05.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 05.03.2023 - 21:43
La quarta onada feminista s’ha anat fent grossa i visible aquests darrers cinc anys. Com més va més gent es defineix com a feminista i l’interès i sensibilitat per la qüestió ha crescut notablement, especialment arran de fenòmens com ara el #MeToo i de casos com el de la Manada. Tanmateix, aquest bon moment del moviment ha hagut de conviure, especialment aquests darrers anys, amb una reacció antifeminista furibunda i també amb les seves pròpies guerres internes, com més va més evidents. Cap de totes dues coses no és cap sorpresa: històricament, tots els avenços feministes han despertat resistències, i algunes divisions dins el moviment es remunten dècades enrere, tot i que unes altres sí que són noves i particulars.
Als Països Catalans, com en més parts del món, la vaga feminista del 2018 va ser un punt d’inflexió respecte de la mobilització ciutadana, però aquella imatge d’unitat i consens s’ha anat difuminant, especialment en l’àmbit polític. Les tres qüestions que més divisions causen ara per ara són la llei trans, la prostitució i –com a novetat d’enguany– la llei de llibertat sexual.
Tensió a les manifestacions
A Barcelona, per exemple, alguns col·lectius van a la manifestació unitària en blocs que discrepen d’alguns punts dels manifests. La manifestació unitària és convocada per l’Assemblea 8-M a la plaça de la Universitat a les 18.30, però Catalunya Abolicionista Plataforma Feminista, Feministes de Catalunya i més entitats han convocat a la mateixa hora a Gran Via amb Aribau per a formar el bloc abolicionista, especialment crític amb les convocatòries respecte de la prostitució i el fet trans.
En anys anteriors, aquestes divisions dins la manifestació han causat alguns incidents. L’any passat, per exemple, els Mossos van haver d’intervenir després de moments de tensió entre les assistents a la concentració abolicionista del matí i l’organitzada per la CGT, i en manifestacions com la del 2020 també es van viure moments semblants, amb crits, insults i retrets creuats.
🔴 Els Mossos han hagut d’intervenir a la plaça de Sant Jaume, on s’han produït moments de tensió entre les assistents de dues concentracions diferents.
♀️ D’una banda, l’associació @CatAbolicion i el sindicat @CGTCatalunya@RTVECatalunya @MariaRios_Al pic.twitter.com/afV4mKBgya
— RTVE Notícies (@rtvenoticies) March 8, 2022
Una llei que ha deixat de ser un consens
La lluita contra la violència sexual és un dels punts més importants de l’agenda feminista, i ha pres més espai aquests darrers anys. Tot i que els canvis en l’abordatge jurídic de les violències sexuals ja eren una reclamació feminista molt anterior a la primera sentència de la Manada, aquest cas els va donar l’impuls definitiu. Amb els lemes de “Germana, jo sí que et crec” i “No és abús, és violació”, milers de persones van sortir al carrer per reclamar que sentències com aquella no es repetissin.
Aquest clam dels carrers es va traslladar a l’àmbit institucional en forma de canvis legislatius. Concretament, en la nova llei integral de la llibertat sexual, que introduïa una nova definició de consentiment en positiu i que passava a considerar qualsevol acte contra la llibertat sexual com a agressió sexual, suprimint el delicte d’abús. Aquests dos punts centrals de la llei han tingut, fins ara, força consens feminista, tant políticament com en l’àmbit civil, però uns altres aspectes han anat despertant discrepàncies gradualment, fins que el consens s’ha trencat del tot.
Durant el tràmit parlamentari, una esmena del PSOE sobre la prostitució que permetia de multar les persones que se’n lucren va causar desavinences. Grups com En Comú Podem, la CUP, ERC i Junts consideraven que era una mesura parcial que perjudicaria les dones i, finalment, el PSOE la va acabar retirant. Tan sols el PP i Vox van votar en contra de la llei i finalment la CUP va abstenir-se perquè considerava que posava massa el focus en el codi penal i el punitivisme i que mesures com ara la prohibició dels anuncis de prostitució perjudicarien les dones que l’exerceixen.
Però el conflicte real ha esclatat amb els casos d’agressors sexuals que han vist les seves condemnes reduïdes. Malgrat que hi ha discrepàncies entre polítics i juristes sobre si la reducció de penes en alguns casos l’ha causada la interpretació dels jutges o un defecte tècnic de la llei, el PSOE s’ha acabat desmarcant d’Unides Podem i registrant una proposta de reforma que, si la situació no es recondueix, implicarà un trencament definitiu amb Podem en aquesta qüestió.
