Feliu Ventura: “No sé si desapareixerem abans com a espècie o com a llengua”

Feliu Ventura diu sovint que la cançó d’autor no és un ofici solitari i que ell mai no s’ha sentit sol. Hi ha molta gent al seu voltant que l’acompanya en els seus projectes. El suport més logístic, que es nota especialment en el moment de publicar un disc, li arriba de dues grans cooperatives: la discogràfica Propaganda pel Fet, independent i imprescindible, i Neu al Carrer, que crea, produeix i acompanya la major part de projectes culturals interessants que es mouen al País Valencià, que són molts.

Després, també hi ha els amics i els referents, que van donar nom al concert que va fer el 17 de desembre de 2021 al Teatre Principal de València i al vinil i l’edició digital que divendres es van posar a la venda. Aquell va ser un concert molt especial, en què van participar músics com ara els Ovidi4, Miquel Gil, Carles Caselles, Sandra Monfort, Pep Gimeno Botifarra, Xiomara Abello i el Cor de l’Eliana.

En aquesta entrevista, Ventura parla de què entén per amic i per referent, de la situació política del país i de l’emergència lingüística en què es troba, de projectes de futur i de com li prova fer de pare. Parlem per telèfon, ell a Xàtiva i jo a Barcelona. Com que disposa de millors eines tecnològiques que no pas jo, s’ofereix a enregistrar la conversa i jo li ho agraeixo. Serà l’entrevista amb més bona qualitat de so que hauré fet mai.

—Com que em sembla massa fort començar demanant-vos per l’amistat, engego pels referents. En teniu molts?
—Molts, sí. Tot i que espere tenir més amics que referents. Són gent que representen una fita, que quan els veus saps on ets i cap on vas, i et serveixen de punt de referència a la vida. Tinc referents de molts àmbits i de molts llocs. Òbviament, molts de musicals. De fet, si vaig entrar en el món de la cançó és perquè coneixia molta gent d’aquest món a través dels seus discos. No m’esperava que en començar a cantar cançons acabaria coneixent personalment i fent amics entre aquells a qui fins aleshores només coneixia per la seua veu o els seus instruments.

—I fora de l’àmbit musical, teniu referents polítics, també?
—També, sí. Alguns són anònims i potser són els més importants. I alguns també són amics. David Fernàndez, per exemple, m’ha acompanyat abans, durant i després del seu pas per la política més visible. Amb ell vam fer la direcció artística de l’espectacle “L’Ovidi se’n va al Palau”, l’any 2006.

—Quan un referent es converteix en amic, hi ha alguna sensació especial?
—Sí, perquè és la constatació que l’havies encertada, i que aquell a qui tenies de referent té els valors necessaris per a convertir-se també en amic. I també hi ha amics que es converteixen en referents, és un viatge en totes dues direccions.

—Ara sí: què és per vós un amic?
—Un amic és ser-hi sempre, encara que no estigues present. Sense que calga dir-ho. Un amic és aquella persona que, quan la veus al cap de molt de temps, reprens la conversa de manera natural en aquell punt on la vas deixar, encara que hagen passat molts anys.

—Sou home de pocs amics o de molts?
—A veure, si comptem els amics que tinc a Facebook… Però òbviament no són amics, perquè l’amistat s’ha de cuidar i no pots arribar a cuidar tanta gent. Amics són pocs, que poden arribar a ser molts si els saps cuidar. Sempre s’ha dit que hi ha una gradació, que és: amics, coneguts i saludats. I és certa. I després encara hi ha els enemics.

—Tornem un moment a la política. Som en un moment en què justament sembla que ens manquin referents…
—Vols dir al Principat?

—No solament, em referia al país sencer.
—Bé, hi ha hagut alguns trencaments aquests darrers anys i fa temps que dèiem que la pitjor cosa que li podia passar a una societat il·lusionada com la que teníem era que aquesta il·lusió es trenqués i arribés la decepció. És el mateix que va passar durant la transició, en què tota una generació va deixar caure els braços. Tot i que crec que ara no passa exactament això, encara que sovint semble que la gent pública vulga que els abaixem. Però tenim un país viu que no té res a veure amb el país dels setanta, que està disposat a reaccionar i fer canviar les coses.

—M’agrada el vostre optimisme!
—No en tot, perquè sí que veig que tenim un problema amb la llengua, a tot el país. Som en emergència lingüística i ací hi ha un gran repte. Sembla que hi ha molta producció cultural, però em recorda aquesta malaltia que tenen els cítrics, que es diu la tristesa, que consisteix que fan molta flor l’any en què es moren. I nosaltres produïm molt, però això no significa que tinguem una bona salut lingüística socialment, i crec que ens ho hem de mirar i analitzar què passa, des dels parlants i des dels qui tenen la capacitat per a fer canviar les coses. Si arriba un col·lapse climàtic, almenys que hi haja algú parlant en valencià! No sé si desapareixerem abans com a espècie o com a llengua, però hauríem de fer l’esforç perquè cap de totes dues coses arribe.

