Fèlix Fanés: “La Via Laietana és un símbol de la feblesa de l’esquerra”

Fèlix Fanés (Barcelona, 1948) ha estat periodista, crític de cinema i professor d’història de l’art a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser el primer director del Centre d’Estudis de la Fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres i el primer director de la revista l’Avenç. Ha comissariat diverses exposicions sobre Dalí, Pablo Picasso i Joan Miró i ha publicat l’assaig La vaga de tramvies de 1951 (Una crònica de Barcelona), la novel·la La germana fosca i el dietari Diari de guerra. Nova York, tardor 2001, que recull l’estada a la ciutat durant els tres mesos posteriors a l’atemptat de l’11 de setembre.

Fanés també és un home que va conèixer, d’ençà de molt jove, el món cultural i periodístic català sota el franquisme, gràcies al seu pare, Manuel Ibáñez Escofet, mític director del Tele/eXprés, amic de Josep Pla, Eugeni Xammar i Joan Fuster. Implicat activament en l’antifranquisme, va militar al PSUC i a Bandera Roja. Ara, publica La cinta vermella (Ensiola), un dietari del període comprès entre l’octubre del 2019 i el desembre del 2020, en què reflexiona sobre la situació política i fa memòria de diversos aspectes de la seva vida.

—El dietari comença l’octubre del 2019, pràcticament en el moment que se sap la sentència del judici contra el procés. Havíeu estat votant del “no” i la sentència us indigna.
—Tot i no tenir res contra la independència de Catalunya, vaig votar “no” perquè creia que en el context espanyol i internacional era una il·lusió utòpica. Però vaig votar per exercir el dret de decidir, perquè creia que Catalunya era una nació que podia decidir el seu futur. Però això no té res a veure amb la repressió. Als qui vam viure el franquisme ens costa molt d’assumir que un conflicte polític s’acabi als tribunals i amb condemnes de presó. Em poso a escriure per vèncer el trauma –no podia dormir, m’alterava– que em produeix la sentència. Era com tornar enrere.

—Parleu d’escepticisme total.
—La meva generació, polititzada al PSUC, que incloïa l’autodeterminació dels pobles dins el seu document polític, veia l’estat espanyol com a plurinacional, on les nacions tenen dret de prendre les seves decisions. L’arribada de la democràcia havia de ser això, o almenys assemblar-s’hi amb el temps. I no solament no ha estat així, sinó que amb el temps ens n’hem anat allunyant. El capítol que tanca totes les esperances és la sentència del procés.

—Compareu la Via Laietana amb la Kommandantur de la Gestapo, avui Topografia del Terror, de Berlín. Però ací tot continua igual.
—Ho he comentat amb amics de la meva generació i som molts els que canviem de vorera quan passem per davant de la Via Laietana. És un lloc que feia por. És un símbol de la supervivència del franquisme i, sobretot, de la feblesa de l’esquerra. A l’estat hi ha hagut governs d’esquerres amb majoria absoluta. A l’Ajuntament de Barcelona hi ha hagut governs d’esquerres des del 1979, amb el parèntesi de Xavier Trias, i, així i tot, la Via Laietana és inamovible.

—A mesura que el llibre avança, apareix un altre context. El de la pandèmia.
—La pandèmia està molt estilitzada, perquè no volia que tingués un protagonisme excessiu. Entre més coses perquè ja l’havia tingut. I l’ha patida tothom. Alhora, així com davant la sentència del procés escriure m’ajudava a sobrepassar el trauma, no em servia per a curar els problemes de la pandèmia.

—La pandèmia potser no, però qui sí que té un gran protagonisme és el vostre pare, el periodista Manuel Ibáñez Escofet.
—Tots els pares són importants, però el fet de tenir una projecció pública fa que la seva imatge es bifurqui: per una banda, és el pare en batí i sabatilles, que es lleva, es dutxa, esmorza… Però, alhora, aquest mateix pare surt de casa a conquerir el món. Al llibre aprofundeixo en la vida familiar. Del meu pare, n’explico des del color dels pijames que portava fins als conflictes que la meva politització causa a casa, passant per una anada en barca en què ens enxampa un temporal i m’adono que el superhome que creia que era el meu pare trontolla.

