Felwine Sarr: ‘A qui encara no havia après a estar amb si mateix, aquesta crisi l’hi ha obligat’

El filòsof, economista, músic i escriptor senegalès Felwine Sarr creu que la pandèmia ha posat, novament, el temps al nostre abast. Però, tanmateix, ens sentim incapaços de viure’l d’una manera diferent de la ‘sobreactivitat’ rutinària. Conegut per la seva obra Afrotopia (2016), en què denuncia els estereotips sobre el continent africà i les solucions que elaboren des de l’estranger, Sarr critica que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) demanés fa setmanes a l’Àfrica que despertés davant la crisi del coronavirus, en comptes de demanar-ho a Europa, que ‘estava adormida’. Cèlebre també pel seu assaig Habitar el món, que analitza el planeta com a zona de trànsit, considera que ara, amb aquesta pandèmia, ‘és un gran moment per a actuar perquè el món canviï’.

—Creieu que la pandèmia del coronavirus ha despullat l’ésser humà, la seva manera de viure i de relacionar-se amb el món?
—Ens ha revelat la vulnerabilitat de l’organització social i les desigualtats que hi ha en les nostres societats, entre els qui tenen els mitjans per a viure el confinament sense treballar un temps i els qui estan obligats a treballar per viure cada dia. Ha revelat les desigualtats en l’accés a les cures i en la nostra relació amb la mort, amb els dols i enterraments que no s’han pogut fer. Però, potser, la cosa més significativa és que ha mostrat la nostra dificultat de fer anar el món com un tot. Hi va haver un sentiment de les nacions d’aïllar-se, tot i que la pandèmia era global, amb la idea que cadascuna trobaria solucions a escala local. Fins i tot, hi ha hagut una guerra per les màscares entre els països occidentals, cosa que demostra un comportament d’insolidaritat i d’egoisme en les relacions internacionals. Ha revelat també la nostra mala relació amb altres éssers vius. Un dels orígens de la pandèmia és la reducció de la biodiversitat: hem desforestat el planeta i hem creat les condicions de contacte amb animals que eren portadors de virus per als quals no estem preparats.

—Es parla molt del temps, que abans no en teníem i que ara ens en sobra. Com és la nostra relació amb el temps?
—Ens trobàvem amb el temps orientat a l’economia capitalista, un temps que ens obligava a fer una quantitat de coses, sempre més, en una unitat de temps i, sobtadament, la meitat del planeta es troba confinada, el treball s’ha aturat, llevat dels qui teletreballen, i ens trobem davant de nosaltres mateixos havent d’utilitzar aquest temps que s’ha posat, novament, a la nostra disposició. Érem a l’era de l’acceleració i la velocitat i amb molt poc temps mort, amb la saturació del temps i una cultura d’ocupar-lo sempre. I ara ens trobem incapaços de viure el temps de manera diferent de la sobreactivitat i la feina, o del temps d’allò establert, un temps orientat cap a la producció d’un objectiu o d’una mercaderia. Això ens obliga a reduir la velocitat i a aprendre, novament, a viure un temps que és disponible i en el qual sorgeixen certes qüestions existencials. Aquesta crisi ens fa tornar a nosaltres mateixos i fa aquest temps angoixant, però també potencialment feliç i fecund. A qui encara no havia après a estar amb si mateix, aquesta crisi l’hi ha obligat, i també a meditar i reflexionar.

—El present ha canviat, doncs?
—I el futur! La segona cosa que em sembla interessant és que havíem organitzat el futur, les nostres agendes eren plenes per als pròxims sis mesos, les d’alguns per als pròxims anys. Som una civilització de la planificació, que és una manera de dir que controlem el temps present. Però també som una civilització que vol controlar el futur i ens trobem que no sabem com evolucionaran les coses, quan podrem reprendre una vida qualificada de normal, i això fa que la incertesa torni a nosaltres.

—L’OMS va demanar a l’Àfrica que despertés. Estava adormida? O era el món, que estava adormit i el virus l’ha despertat?
—Crec que el món dormia pel que fa a la seva relació amb els éssers vius. La nostra civilització tecnològica i industrial havia oblidat que la vida se’ns ha ofert i que no som els amos i posseïdors de la natura. Se’ns va oblidar que pertanyem al conjunt dels éssers vius i que hi ha unes regles que ja no respectem. L’Europa occidental estava adormida perquè quan el virus va aparèixer a la Xina i hi havia risc de pandèmia, països com França, Anglaterra i Itàlia s’ho van prendre a la lleugera. Fins i tot, Trump va parlar del ‘virus xinès’ com si la cosa es limités a la Xina. I és molt interessant, què ensenya això: una dificultat per a aprendre dels altres, amb aquesta idea que el saber, el poder, el control i la ciència són occidentals. L’OMS ha demanat a l’Àfrica que desperti, però l’Àfrica no estava pas adormida. Alguns països, abans fins i tot d’haver-hi una desena o vintena de casos, ja van prendre mesures, van tancar fronteres, van prohibir agrupaments. Al Senegal i als Estats Units el virus va aparèixer més o menys en el mateix període. I si es miren les mesures que es van prendre i en quin moment, veiem bé la diferència de reacció que hi ha, a favor del Senegal. I mentre a l’Amèrica Llatina hi havia països que encara negaven el virus i Mèxic encara no havia fet res, l’OMS es va dirigir cap a l’Àfrica perquè és la cosa natural, la normal. Si hi ha una crisi, és evident que els africans es veuran afectats, que tenen menys capacitats, oi? Això revela un consens mundial sobre el qual no ens interroguem. Els prejudicis sobre el continent estan tan profundament arrelats, que no es mira la realitat.