—Parlem una mica d’aquest Amics i referents que acaba de sortir al mercat. El concert d’ara fa un any i el disc indirectament són una reacció a la pandèmia i al confinament, que ens van aïllar de familiars i amics?
—“Convocatòria” va ser una cançó que va néixer a la cuina del mas d’uns amics, es va anar fent gran fins a convertir-se en disc, va saltar als escenaris i de sobte va arribar la pandèmia i tots vam desaparèixer. Després del confinament vam fer la ronda dels terrats, que d’alguna manera va servir per a resignificar eixes cançons i és com si el disc tornàs a nàixer. Vam fer una ronda normal i vam acabar al teatre públic més important de la ciutat de València i vam decidir fer una trobada d’aquests amics que ens havíem vist molt poc els darrers temps.

—Ha estat difícil, la tria de cançons?
—Sempre és difícil, sí. Però aquesta volta hem fet un vinil amb una edició molt limitada, amb una selecció d’onze cançons, que són les que jo he triat, i després a l’edició digital que es pot trobar a les plataformes hi ha el concert íntegre. Este disc és inesperat per mi i és un regal que volia transmetre i explicar. Ens ho vam passar molt bé al Principal i volíem compartir-ho.

—Plataformes digitals i vinil. El CD és mort?
—Potser no, però en aquest cas no el volia, per molts motius, sobretot per l’impacte ecològic. El vinil té una tirada molt més curta i serveix per a qui encara vol tenir l’objecte. A més, té un so molt especial, que facilita la retrobada amb el directe. Escoltar un vinil és com una cerimònia. Si no ho heu provat mai, proveu-ho! Recorde molt els meus primers vinils i, en canvi, els primers CD segurament estan ratllats i no els puc ni escoltar. Aquest vinil ha tardat sis mesos perquè hi havia manca de materials, que conste, no és una estratègia comercial de publicar-lo ara abans de Nadal, sinó que ha tardat tant perquè el món ha canviat i algunes coses ja no van tan de pressa com abans.

—Suposo que l’objectiu del disc és fer reviure l’emoció d’aquella nit particular al Principal. Com la recordeu?
—És un concert que va nàixer amb molts nervis, perquè hi ha llocs com aquest on ens ha costat tenir accés, encara que fos el nostre dret. Però quan vam arribar al Teatre Principal i ens el vam fer nostre, el lloc va deixar de ser important i importava allò que passava, que va ser molt bonic. Sort que algú va decidir que era millor enregistrar-ho per si de cas, i ara ens hem pogut fer el regal d’aquest disc. La idea original no era fer un disc, però com que vam estar tan bé i tan feliços i tan relaxats…

—El so de les cançons és el mateix que al teatre o han estat retocades en estudi? Algú em deia que els discs de concerts són molt cuinats en general…
—En aquest cas hi ha molt pocs retocs, més enllà d’algunes qüestions de qualitat sonora. Unes altres voltes sí que s’havien de fer coses per salvar cançons. En aquest cas, vam gravar de principi a fi i la idea era tenir un bon record o que ens servís per a repassar en el pròxim assaig. També hi ha defectes i els hem deixat, perquè formen part d’eixa nit, són coses especials que passen en els concerts, que no són errades, són coses que passen.

—Al disc hi ha una versió molt llarga i molt bonica de “Història d’un sofà”, que és una cançó molt emblemàtica, cantada amb els Ovidi4, amb una introducció de Mireia Vives i un poema de David Caño, a més de les guitarres de Borja Penalba i David Fernàndez. En quin moment una cançó deixa de ser només vostra i passa a ser de molta gent?
—No ho sé gaire. Hi ha un moment que ve algú i et diu “m’agrada aquesta cançó teua perquè parla de tal cosa”. I tu penses, bé, jo parlava d’una altra cosa, però si per tu significa això vol dir que te l’has fet teua i teua és. En este moment ha passat una cosa especial amb la cançó, en el moment en què algú li dóna un nou significat i el teu es converteix en insignificant. En aquest moment, la cançó s’ha desapegat de tu i s’ha fet popular.

—I ara mateix, què teniu entre mans?
—Just fa uns mesos em plantejava la idea de seure a l’ordinador i començar a escriure lletres i fer cançons i va eixir la proposta de Pep Gimeno Botifarra de fer una col·laboració amb les lletres en el seu últim disc. És el que he fet aquests dos últims mesos, fer lletres a partir del cançoner popular. Ha estat una experiència molt bonica, treballar amb el Pep és genial. Per tant, ara començaré a treballar en material nou que, al meu ritme, no crec que arribe abans que acabe l’any que ve.

—Fa uns anys que heu de combinar els processos creatius amb la paternitat. Com us prova?
—La veritat és que m’ha ajudat molt a l’hora de centrar-me i crear, i descobrir-me en uns altres àmbits de la meua vida. Per mi ha sigut un regal genial de la vida que haja arribat el meu fill i que cada dia compartim coses. Espere que es dedique a una altra cosa, això sí [riu].