Feminisme i drets trans: algunes claus per a entendre la polèmica

Aquest any diverses polèmiques han posat sobre la taula el debat sobre algunes qüestions que afecten el col·lectiu trans i el moviment feminista. Això ha evidenciat cada vegada més la gran l’escletxa existent entre sectors del feminisme, una divisió que també s’ha arribat a veure a l’esfera política.

Tot i que el debat ha tingut més força dins el feminisme espanyol, també ha arribat a casa nostra i la darrera polèmica sobre la qüestió n’és un bon exemple. El Parlament de Catalunya va aprovar, abans d’acabar la legislatura, la modificació de la llei contra la violència masclista per a estendre la protecció a les dones trans que no tenen la menció de sexe registrada com a dona a la documentació oficial, mesura que alguns grups feministes van criticar durament i sobre la qual el PSC va decidir d’abstenir-se. Polèmiques com aquesta han anat apareixent de manera intermitent durant l’any.

Però per què aquest tema aixeca tanta polseguera, tenint en compte que el moviment LTGBI i el moviment feminista sempre han teixit aliances? Quina posició defensa cada sector i per què? Quines són les claus per a entendre la polèmica?

Qui defensa què

Tot i que cap sector del feminisme és monolític, sí que es pot parlar d’alguns sectors amb posicionaments antagònics. Un sector del conegut com a feminisme radical i sectors del feminisme que es podria considerar més “clàssic”, amb part de les arrels teòriques als anys setanta i sovint políticament més lligat al PSOE i a l’abolicionisme de la prostitució –amb excepcions–, topen amb les concepcions dels feminismes més contemporanis, amb part de les arrels teòriques als anys noranta, com el transfeminisme, generalment més lligats a Podem, ERC, la CUP… El primer sector té força pes en alguns punts de l’estat espanyol, mentre que a casa nostra en aquests moments és més minoritari.

El fet trans és la qüestió que aixeca més divisions i sovint aquestes tensions deriven en fortes discussions i acusacions creuades de misogínia i transfòbia, amb l’ús del neologisme terf (per les sigles en anglès de ‘feminista radical trans excloent’) per a referir-se a les feministes d’aquest sector del feminisme radical, cosa que aquestes reben com un insult mentre que les transfeministes entenen com un concepte purament descriptiu.

No totes les activistes i acadèmiques de cada sector tenen una opinió idèntica, i també hi ha posicionaments intermedis, però en termes generals es podria sintetitzar en què un sector del feminisme radical critica la inclusió de les dones trans com a subjecte del feminisme perquè considera que estan discriminades com a persones trans, però no com a dones, mentre que el transfeminisme defensa que, en tant que dones, no hi ha dubte que són subjecte del feminisme, i que a més pateixen una doble discriminació, també com a persones trans.

L’autodeterminació de gènere

Aquest seria un resum simplificat de les dues postures i dels sectors que les defensen, però el tema és molt més complex. De fons hi ha un debat teòric sobre els conceptes de sexe i gènere, però des del col·lectiu trans sovint es denuncia que s’instrumentalitza aquest debat per atacar els seus drets. Es refereixen sobretot a l’autodeterminació de gènere, que fa referència al fet que les persones trans puguin decidir lliurement sobre la seva identitat i que això es reflecteixi legalment, un dret reconegut per organismes internacionals i per tribunals com ara el Tribunal Constitucional espanyol i el Tribunal Europeu dels Drets Humans.

La polèmica més gran pel que fa a l’autodeterminació de gènere té a veure amb la reforma de la Llei Trans aprovada el 2007 que vol impulsar el Ministeri d’Igualtat espanyol. De moment, no hi ha cap esborrany redactat, però sí que s’ha fet públic que es vol permetre el canvi registral de sexe al DNI sense els requisits de la prèvia presentació d’un informe mèdic o psicològic ni la modificació de l’aparença. És a dir, una persona podrà canviar el seu sexe al DNI amb el simple fet de demanar-ho. L’objectiu és despatologitzar les identitats trans i posar fi a la lentitud i a les nombroses traves que moltes persones troben en voler fer aquest canvi.

La despatologització

El 2018 l’Organització Mundial de la Salut va excloure la transsexualitat de la seva llista de trastorns mentals. Tot i que el 2019 va substituir el terme “transsexual” per “incongruència de gènere”, concepte que el col·lectiu denuncia, aquesta decisió de l’OMS va suposar un gran canvi. La nova concepció topa amb l’actual legislació espanyola, que posa com a un dels requisits per a canviar el sexe al DNI “que s’hagi diagnosticat disfòria de gènere”. I topa també amb algunes lleis autonòmiques que ja reconeixen l’autodeterminació de gènere en diversos àmbits, tot i que la menció registral del sexe és una competència estatal.

