Fent el noucentista a la Washington Square de Nova York

El filòsof i escriptor Jordi Graupera es convertia fa pocs mesos en el primer català a publicar un article a la prestigiosa revista nord-americana The New Yorker –amb permís de Miguel Gallardo, que va il·lustrar el magazín unes quantes vegades. A l’article, Graupera evocava les darreres classes del professor Richard J. Bernstein, que a noranta anys i greument malalt, posava punt final a la seva llarga etapa docent compartint amb els alumnes de la New School for Social Research les seves reflexions sobre la filòsofa Hannah Arendt, de qui va ser un gran amic. El seu deixeble català va ser al seu costat en la darrera lliçó, feta per Zoom, amb què el pensador cloïa una llarga carrera, no pas exempta de dificultats.

Nascut a Brooklyn, fill de l’emigració jueva que fugia de la misèria i l’antisemitisme de l’Est europeu, Bernstein va estudiar a la Universitat de Xicago, per on també corrien Richard Rorty, Susan Sontag i Philip Roth, i es va doctorar a Yale on va ser professor onze anys fins que el van fer fora arran d’allò que es va anomenar “Bernstein Affair”. A partir de llavors va aprofundir el seu pensament a Haverford College, una petita universitat de Pennsilvània, on va conèixer Arendt, amb qui van connectar de seguida. Ella el va voler fitxar per a la New School de Nova York, on feia de professora, però no se’n va sortir. Anys després de la mort de l’autora d’Eichmann a Jerusalem –publicat precisament al New Yorker–, el van anar a cercar per salvar el Departament de Filosofia d’aquesta universitat, on es va acabar retirant, com hem dit, poc abans de morir.

El vincle entre John Dewey i el Noucentisme

La New School havia estat fundada el 1919 per professors progressistes contraris a la fidelitat patriòtica que se’ls havia exigit a la Universitat de Colúmbia, arran de la revolució soviètica i l’entrada dels Estats Units a la Primera Guerra Mundial, i es va nodrir als anys trenta de l’exili europeu que fugia del nazisme: Eric Fromm, Leo Strauss, Karl Löwith, Jacques Maritain, Claude Lévi-Strauss o Arendt. Els fundadors d’aquesta universitat, on Graupera va fer el doctorat, eren inspirats pel filòsof i pedagog pragmatista John Dewey. La influència de Dewey, però, no solament va marcar el professor Bernstein i els seus col·legues, sinó que ha estat constant en la pedagogia catalana d’ençà dels temps de la Mancomunitat, que va tenir alguns dels referents en noms com ara Rosa Sensat, Joan Palau i Vera i Alexandre Galí.

El més nord-americà de la generació noucentista, Josep Pijoan, s’hi va interessar, però va ser el vallenc Eladi Homs qui, enviat als Estats Units per les institucions catalanes, va tractar-lo i es va convertir en impulsor de les seves idees pedagògiques renovadores, nascudes d’un pensament genuïnament americà, arrelat en el liberalisme dels pares fundadors de la República nord-americana. Impressionat després d’haver-lo escoltat a la Universitat d’Urbana, Illinois, on havia fet una sèrie de conferències amb William James, Homs es va matricular a la Universitat de Xicago, on Dewey havia fundat el Laboratory School el 1895, abans de dimitir arran de les acusacions rebudes per part de la seva col·lega i esposa, Alice Chipman. Quan Homs va anar-hi, Dewey ja no hi era, però sí que era viva la seva influència. D’allà estant va escriure articles per al diari Crònica de Valls i hi va descobrir un esport que s’emportaria cap a Catalunya: el bàsquet.

Un grapat de relacions relliguen noms que van de Dewey fins a Graupera, que acaba de publicar La perplexitat, un volum memorialístic magnífic, tot un exercici d’introspecció moral i física, pensament i cos, que ressegueix la seva història de formació humana, intel·lectual i política novaiorquesa entre Harlem, Brooklyn i Queens. Hi pensava tot sobrevolant l’Atlàntic per assistir al III Simposi Internacional del Noucentisme, organitzat pel Departament d’Estudis Italians de la New York University i la Fundació Rafael Masó de Girona, i en què he tingut la sort de participar. El debat se centrava en les relacions entre el Noucentisme català i el Novecento italià, i va aplegar un grapat d’experts de Catalunya, Itàlia i els Estats Units. Ha estat sorprenent, per exemple, descobrir la influència extraordinària d’Eugeni d’Ors en el desenvolupament del pensament artístic i cultural conservador italià, en la teorització mediterranista i la recuperació del barroc, abans no comencessin tots plegats la moda d’anar vestits amb uniformes, camises fosques i corretges. El Pantarca, que és conegut que a Nova York té en la nostra ambaixadora Mary Ann Newman una defensora i estudiosa entusiasta, ha estat citat tan a bastament en les diverses ponències i comunicacions que, ben segur, levitaria de supèrbia. El fet cert és que, paradoxalment, a vegades les coses es veuen més clares si es diuen en anglès i a molts quilòmetres de casa, lluny del bany maria dels sobreentesos, encara que això susciti debats encesos entre catalans sobre la profunditat i virtualitat del nostre Noucentisme en la llengua de Kim Kardashian.