—La Covid-19 exposa la necessitat de millorar les infrastructures sanitàries i la seguretat alimentària o de diversificar les economies africanes. Penseu que s’aprofitarà aquesta oportunitat o és esperar massa d’aquesta pandèmia?
—Molts països ja han posat en marxa respostes al coronavirus i la qüestió essencial de les seves respostes és l’establiment de xarxes de seguretat social, distribució d’aliments, de béns de primera necessitat i mesures per als més vulnerables. Espero que aquestes mesures siguin l’embrió d’una reconstrucció dels sistemes de salut, d’educació i de cures i que aprofitem l’oportunitat de la crisi per a la finalitat de tenir estats que mirin cap al benestar de tantes persones com sigui possible. Avui, en plena crisi, tothom s’adona de la necessitat d’una nova arquitectura social i sanitària als països, però em temo que, si després de la crisi les forces socials no es mobilitzen, s’oblidarà tot a poc a poc.

—Aquest virus ha portat alguna cosa bona: menys contaminació, animals que travessen els carrers, aigües i aire nets… No és una pena tornar al món d’abans després d’haver vist aquesta part tan bonica del nostre planeta?
—Crec que cal posar això en relació amb el fet que el 80% de la contaminació industrial s’ha aturat i, al meu entendre, la cosa vertiginosa és adonar-se que caldrà un alt percentatge de reducció de l’activitat per a arribar a això. Ara la dificultat és com ens ho farem després amb aquesta consciència que hem adquirit. El desafiament per a la humanitat és una revolució cultural i de civilització. I cal que la posem en obra i la programem. Aquesta és la qüestió.

—Creieu que és una casualitat, aquesta epidèmia en aquest moment de la història?
—Hi ha gent que pensa que això és la natura, que ens envia un senyal, que els humans han abusat massa i ella reprèn els seus drets i ens obliga a ser més humils. Llevat que fem una mena d’antropomorfisme, projectem una consciència, uns atributs que són els nostres. La natura té una certa intel·ligència, ho sabem, els arbres són intel·ligents, els éssers vius són intel·ligents, és la intencionalitat allò difícil de determinar. Sigui com sigui, és interessant anotar que no són únicament els homes els qui fan història. Els mosquits, el pangolí, els éssers vius també fan història, s’ha vist ben clar, oi?

—Oblidarem aquesta crisi quan hagi passat?
—És un risc i penso que no cal subestimar-lo, perquè si mirem les últimes epidèmies i pandèmies, el 1968 hi va haver la grip d’Hong Kong, que va fer un milió de morts al món, i ha desaparegut totalment de la memòria. Hi va haver la grip espanyola a la fi de la Primera Guerra Mundial, que va deixar uns cinquanta milions de morts a Europa, i ha desaparegut també dels nostres imaginaris. Em direu que queda una mica lluny, però estem molt ancorats en un art de l’oblit, i cada vegada que hi ha una tragèdia o una crisi important en la història, parlem del deure de la memòria, que no tornarà a passar, però n’aprenem poc, de la història. En aquest sentit, temo que el fet que aquesta pandèmia aparegui com una catàstrofe biològica natural lligada a un virus, tot i que és la nostra acció que ha induït aquesta crisi sanitària, comporta el risc que, si en sortim, l’oblidem ràpidament. Per mi, el temps que vindrà just després d’aquesta crisi és molt important per veure si reprendrem els nostres bons hàbits o els mals hàbits.

—Sou dels qui penseu que el món continuarà com sempre?
—Sóc dels qui pensa que les coses han de canviar. Si continuarem com abans o no, no ho sé. Però puc dir què desitjo i en quin sentit treballaré. Jo posaré la meva petita energia en els meus espais perquè el món canviï. La gent que vol que el món canviï no ha de parar-se només a voler que canviï, ha de reflexionar sobre quines accions cal prendre perquè canviï. Tenim tots els elements per a fer una acció, i la gran lliçó a extreure és que aquest és un gran moment per a actuar perquè el món canviï.