—La casa familiar està molt determinada per la feina del pare.
—L’espai es va anar modificant d’acord amb l’evolució de la vida professional del pare. Tot i que abans de la guerra ja havia escrit als diaris, no entra al periodisme fins força gran i, abans de fer-ho, a la postguerra, ha de treballar en diferents oficis, especialment en el món tèxtil, com a treballador d’oficina. Lentament, va entrant al periodisme, el compagina amb unes altres feines, fins que als seixanta, aconsegueix de dedicar-se plenament al diari. La fisonomia del pis va canviant i al llibre miro de reflectir aquesta evolució de la vida quotidiana, segons la seva vida pública.

—També expliqueu un viatge amb ell a Madrid, que us va marcar.
—Devia tenir quinze anys quan vam fer el viatge a Madrid. M’hi va portar perquè veiés món i això incloïa anar al Prado i al teatre, llavors molt més important que a Barcelona. Però el viatge tenia d’objectiu visitar el director general de Premsa, Manuel Jiménez Quílez, segon del ministre Fraga Iribarne. El pare feia anys que anava darrere de poder publicar un diari o una revista en català, i havia participat en diverses iniciatives que van acabar en res. Aquella visita formava part d’aquesta estratègia d’estovar el poder per aconseguir alguna concessió. Em vaig quedar parat de l’antipatia del personatge quan sentia parlar de Catalunya i el català. Veure com el pare, tot i ser un home orgullós, es rebaixava a fer la gara-gara a un personatge minúscul, insignificant, sinistre, franquista fins al moll de l’os, em va impressionar. Quan vam sortir, no ens vam dir res i mai més en vam parlar.

—Per culpa del vostre pare no us heu acabat dedicant al periodisme?
—És molt difícil de ser periodista quan el teu pare ha reeixit en termes absoluts en la professió. El pare em va educar perquè fos periodista, i em va fer entrar de meritori a TVE. A mi no em desagradava la idea i m’hi sentia molt ficat. Els primers diners els vaig guanyar fent crítica de cinema, de fet. Però em vaig adonar que, fes el que fes, mai estaria segur si el que feia era valorat per mi mateix a o per ser fill de qui era. De casualitat va sortir la possibilitat d’entrar a la universitat i ho vaig deixar córrer. A més, escric massa lentament pel periodisme.

—Potser per això sempre heu signat com a Fèlix Fanés?
—Des que vaig començar a signar les crítiques de cinema com a Fèlix Fanés, per consell del pare, mai més no he tornat a fer servir l’Ibáñez. Potser tenia la falsa il·lusió que ja m’havia fet un nom i el vaig mantenir a tot arreu. Això m’ha portat a tota mena de situacions grotesques!

—Vau escriure a quatre mans amb Josep Ramoneda, vau viure plegats i vau tenir un compromís polític paral·lel a Bandera Roja.
—Ens vam fer amics a París, on vam arribar tots dos essent pràcticament uns desconeguts. Ens unia el periodisme, l’aventura de la nostra vida a París i la militància. Ens vam entendre de meravella.

—Com era aquell partit, Bandera Roja, ple de noms coneguts?
—Era una escissió del PSUC, i molta gent de la vida política, intel·lectual, hi va militar. Era molt poc jerarquitzat, a diferència d’unes altres organitzacions polítiques, i molt espontani. Gairebé era una colla d’amics, fins que la majoria dels militants va entrar al PSUC. Jo no ho vaig fer. Del PSUC, en venia, i la política se’m feia carregosa.

—Un dels personatges amb qui topeu en aquella època és l’ex-ministre Manuel Castells.
—És una eminència des del punt de vista acadèmic, però políticament era caòtic i inútil. El teníem de cap polític a París i era un desori.