Associacions i activistes han denunciat repetidament totes les dificultats que implica l’actual legislació. Per obtenir el diagnòstic de disfòria de gènere, per exemple, moltes persones trans han hagut de passar per interrogatoris patologitzants i sexistes. “És dramàtic que un psiquiatre determini el teu gènere”, explica la doctora en física i activista trans Judith Juanhuix. “Et pregunten coses com si jugaves a nines de petita. Com poden saber quin és el teu gènere? O bé preguntant o bé assumint que si jugaves a nines eres una nena i si no, un nen. Això és d’un sexisme brutal que no podem tolerar. Ho hem de decidir nosaltres, perquè si no, ens convertim en persones que necessitem un permís per a ser qui som.”

També denuncien el requisit d’haver d’hormonar-se durant dos anys per poder fer aquest canvi, perquè allò que podria ser una elecció personal s’acaba convertint en una obligació amb conseqüències per a la salut. A més, el fet que aquestes traves burocràtiques desapareguin pot ajudar a evitar situacions incòmodes en què una persona té al DNI un nom i un sexe que no concorden amb la seva aparença, així com a evitar dificultats laborals per a un col·lectiu que es calcula que té un 85% d’atur, segons la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals (FELGTB).

La llei trans, encara sense redactar

Sembla, per tant, que la modificació del sexe registral amb el sol tràmit de demanar-ho seria l’única solució, però hi ha sectors del feminisme que no hi estan d’acord. En primer lloc, perquè consideren que permetre de modificar la categoria “sexe” amb facilitat implica buidar-la de contingut, i pensen que “desdibuixar” la categoria “sexe” impedeix d’analitzar correctament i de combatre el sexisme. Argumenten que, si ser home o ser dona es considera quelcom que es pot canviar o “decidir”, la posició diferent que homes i dones ocupen a la societat s’invisibilitza i amb ella l’opressió contra les dones.

També argumenten que això posaria molt fàcil el fet de fer frau de llei i que, per tant, qualsevol home podria demanar de canviar-se el sexe legalment, sense necessitat de fer cap canvi físic, i posteriorment entrar en espais de dones, com ara vestuaris, presons de dones, quotes a les llistes electorals, equips femenins… Per això aquests sectors parlen d’un suposat “esborrament” de les dones i de problemes que haurien aparegut en uns altres països amb legislació similar.

Des del transfeminisme aquesta teoria es refusa i es considera inversemblant: “Hi ha quinze països del món que han reconegut el dret d’autodeterminació de gènere. Les dones s’han esborrat d’aquests quinze països? És clar que no!”, defensa Juanhuix, que defineix aquest posicionament com a ‘conspiranoic’. “Que s’agafi un cas per tal de deslegitimar tot un col·lectiu és exactament allò que es fa amb les persones racialitzades. Són racistes del gènere. Les seves fonts són el Daily Mirror i webs de l’extrema dreta.”

La filòsofa i ex-directora de l’Institut de la Dona, Maria Subirats, discrepa i posa com a exemple la qüestió de la inclusió de les dones trans a l’esport femení: “Guanyaran sempre perquè tenen més força, una altra densitat òssia, més alçada…” Hi ha posicionaments que argumenten, però, que no es pot obviar la influència dels tractaments hormonals i fins i tot com aquests poden atrofiar la musculatura i suposar un desavantatge. És un debat obert al món de l’esport que no és clar com es concretarà amb la nova llei, però que fa temps que desperta controvèrsies.

Les presons de dones

A aquest sector del feminisme també li preocupa que homes agressors es facin passar per dones trans per poder complir condemna en presons de dones, cosa que podria portar a casos de violència sexual. L’advocada especialista en violència masclista Júlia Humet recorda, però, que les dones trans pateixen agressions sexuals a les presons d’homes.

En alguns territoris on les dones trans són en presons de dones sense haver fet el canvi de sexe registral, com és el cas de Catalunya, hi ha previstos mecanismes per a prevenir el frau, com ara impedir aquesta elecció a qui hagi comès un delicte d’agressió sexual o violència masclista i, en alguns casos, fer-ne un seguiment per a validar la decisió. De moment no s’ha concretat com s’abordarà aquest tema i tampoc no s’ha debatut si mecanismes d’aquesta mena generarien consens entre comunitats feministes i LGTBI.