La proposta del PSOE augmenta les penes d’agressió sexual en els tipus bàsics –i no com a agreujants– quan hi hagi violència o intimidació. Per Unides Podem, això és una línia vermella: precisament el que feia la nova llei era deixar de diferenciar entre agressions sexuals (amb violència o intimidació) i abusos sexuals (sense aquests supòsits), i pel Ministeri d’Igualtat espanyol aquesta reforma és un retorn encobert al codi penal anterior.
També hi ha una part del feminisme, que políticament s’ha manifestat per mitjà de la CUP, que lamenta que el debat actual se centri en les penes. La portaveu de la CUP al congrés espanyol, Mireia Vehí, considera que és un debat conservador i perdedor per a l’esquerra: “Més anys de presó no serveixen per a posar fi al romanent de violència sexual que existeix.” Abans de l’aprovació de la llei, sectors antipunitivistes també van criticar la nova definició de consentiment per aparèixer “suposadament purificada d’ambigüitats, dubtes, inconsciències o malentesos, que formen part de la negociació sexual”.
Tanmateix, en el gruix del moviment feminista, actualment el debat és força centrat en les penes i en la crítica o defensa del Ministeri d’Igualtat i d’Irene Montero: les qui defensen la llei tal com es va aprovar i les qui consideren que aquestes conseqüències inesperades s’haurien d’haver previst i en demanen la dimissió.
El fet trans: un debat acarnissat
Malgrat aquestes desavinences causades per la llei de la llibertat sexual, el debat més acarnissat dins el feminisme continua girant al voltant del fet trans. Als Països Catalans, la majoria del moviment feminista tant als carrers com a les institucions defensa postures favorables a la lliure autodeterminació de gènere, però alguns sectors la qüestionen. Un exemple seria l’Espai Figa (Feministes Inclusives GeneroAbolicionistes) de Compromís, plataforma creada per expressar el rebuig a alguns punts de la llei trans espanyola.
Però els sectors del feminisme que hi expressen més rebuig acostumen a ser pròxims al Partit Socialista, també al país, però especialment a l’estat espanyol. L’ex-vice-presidenta del govern espanyol Carmen Calvo ha estat la política socialista que més insistentment ha expressat el seu desacord amb la llei, arribant finalment a abstenir-se en la seva votació. Calvo no és l’única feminista històrica del PSOE que s’hi ha posicionat en contra. De fet, el conegut com a feminisme filosòfic espanyol –encapçalat per teòriques molt lligades als socialistes, com ara Amelia Valcárcel i Alicia Miyares– i ex-diputades com Ángeles Álvarez, fa temps que mostren el seu desacord no solament amb la llei actual, sinó amb les polítiques trans en general. Un posicionament que algunes polítiques del PSOE han canviat una mica amb els anys, atès que no es van oposar pas a la llei trans de José Luís Rodríguez Zapatero del 2007.
El debat, a grans trets, té a veure amb discrepàncies teòriques sobre els conceptes de sexe i gènere, però també amb les conseqüències pràctiques que alguns sectors temen que pot representar la llei. El sector contrari a les polítiques trans considera que tant el sexe com el gènere de les persones són immutables; l’un perquè fa referència a les diferències biològiques entre individus, i l’altre perquè fa referència a la construcció cultural que es fa a partir d’aquestes diferències biològiques: tot allò que la societat t’imposa segons si has nascut amb genitals masculins o femenins. Per tant, dins aquest sector, algunes estan en contra que les persones trans puguin canviar el sexe registral en tots els casos, unes altres defensen que es demanin els requisits que es demanaven fins ara: un diagnòstic de disfòria de gènere i dos anys d’hormonació. Argumenten que, si no, es poden considerar legalment dones persones que no són llegides com a tal.
Aquest posicionament xoca frontalment amb el del transfeminisme, que defensa la despatologització del fet trans –en la línia que va marcar l’OMS el 2018– i considera que el gènere no solament és la construcció cultural sobre el sexe, sinó que també és internalització d’aquests rols socials, que pot portar que algú tingui una identitat de gènere diferent de l’assignada. Defensen que, perquè aquestes persones tinguin els seus drets garantits, calen polítiques que els facilitin el canvi registral sense haver de passar per processos de modificacions corporals obligatoris ni per tuteles ni qüestionaris psiquiàtrics, sovint sexistes. A més, acusen de conspiratives les teories que diuen que amb la nova llei hi haurà homes que s’autodeterminaran dones per entrar en espais no mixts.
