Félix de Azúa: ‘Als dirigents de Junts pel Sí els convindria que hi hagués un parell de morts’

L’escriptor i acadèmic de la Real Academia Española (RAE) Félix de Azúa, un dels padrins de Ciutadans, ha fet aquestes declaracions en una entrevista a Crónica Global: ‘Als caps de Junts pel Sí els convindria que hi hagués un parell de morts. Estan acabats, han arribat al final del camí i no poden continuar endavant. Saben que seran sistemàticament inhabilitats i ja poden anar fent el pallasso, que es queden sense poder. El recorregut ha acabat i l’única manera de sortir-ne, sense anar directament a l’atur o a alguna de les empreses que els financen, és que hi hagi violència. Si hi hagués trenta morts estarien perduts, però si n’hi hagués tres o quatre això els facilitaria continuar al poder.’

Durant l’entrevista, Azúa hi insisteix: ‘Això por derivar en violència.’ Per part de qui?, li demanen. ‘És impossible de saber. A Barcelona hi ha una llarguíssima tradició de grups violents finançats pel capital. En aquest moment, si es desferma la violència, trigarem molt a saber qui l’ha propiciada.’

I va més enllà: compara la situació amb la del País Basc els anys en què hi havia violència. Però justifica en certa manera els GAL i diu que aquella violència, i aquesta que diu que hi haurà a Catalunya, la fan ‘els altres’, no pas l’estat. ‘El GAL […] era una organització estatal immensament maldestra, però estratègica, no venjativa. Fins i tot s’equivocaven de víctima […]. Això que pot passar a Catalunya no és un GAL. En tot cas, un GAL dels altres. Els qui desitjarien tenir morts al carrer són els que han acabat el seu recorregut. No pas l’estat.’

Diu també: ‘No hi ha cap diferència entre els partidaris de la independència, els del Brexit o els racistes neerlandesos. Són tots producte de la mateixa causa, i la causa és la seva marginació perquè no poden adaptar-se a la societat contemporània. En aquest moment, els qui duen la independència endavant són uns individus que voregen la violència, usen mètodes de la kale borroka i són amics dels etarres.’

I, com ja va fer anteriorment, torna a atacar els mestres catalans: ‘A Catalunya tota l’educació té com a principal finalitat la lleialtat al règim. Són exactament com els professors de l’època de Franco. Jo no estava disposat a deixar que fessin això amb la meva filla.’