seguit aquesta queixa a la premsa amiga. Des de Catalunya, la reacció a aquest enuig francès pot ser, simplement, de dir que s’hi posin fulles, o pot ser de preguntar-se si valia la pena de fer créixer una mica més el recel francès contra l’independentisme català al moment en què Carles Puigdemont preparava una visita a París, per una altra banda molt reeixida en terme d’interès mediàtic i d’efecte de seducció.

Més enllà, però, de la qüestió diplomàtica, em sembla útil tornar a la resolució del Parlament, per qüestionar-ne, respectuosament, el sentit mateix. No dubto ni un microsegon de la bona fe i de l’afany de solidaritat dels setanta-dos diputats que van votar-la. Alguns d’aquests tenen coneixements profunds de la realitat dels Països Catalans. Però amb la bona fe, a vegades, no n’hi ha prou. Jo, com a nord-català que no representa ningú més que ell mateix (i encara, en el millor dels casos), vaig llegir el text de la resolució amb uns sentiments contradictoris. Per una banda, amb una gratitud immediata i sincera. Gràcies, de debò, per haver pensat en veu alta en la resta dels Països Catalans i haver recordat solemnement que existim. Però, per una altra banda, amb un cert escepticisme. Em temo que en alguns territoris aquesta resolució haurà pogut ser viscuda com una intrusió una mica molesta, amb un deix paternalista, fins i tot en sectors del tot afins a Catalunya. Perquè no és gaire difícil de fer una lectura incitativa d’aquest text, com si a més de reconèixer el dret a l’autodeterminació d’aquests territoris, els encoratgés a dur-la a terme. I, com se sap, el verb autodeterminar-se és de difícil conjugació a l’imperatiu: ‘Autodetermineu-vos!’ és una frase que deixa un regust estrany.

Com a ciutadà dels Països Catalans que pretenc ser, vull sentir-me a casa meva, per exemple, a Mallorca, però no m’atreviria pas a explicar als mallorquins quins són els seus drets. Ja els deuen conèixer. I si no tots els mallorquins els coneixen, em sembla que des dels altres territoris cal actuar amb una prudència extrema quan es vol intentar eixamplar aquest coneixement. A Catalunya Nord, per exemple, la reacció del govern francès, quan s’ha donat a conèixer, ha suscitat comentaris sorpresos sobre la resolució del Parlament de Catalunya entre la població no catalanista, és a dir, entre l’enorme majoria de la població. ‘Però, per què ho han fet, això?’ A Catalunya Nord, el sentiment d’autodeterminar-se cada matí en favor de França és gairebé unànime. Qualsevol altra opció sembla a priori una poca-soltada. És així i val més saber-ho i dir-ho, no?

Evidentment, no vull dir que des de Catalunya no s’hagi d’ajudar la resta de Països Catalans. Ben al contrari. Un exemple ben simple, pel que fa a Catalunya Nord? La Universitat de Perpinyà necessita, des de fa anys, un lectorat de català, que podria ser finançat des de Catalunya. D’exemples com aquest n’hi ha més i molts. I jo, molt sincerament, crec que aquestes ajudes concretes són més eficaces que proclames teòriques, les quals semblen néixer, a vegades, de patrons prefixats, que s’articulen entorn d’una voluntat generosa de solidaritat però que a vegades dissimulen un cert sentiment de superioritat inconscient. Estic segur que ara mateix, mentre llegeixen aquestes darreres frases, uns quants lectors mallorquins i valencians de VilaWeb mouen el cap afirmativament. Des de Catalunya, les actuacions simbòliques o concretes cap a la resta de Països Catalans haurien de ser precedides sistemàticament de reflexions sobre l’impacte polític, social i psicològic d’aquestes accions. I, sobretot, des de Catalunya, caldria també pensar la solidaritat en sentit invers. Què podem fer, des de la resta dels Països Catalans, per ajudar-vos?

Per això m’atreveixo a dir que la resolució que somnio veure votada pel Parlament de Catalunya seria una altra. Seria una resolució que diria, més o menys, això: ‘El Parlament de Catalunya manifesta que Catalunya forma part integrant dels Països Catalans, un conjunt de territoris que en el decurs dels segles i fins avui, amb alts i baixos, s’han anat enriquint mútuament. En particular el Parlament és conscient de la importància de l’aportació dels altres territoris catalanoparlants en la configuració de la Catalunya actual. Per això el Parlament manifesta un profund sentiment d’agraïment envers la solidaritat, els esforços i la dedicació de ciutadans i d’entitats de la resta de Països Catalans en favor de la independència de Catalunya. En aquests mesos determinants per al futur nacional de Catalunya, el Parlament demana humilment a aquests ciutadans i a aquestes entitats que continuïn ajudant Catalunya, en particular convertint-se en ambaixadors de la causa de la seva independència als territoris respectius i, si escau, més enllà.’ Sí, quelcom així. Seria joliu, no?