Feminicidis i la ‘pena de Google’

Arran del feminicidi perpetrat pel periodista Alfons Quintà, hem vist alguns tractaments mediàtics vergonyosos que les xarxes, sempre amatents, ja s’han encarregat de denunciar. Les crítiques reclamaven sobretot una terminologia precisa: en un feminicidi hi ha un assassí i una assassinada, i no s’hi valen eufemismes, subterfugis ni mitigacions. Però en el cas que ens ocupa, contra els semipanegírics dedicats a la carrera professional de l’assassí, hem assistit també a la reclamació d’informació anàloga de l’assassinada: que no tenia nom, la víctima? Que no tenia cognoms? Que no era una persona amb una vida pròpia? Que no tenia una carrera, una professió?

Els partidaris de la publicació de la identitat de la víctima argumenten que ometre les seues dades personals és una manera de deshumanitzar-la, d’anul·lar-la, de restar importància a la seua vida per contrast amb la profusió de detalls sobre l’assassí. En canvi, referir-s’hi pel nom i cognoms la dignifica i la individualitza perquè no sigui una víctima més, perquè no quedi en un número estadístic, perquè sigui tractada, en definitiva, com una persona; la persona que va ser.

La dignificació, la humanització, la significació de les víctimes d’assassinats masclistes és necessària i cal exigir-la sempre. Però noticiar-ne dades personals amb aquest pretext és prendre’s una llibertat molt atrevida: la de passar per alt la voluntat –el dret a la intimitat– de la víctima o dels seus familiars. I així ha passat que, decidit tot plegat des de fora del seu cercle íntim, el seu nom, cognoms, lloc de feina i més han transcendit a les xarxes a cop de reclamació, abans que sapiguem si ella o ells ho haurien volgut fer públic.

Si volíem lluitar contra els estereotips de la violència masclista, potser citant la seua professió n’hi hauria hagut prou. Si volíem distingir-la com a individu dins d’un còmput esfereïdor, potser amb dues sigles ja hauríem fet. El reconeixement i respecte per una víctima es pot transmetre de moltes maneres, també amb recursos que no passen perquè en sapiguem el nom els qui tampoc no el sabíem abans, quan era viva.

Dic tot això perquè la identitat de les persones es pot fer transcendir per a bé o per a mal. En el cas d’un feminicidi, difondre la de l’assassí l’exposa directament a la vergonya pública, en correspondència amb la seua indignitat, mentre que publicar la de la víctima, per més bona voluntat que hi hagi, pot tenir uns efectes secundaris incontrolables. Per començar, pot suposar condemnar-la a ella i els seus familiars a una mena de ‘pena de Google’ que farà, per sempre més –internet és la cosa més semblant que tenim ara a l’eternitat–, que quan naveguin per la xarxa els qui avui la ploren es puguin trobar el nom de la seua mare, filla, germana, companya, veïna, lligat al del seu assassí i al fet dolorós del seu assassinat.

Quina terrible ironia: el nom de la víctima lligat informativament, que avui és dir eternament, al del seu agressor, de qui es volia deslligar per sempre. Algú s’imagina que una fi semblant sigui desitjable per a cap víctima? Ho voldríem, per a nosaltres mateixes? Ho voldríem per a una nostra familiar? En tot cas cadascú té la seua resposta personal, que és pròpia, i no la hi hauria d’imposar ningú. O volem per als altres el que no voldríem per a nosaltres mateixos? No tinc més preguntes, per avui.