Tot i les acusacions creuades d’essencialisme, en general, cap d’aquests dos sectors no considera que el fet trans sigui biològic, sinó una conseqüència cultural d’uns rols de gènere molt marcats. Cap dels dos sectors no defensa que hi hagi persones que han nascut en un cos equivocat, però les unes creuen que el gènere –els rols culturals– s’ha d’abolir i les altres defensen que, mentre això no passi, les persones trans tenen dret de viure com més còmodes se sentin. Respecte de les dones trans, a més, consideren vital reconèixer que pateixen les mateixes discriminacions que les dones cis; per exemple, la violència masclista o la sexualització dels seus cossos.
La prostitució: el debat etern
La qüestió de la prostitució ressorgeix cíclicament en el debat públic, i no és pas un debat nou dins el feminisme. Les conegudes com a guerres del sexe ja van dividir el moviment feminista nord-americà a final dels anys setanta per diverses qüestions relacionades amb la sexualitat, la pornografia i la prostitució, i els diferents posicionaments continuen contraposant-se avui dia en els moviments feministes d’arreu.
Per una banda, el feminisme abolicionista considera la prostitució com una forma de violència contra les dones, i no com una feina, defensa que quan hi ha diners pel mig el consentiment sexual és viciat i creu que el fenomen del tràfic de dones amb finalitats d’explotació sexual no es pot separar de la prostitució, perquè és la que n’origina la demanda. A més, consideren que no es pot satisfer tota la demanda solament amb la prostitució voluntària.
Per una altra banda, el feminisme pro-drets o pro-sex prefereix parlar de treball sexual, considera que en la prostitució voluntària les dones sí que tenen agència per consentir lliurement i defensa que cal diferenciar aquesta mena de prostitució de l’explotació sexual.
Respecte dels demandants de prostitució, les abolicionistes demanen de posar-hi el focus perquè se senten legitimats per pagar per tenir relacions amb dones que no els desitgen i perquè a més desconeixen si aquestes dones són vulnerables o no. En el feminisme pro-drets, algunes persones comparteixen aquesta visió negativa i unes altres no, però el focus es posa en la demanda de drets laborals per a les dones.
Als Països Catalans es podria parlar d’un moviment pro-drets més gran que no pas l’abolicionista, però hi ha sectors de tota mena. Els dos partits que han deixat les seves posicions més clares en tots els àmbits institucionals són el Partit Socialista, que defensa mesures abolicionistes semblants a les de Suècia, i la CUP, que defensa mesures pro-drets semblants a les de Nova Zelanda.
A grans trets, hi ha feministes que defensen un model que multi tant puters com proxenetes i doni assistència les dones –la posició del PSOE. També hi ha feministes que defensen de penalitzar tan sols el proxenetisme i les terceries locatives –la persona que proporciona un lloc on es practica la prostitució–, que seria la posició d’un sector de Podem. I també hi ha feministes que demanen de despenalitzar del tot la prostitució i donar drets laborals a les dones –la posició de la CUP, per exemple– i consideren que les altres mesures les aboquen a la clandestinitat i precarietat.
Una de les darreres picabaralles sobre la qüestió al congrés espanyol és força significativa. Al setembre els vots del PP, Vox i Podem van servir per a tramitar la proposició de llei impulsada pel PSOE per a agreujar les penes als proxenetes i castigar tot el proxenetisme, sense exigir explotació. En canvi, Catalunya en Comú Podem, la CUP, ERC, Junts i Ciutadans hi van votar en contra. Paral·lelament, la CUP va proposar d’incorporar la prostitució voluntària al Règim Especial de l’Estatut dels Treballadors, i també dues vies de sortida per a les dones que vulguin deixar-la i no tinguin mitjans: una regularització extraordinària si estan en situació administrativa irregular i un programa de renda bàsica. De fet, que la llei d’estrangeria deixa moltes dones immigrants en una situació vulnerable és un consens força estès en tot el moviment feminista, però políticament no hi ha hagut canvis aquests darrers anys en aquest sentit.
En aquest afer, tal com en altres, la ministra Irene Montero ha rebut crítiques per part de tots dos sectors. Malgrat considerar-se abolicionista, algunes abolicionistes critiquen que no defensi mesures com ara la multa als puters, mentre que col·lectius pro-drets li retreuen una postura massa abolicionista, perquè defensa mesures com ara la penalització de les terceries locatives. De fet, el paper de Montero s’ha posat força en qüestió aquests darrers mesos i és possible que també sigui protagonista aquest 8-M.
