‘Feminista havies de ser’: les dones són aquí

Les dones són la meitat de la població però no ocupen els espais en aquesta proporció: on són les dones, aleshores? Aquesta pregunta i les dades que expliquen les desigualtats entre gèneres són la pedra angular de l’exposició ‘Feminista havies de ser‘, comissariada per Natza Farré, que es pot veure al Palau Robert de Barcelona fins al 29 de novembre i ja ha rebut més de catorze mil visitants, tot un èxit d’assistència que mostra que el moviment feminista cada vegada té més força.

El jardí del Palau Robert va acollir dimecres a la tarda la xerrada en ronda ‘AQUÍ! Respostes a la pregunta on són les dones?‘, en què van intervenir onze dones d’àmbits diferents per explicar la situació de les dones a les seves especialitats. L’acte consistia en una ronda de testimonis en què cada ponent tenia sis minuts per a explicar la seva experiència mentre una membre del col·lectiu artístic The Hate Lovers feia un grafit. L’inici i el final de la trobada, així com el cronòmetre dels parlaments, va anar a càrrec de la música de la punxa-discs Ikram Bouloum.

Fúlvia Nicolàs, periodista i membre del col·lectiu On són les dones?, va començar un acte que va fer d’extensió de l’exposició: una explicació en primera persona de les desigualtats de les dones en molts àmbits. Les dades van ser la constant de la xerrada, i Nicolàs en duia una de molt clara: només el 29% de les opinions dels mitjans de comunicació catalans són escrites per dones. Els mitjans en què el percentatge és menor són els digitals (24%) i on és millor, a la televisió (42%).

La següent a parlar va ser la doctora Carme Valls, que va aportar més dades: el 80% de les estudiants de medicina són dones. La majoria de professionals sanitaris i sociosanitaris són dones però en canvi no hi ha cap catedràtica dona ni de ginecologia ni de pediatria. A més, la principal causa de mortalitat no natural entre les dones són els problemes cardiovasculars, però com que no se saben identificar els símptomes de l’infart de miocardi, perquè s’expliquen menys, les dones triguen molt més a demanar una ambulància que no pas els homes.

L’artista Mireia Sallarès va recordar el paper de les dones a l’art tot posant èmfasi en les que, en diversos moments de la història, van reivindicar-se i van lluitar per ser visibles, com les Guerrilla Girls a Nova York, que els anys vuitanta van plantar-se davant el MoMA amb màscares de goril·la preguntant si per ser dins d’un museu les dones havien d’anar despullades, perquè no s’hi exhibien obres d’artistes dones però en canvi a moltes de les peces de les exposicions sí que hi sortien dones despullades representades.

Tot seguit, la ballarina Anna Mbengue va aprofitar part de la seva intervenció per parlar de la manera que més li agrada: amb el cos. La historiadora Isabel Segura va ser molt clara: sense les dones no hi hauria història, però la historiografia les ha esborrades dels llibres. I per posar un exemple va explicar com, del segle XVIII, en recordem sobretot les guerres, la Guerra de Successió, però en canvi no se li dóna tanta importància a una revolució que van iniciar les dones, el rebombori del pa, una protesta per l’increment dels preus del menjar; les dones van revoltar-se posant la vida al centre.

🗣 Anna Mbengue reivindica major protagonisme de les dones a la societat ballant. #OnSonLesDones
Expo #FeministaHaviesDeSer

🔗 https://t.co/XJ93Udrg9Y pic.twitter.com/ubVPtZDdaf

— Palau Robert. Catalunya en valor. (@palaurobert) October 7, 2020

A les arts escèniques, les dones tot sovint han estat reconegudes si eren actrius, però costava més de veure-les com a directores, dramaturgues o tècniques, va explicar Anna Giribet, directora de la Fira Tàrrega. Els darrers cinc anys, però, hi ha hagut un canvi immens del panorama escènic: moltes de les directores d’equipaments i festivals públics d’arts escèniques són dones. I sobre els escenaris també actuen les dones músiques. Les dues raperes de Tribade, Masiva Lulla i Bittah, van explicar les dificultats per a tirar endavant un projecte musical essent dona. Horaris de tarda als festivals, no compartir cartell amb altres rapers i sentir que, tant dalt com baix l’escenari, l’esforç ha de ser el doble que el dels seus companys per obtenir el mateix respecte.

Carme Porta, ex-diputada al Parlament de Catalunya, va valorar la manera de fer política de les dones: la convergència entre públic i privat fa que les experiències en la quotidianitat siguin una base sòlida per a fer propostes de millora, de justícia social, de transformació. Una quotidianitat i unes històries que vol transmetre amb els seus films la directora de cinema Neus Ballús, qui va explicar que només un 16% dels films són creats –sigui en direcció, sigui en producció o en guió– per dones.

L’acte va acabar amb més dades. La física i enginyera electrònica Sònia Estradé va explicar que en carreres científiques i tecnològiques, com ara física o enginyeria informàtica, el percentatge de dones és vora el 20%, en canvi en ciències de la salut el percentatge augmenta fins al 70% o el 80%. El problema d’aquesta manca de dones, va afegir, és que faltaran preguntes per a fer a l’entorn, preguntes pensades des de la perspectiva de les dones.

Si bé les dones tot sovint són infra-representades en llocs de lideratge o en camps de coneixement, en xerrades i activitats sobre feminisme la proporció canvia. A l’acte, el públic eren dones en una immensa majoria. Les dones hi són, en aquests casos, però, la pregunta és on són els homes.

Masclismes del segle XXI

El feminisme cada vegada té més força però les desigualtats continuen impregnant molts aspectes de la vida de les dones. Aquesta és la tesi de l’exposició ‘Feminista havies de ser’, que mitjançant analogies visuals fa un recorregut pels masclismes del segle XXI. Des de l’escletxa salarial fins al sostre de vidre, la mostra comissariada per Natza Farré pretén generar una consciència feminista amb les dades com a base.

L’exposició detalla més situacions concretes i injustes per a les dones l’assetjament sexual, la manca de polítiques de conciliació laboral, la banalització de la salut femenina, l’absència de veus de dones qualificades als mitjans de comunicació, l’assumpció de la majoria de tasques domèstiques i de cures, i el menyspreu cap al moviment amb qualificatius com el de ‘feminazi’.

Ara bé: també hi ha un espai per a l’esperança amb un recull de ‘victòries’ del feminisme, com ara les manifestacions multitudinàries del 8 de març, les protestes contra les agressions sexuals, els espais feministes en moviments socials o la rebaixa de l’IVA en productes d’higiene femenina.