Un racó europeu al Village

No sé si els aires noucentistes es van deixar ensumar en un ambient saturat de flaire de marihuana com el de Washington Square, aquesta plaça plena de vida on el millor espectacle és veure passar la gent i tot és possible: de jugar als escacs a protestar per la política de Benjamin Netanyahu, d’assajar passos de ball fins a tocar la guitarra, de llegir –es veu molta gent llegint en paper a Nova York, a qualsevol lloc– fins a dibuixar l’arbre més antic de Manhattan –més de tres-cents anys, no gaire per a nosaltres –que comptem de mil en mil les oliveres–, però considerable en aquest país. Josep Pla, autor d’un Week-end d’estiu a Nova York que ens emportàrem a la maleta i lector fidel del New Yorker, s’hi va acostar suggestionat per l’admiració cap a l’escriptor Henry James, que té una novel·la titulada, precisament, Washington Square, i que la descriu com “a quiet and gentle retirement”, propiciat per una edificació baixa i assossegada. Una tranquil·litat avui desapareguda pel brogit universitari que ha colonitzat pràcticament tota la plaça.

Com recordava Pla, al Greenwich Village s’hi aplegaren al segle XIX escriptors com James, Walt Whitman i Edgar Allan Poe i exiliats europeus, com Giuseppe Garibaldi que té una estàtua a la plaça dedicada el pare de la pàtria americana, i al XX es convertí en el centre de l’avantguardisme artístic i el radicalisme intel·lectual, amb els seus clubs de jazz i les seves llibreries. “Fou llavors quan hi hagué la concentració d’escriptors, artistes, gent de teatre i bohemis de cabells llargs. És el moment d’Eugene O’Neill i de les autèntiques primeres temptatives teatrals no convencionals”, escriu Pla, que va trobar records europeus en aquest racó d’una ciutat vibrant que el va atraure plenament.

Pla, a més, va especular anys més tard sobre les possibilitats de vida americana i un hipotètic futur a l’acadèmia americana, com escrivia en una carta molt interessant adreçada al periodista Manuel Ibáñez Escofet –feta pública per Josep Playà a La Vanguardia–, des de Washington: “El país em produeix una fascinació estranya, una curiositat indescriptible. Sento que aquest és el meu país. Crec que la meva teoria de l’Amèrica sense passat, sense el passat que ens destrueix, sense Edat Mitjana, Renaixement i Barroc, és bona i que se’n podria fer un gran llibre. Com és possible que no em quedi a 70 anys aquí? Pijoan m’ho retragué sempre i ara ho veig claríssim. Però què hi farem? La vida ha passat i és irreversible. Ara seria professor d’una universitat qualsevol –Castro diu que als EUA hi ha més universitats que convents a Espanya–, hi ensenyaria quatre enginyeries i em donarien 1.000 dòlars al mes que és el que guanya Ferrater Mora a Bryn Mawr, per explicar amb la natural respectabilitat quatre bajanades sobre Sòcrates, Sant Tomàs o Leibnitz.”

L’atracció de Nova York

Tants anys després del cap de setmana de Pla, la ciutat manté intacta la capacitat d’atracció de sempre, que ha fet que històricament fascini tant els catalans –podeu llegir Això no és Barcelona: Visions catalanes de Nova York, a cura de Mariàngela Vilallonga i Margarida Casacuberta, ponent al simposi, editat per l’Avenç. Nova York són les infinites possibilitats de l’estudi, la recerca i la creació cultural, que conviuen amb el malestar d’una ciutat sempre en obres, on queden pocs pams sense gentrificar. O la vitalitat d’una ciutat hedonista que menja, beu i celebra a totes hores, que és també ciutat dura i, fins i tot, violenta, amb la misèria endèmica que s’ajaça als mateixos carrers on el lloguer és prohibitiu.

No havia tornat a Nova York des del 2014. Llavors, Jordi Graupera encara hi era, i feia de professor a la NYU, mentre enllestia el seu doctorat a la New School i encara no havia publicat al New Yorker. Vam sopar plegats a ca la Mary Ann i ens vam trobar per dinar en un restaurant qualsevol d’aquesta zona del baix Manhattan. Ara hi he anat a parlar de l’aeroplà de D’Annunzio que va sobrevolar metafòricament Barcelona. A predicar el Noucentisme. Potser sembla una gran cosa. Però, al final de les jornades, en un deliciós pati interior de la Casa Italiana, mentre les converses s’anaven animant i la tarda finia, hom no podia deixar de pensar quants actes com aquell, quantes xerrades com aquella, al mateix moment, cada dia, al mateix lloc, tothora, viu aquella ciutat que va acollir el pintor uruguaiano-català Joaquim Torres García, i on, precisament, va oblidar-se per sempre més del Noucentisme. Nova York acaba posant a lloc les ínfules, les ambicions i els somnis de cadascú.

També hem pogut llegir

Sobre aquesta ciutat de Nova York l’editorial Periscopi acaba de publicar amb pocs dies de diferència dues novel·les importants. Per una banda, El ritme de Harlem (traducció de Yannick García), del guanyador del premi Pulitzer Colson Whitehead, conegut per El ferrocarril subterrani i Els nois de la Nickel, que homenatja aquest històric barri de la Gran Poma. L’altre és Fortuna, d’Hernán Díaz, en traducció de Josefina Caball, que reconstrueix les diverses versions d’una epopeia capitalista dels anys daurats de Nova York, protagonitzada per un magnat de Wall Street i la seva dona, d’orígens aristocràtics. Per si en volem més, Periscopi també ha publicat L’imperi del dolor, de Patrick Radden Keefe, traduït per Ricard Gil, que permet de posar llum a la foscor de la família que va pagar l’antigament anomenada Ala Sackler del Metropolitan Museum, que acull el temple egipci de Dendur.