—Sobta potser veure que reviseu la vostra opinió sobre la mà estesa de Carrillo cap als qui tendien cap a l’evolució liberal dins el règim, i que va causar l’escissió de Bandera Roja.
—Faig examen de consciència sobre la qüestió. Llavors creia que no s’havia de pactar amb ningú del règim, evolucionista o no. De fet, d’aquí ven la virtut de la democràcia espanyola, que vessa poca sang, tot i que n’hi ha, i tots els seus defectes. És a dir, que la maquinària franquista resta intacta.

—Llegint-vos, es nota que us agrada cuinar i la cuina.
—La mare era una gran cuinera i el pare era un gurmet, amb columna gastronòmica pròpia al Correo Catalán, “La cuchara de plata”. A casa es vivia la gastronomia, tant el fet de cuinar com el d’anar a certs restaurants, com ara el Motel Empordà, que era un temple per tots nosaltres. Per sort, Manuel Vázquez Montalbán va demostrar que la gastronomia –o el futbol– no és un pecat per l’esquerra i va sensualitzar la vida austera del militant.

—Heu dedicat bona part de la vostra vida a l’art. Com hi vau entrar?
—Vaig entrar al departament d’història de l’art de la UAB pel cinema. Em van proposar de substituir el professor Joan Enric Lahosa, que feia història del cinema, quan va plegar a mig curs, i com que acabava de tornar de París i vivia molt de precari, vaig agafar-ho de seguida. Al cap d’un temps, vaig acabar anant cap a la història de l’art, que és a allò que he dedicat la major part de la meva vida. Especialment a Salvador Dalí.

—Com acabeu essent-ne especialista?
—No he estat mai dalinià en el sentit quasi religiós del terme. Per mi Dalí era un objecte d’estudi acadèmic com ho havia estat el cinema franquista. Com més lluny et trobes de l’objecte d’estudi, millor. Ara, vaig tenir la sort d’entrar a la Fundació Gala-Salvador Dalí i tocar els quadres i, especialment, accedir per primera vegada a l’arxiu. Això no m’ho traurà ningú!

—Un altre empordanès, Josep Pla, va ser un escriptor molt pròxim al vostre pare.
—El pare tenia una admiració enorme per Pla, que havia col·laborat al Correo Catalán l’època que ell n’era el sots-director responsable de mantenir el contacte amb els col·laboradors, com ara Joan Fuster, Francesc de Borja Moll i Pla mateix. Tant amb Fuster com Pla hi arriba a tenir una relació molt pròxima. Potser més amb Fuster, que era una persona encantadora, per una qüestió generacional.

—Vau créixer al costat d’aquests homenots. Com era Pla en la intimitat?
—En un món de burgesos endreçats tothom li tolerava que fos un home totalment desendreçat. Bevia molt i a vegades l’anaves a veure, perquè t’havia citat a l’hora de dinar, i tot just s’havia llevat perquè s’havia passat la nit escrivint. Deia que era un pagès –què carai!– i, en canvi, feia la vida bohèmia. Era un home d’una cultura impressionant, que amagava i exhibia només davant de qui s’hi podia entendre. Per exemple, Fuster. Els diàlegs entre ells dos eren extraordinaris.

—Gràcies al vostre pare també vau conèixer el llegendari periodista Eugeni Xammar. Com va ser, aquella trobada?
—El pare va considerar que si coneixia un liberal a l’anglesa, deixaria la fal·lera per l’esquerranisme. I me’n va presentar un de pedra picada com era Xammar. Va ser un dinar divertidíssim, però no va aconseguir de convèncer-me de res. En aquella època dominava la tonalitat maoista i ell feia la crítica de les masses xineses, quan el maoisme era una moda parisenca i el primer maoista, Jean-Paul Sartre. Tot plegat li quedava molt lluny. Ara, allò em va deixar una gran curiositat per aquell periodista enorme i fascinant, que vaig anar descobrint posteriorment.