Lleis contra la violència masclista

Un altre argument contra la reforma de la Llei Trans diu que pot posar en perill la llei de violència de gènere si es pot donar la situació que els maltractadors, en ser denunciats, puguin fer aquest canvi registral de sexe i, en conseqüència, ser considerats dones i deslliurar-se de l’agreujant per violència de gènere.

De moment tampoc no és possible saber com s’abordarà aquesta qüestió, però Humet diu que en general no detecta preocupació entre les advocades especialitzades, tot i que sí algunes discrepàncies teòriques. “En països amb aquesta legislació aquest problema no ha aparegut. Si una persona diu que ara és una dona, però es pot acreditar que en el moment dels fets s’identificava en masculí, se li han de poder aplicar els agreujants. Es pot acreditar amb el DNI, documents oficials, testimonis que acreditin que s’identificava com a home… No és complicat demostrar que fas trampa i el fet que algú en faci no és motiu per no aprovar una llei.” Feministes com ara Subirats, però, creuen que és una qüestió que no s’ha de desatendre: “Encara que puguin ser pocs casos, hem de pensar en les conseqüències col·lectives que poden tenir.”

Menors trans

Una altra qüestió espinosa en tot aquest debat és el tema dels menors trans, perquè des d’alguns sectors del feminisme s’ha expressat el temor que es consideri que un infant és trans perquè mostra interès per tot allò culturalment associat al sexe contrari. És a dir, que si un nen mostra interès per posar-se vestits o diu que és una nena, per exemple, des de casa o l’escola se’l consideri ràpidament trans i s’iniciï un procés que pugui implicar hormonació al cap dels anys. “Cal deixar que els nens puguin jugar amb nines i que treballin les emocions, que sovint els tallem. Si un nen vol anar amb faldilla que ho faci, els hem de dir trans per això?”, es pregunta Subirats.

Des de l’activisme trans es defensa que aquest posicionament simplifica la realitat d’alguns infants, pares i mestres i que les infàncies i adolescències trans existeixen i han de ser reconegudes pel bé dels menors. Cal remarcar que el col·lectiu no té un posicionament monolític en aquesta qüestió. Activistes trans, com ara Miquel Missé, es mostren crítics amb l’hermetisme de la categoria “menors trans” i defensen que la disconformitat d’un menor amb les normes de gènere es pot interpretar de moltes maneres, que no han de passar necessàriament per l’etiqueta “trans”, encara que en alguns casos pugui ser així.

El llenguatge inclusiu

Una altra de les qüestions que sovint apareixen al debat –i que previsiblement també es veurà reflectida a la llei– és la qüestió del llenguatge inclusiu per tal de no excloure les persones trans. Des del transfeminisme es parla –en contextos molt determinats en què es fa referència a la biologia– de “persones amb vagina” o “persones que menstruen”, per exemple, per a referir-se a les dones cis (que no són trans) i als homes trans.

Des d’un sector del feminisme radical aquest llenguatge es considera deshumanitzant, i creuen que d’alguna manera esborra les dones, eliminant la categoria “dona” de realitats on és important ressaltar-la, com per exemple l’estigmatització de la menstruació, que té a veure amb el masclisme. Les transfeministes també fan servir algunes fórmules per a no esborrar la paraula “dona”, com per exemple parlar de dones i persones que menstruen, i fer-ho servir també a la inversa quan es parla de biologia masculina. És una proposta, però, que des d’un sector del feminisme radical també es refusa.

Sexe i gènere: el debat teòric

Darrere de tot aquest debat més pràctic i immediat sobre què podria implicar no posar cap trava a l’autodeterminació de gènere hi ha un debat teòric complex sobre els conceptes de sexe i gènere. Un debat que moltes feministes consideren que s’ha de poder tenir sense posar en qüestió l’existència de les persones trans i sense perdre de vista la urgència del reconeixement dels seus drets.

Tradicionalment, el feminisme sempre ha entès que el sexe és el conjunt de trets biològics, fisiològics i orgànics que divideix els individus en femelles i mascles, mentre que el gènere serien les característiques, actituds i rols que la societat atorga a una persona en funció del sexe amb què ha nascut; és a dir, tot el procés de socialització –purament social i cultural– que es fa en funció de la biologia de cada individu i que pot variar en funció del context. Segons aquest posicionament, el sexe seria una cosa natural i el gènere una cosa construïda, i ambdós serien compartiments estancs immutables, el primer perquè fa referència a alguns elements que no es poden canviar, com l’agrupació cromosòmica, i el segon perquè s’assignaria només en funció del sexe, i per tant si s’ha nascut amb sexe femení, no es podria tenir gènere masculí. Des d’aquest punt de vista, el sexe determinaria el gènere amb què una persona és socialitzada, i és per això que un sector del feminisme radical no reconeix les dones trans com a dones i considera que la definició de ‘dona’ s’ha de fer només en funció de la biologia.

És una postura que des del transfeminisme es refusa completament, en considerar que les dones trans sí que són dones, que negar-los la identitat va en contra dels seus drets i en tenir unes altres concepcions de sexe i gènere. Esa Díaz, professora especialitzada en filosofia del gènere, parla de tres dimensions del gènere: “Per una banda està l’expressió de gènere. Té a veure amb la roba, el pentinat, el maquillatge… Les normes d’aparença associades a femení i a masculí. Després hi ha la noció d’identitat de gènere, que és com s’identifica una persona, com es percep a si mateixa i el seu lloc al món. I hi ha una tercera noció: el gènere com a classe social, la posició que hom ocupa respecte de les pràctiques socials del gènere. Els qui han estat classificats com a homes ocupen una posició de privilegi.”

Des d’aquesta posició transfeminista, es considera que les dones trans socialitzen com a dones des que fan la transició i que, per tant, tot i que les seves experiències són diferents, són dones i estan oprimides com a tal. “Si fem la llista de totes les opressions que les dones patim, quina no patim les dones trans? Estem hipersexualitzades, cosificades, patim el cànon estètic, la discriminació laboral, invisibilitat als mitjans, invasió de l’espai personal… Els homes trans no pateixen hipersexualització, per exemple”, defensa Judith Juanhuix. “No interactues amb el sexe, interactues amb el gènere, que és el que tu expresses i amb què t’identifiques”.

Des de l’altre sector del feminisme, el lligat al feminisme radical, això es refusa, així com conceptes com el d’identitat de gènere, que es considera essencialista. Defensen que si el gènere és construït, en cap cas no pot formar part natural de la persona i entenen que aquest concepte remet a elements subjectius i intangibles. Però des del transfeminisme també asseguren que refusen els essencialismes. Molts activistes trans són molt crítics amb expressions com “haver nascut en un cos equivocat”, que sembla que vulgui dir que les persones trans han nascut amb una essència interior d’un sexe i el cos d’un altre. Des d’aquest punt de vista, el concepte “identitat de gènere” seria simplement un recurs útil per a parlar de les experiències trans, però no assenyalaria cap essència interior masculina o femenina. De fet, l’activista Miquel Missé és crític amb alguns missatges que considera essencialistes difosos des del col·lectiu LGTBI, com ara “El gènere és al cervell”.

Creemos que este autobús sería mucho más apropiado para nuestras calles: "El género está en el cerebro, no en los genitales". Sencillo, ¿no? pic.twitter.com/eJ9xgTotcU

— Educación COGAM (@Educacion_COGAM) February 28, 2017

La teoria queer

El debat encara es complica més, però, quan es qüestiona la noció de sexe. Algunes veus posen en qüestió que el concepte de sexe biològic tal com l’entenem sigui un fet natural, un posicionament que també recullen publicacions científiques com ara Nature. Alguns autors de l’anomenada teoria queer –que és un corpus teòric força plural i no pas una teoria unitària– debaten sobre el fet que el sexe sigui també una construcció social, com el gènere. “La concepció binària (home/dona) és quelcom que s’intenta aplicar de manera forçada sobre una realitat que també es pot descriure com un espectre”, explica Díaz. “Una persona pot tenir cromosomes associats al sexe masculí, XY, però genitals associats al sexe femení, hormones associades al sexe femení, òrgans interns que poden ser tant masculins com femenins…” Explica que aquesta no correlació dels criteris per a definir el sexe es pot donar en persones intersexuals, però també en persones que no ho són. “Hi ha dones que no són intersexuals, però que potser tenen un nivell de testosterona que el doctor diu que és massa alt i que tenen un problema hormonal. Però quin nivell de testosterona és normal per a una dona? Aquí hi ha una decisió. Es posa una barrera artificial.”

Hi ha sectors que consideren, però, que el sexe és una realitat material inqüestionable i que no es pot dir que l’existència de persones intersexuals negui el binarisme sexual, entre més, perquè hi ha només dos gàmetes: òvuls i espermatozoides. Destaquen també que és especialment important tenir en compte la diferència sexual en camps com la medicina, que la majoria de persones sí que es podrien encabir en aquesta divisió binària i que aquesta divisió s’ha de tenir en compte per a analitzar el masclisme. “És com si em diguessin que l’estómac també és una construcció social. No, la part de construcció social és la història de la gastronomia, de com menjar…”, opina Subirats. Díaz, però, puntualitza que no es tracta de negar l’existència de determinades característiques biològiques, sinó de qüestionar la interpretació i classificació que es fa de les persones a partir de l’observació d’aquestes característiques, i també defensa que els gàmetes o els cromosomes són només dos aspectes possibles a escollir per a definir el sexe.

Més enllà d’aquest debat, però, és important destacar que la teoria queer no és ni compartida ni coneguda per totes les persones trans, que en el marc d’aquesta polèmica sovint consideren que s’instrumentalitza per atacar els seus drets. “Ser trans no és una teoria”, explicava a Twitter l’activista Mar Cambrollé.

6 años, jugaba con niñas a saltar la comba. Mi padre me dió primera paliza. Mañana de sol, mujeres en las puertas se teñian pelo de rubio. También lo hice. Nueva paliza. No entendía que hacia mal. Mi conducta, era niña. No había estudiado teoría queer‼#SerTransNoEsUnaTeoría pic.twitter.com/QeRV6k3m3U

— Mar Cambrollé Jurado🏳️‍⚧️ Habrá Ley Trans (@CambrolleMar) June 21, 2020

Abolició del gènere vs. espectre de gèneres

Un concepte que també apareix sovint en aquest debat és l’abolició del gènere. Els sectors propers al feminisme radical defensen que el gènere és quelcom que s’ha d’abolir per acabar amb el patriarcat. És a dir, com que el gènere és la construcció cultural sobre el sexe, és l’arrel de l’opressió de les dones, i si aquesta construcció es desfà, es desfà el patriarcat.

“Hem de fer desaparèixer els gèneres perquè són la cotilla que ens impedeix de viure com volem. Hem d’arribar a que un home es pugui maquillar i que això no suposi cap impediment. En el moment que desapareixen els gèneres, apareixen simplement actituds humanes que poden practicar tant homes com dones”, defensa Subirats, que també creu que si el gènere no existís, ningú no voldria fer una transició perquè res al món seria “d’homes” o “de dones”. Sectors transfeministes també fan una interpretació social i no pas biologicista del fet trans, però entenen que, en un món amb unes normes de gènere encara molt rígides, transitar pot fer més fàcil la vida de moltes persones.

Des del transfeminisme també es parla d’un espectre de gèneres on cabrien moltes etiquetes, com ara el gènere no binari i el gènere fluid. El primer faria referència a les persones que no s’etiqueten ni com a homes ni com a dones i el segon a les persones que tenen una identitat de gènere que pot ser canviant. Subirats creu que aquestes concepcions responen a un procés avançat de dissolució dels gèneres, però que van en la direcció equivocada i que conceptualment no tenen sentit perquè “els gèneres són realitats imposades, no triades” i perquè “els criteris que han de canviar són els socials, no els individuals”. “Que cadascú tingui el seu estil de vida, però ara imposarem més gèneres? Si volem barrejar coses d’home i de dona, fem-ho, però no parlem de gènere.”

Díaz, en canvi, creu que aquestes identitats poden ser revolucionàries: “Capturen l’autoidentificació de les persones i respecten la seva autonomia. Són etiquetes que evidencien que la concepció binària és massa estreta.”

Més enllà de quina estratègia es consideri millor per a acabar amb el patriarcat, activistes trans demanen que no es parli de les seves experiències com si ja s’hagués abolit el gènere, quelcom que no s’aconseguirà a curt termini. “No es pot reclamar que en una societat amb gènere les que som més vulnerables visquem com si no hi fos”, diu Juanhuix. Lamenta que s’acusi les dones trans de fomentar estereotips –anar vestides de manera femenina, amb el cabell llarg…– quan elles necessiten adoptar certs rols per a ser acceptades i que no se’ls negui la identitat. Critica també que alguns sectors del feminisme refusin d’etiquetar les dones trans que no tenen un aspecte femení com a dones, però que alhora les acusin de fomentar els rols de gènere si adopten un aspecte femení: “Reclamen que reproduïm els cànons estètics que elles volen abolir. Per què les dones trans hem de resoldre el problema de l’estructura de gènere? No l’hem creat nosaltres… Som abans de l’abolició del gènere, som en la situació que ens agredeixen i discriminen. Hem d’aparcar, de moment, aquest debat, perquè som en un nivell anterior, el dels drets, el de voler sobreviure.”