Feliu Ventura, com un record d’infantesa

Després de mitja hora pegant voltes, aconseguesc aparcar a la zona blava que hi ha davant el Centre d’Especialitats l’Espanyoleto. Han passat uns quants minuts de l’hora acordada, les nou del matí, però Feliu Ventura no hi dóna importància. Quan ens veiem, encaixem les mans i decidim d’anar al bar que hi ha més a la vora a prendre, ell, un tallat i jo, un cafè amb llet. Mentre ell els va a demanar, jo prepare la llibreta, l’enregistradora i un exemplar de ‘Com un record d’infantesa’ (Sembra, 2015), la primera novel·la que ha publicat i la que ocuparà gran part de l’entrevista.

—En primer lloc, enhorabona pel vostre primer llibre! Ara, en quin moment decidiu que voleu escriure una novel·la?
—Moltes gràcies! Bé, jo sempre havia volgut escriure. De fet, és una cosa que ja he fet moltes vegades [riu], però mai en aquest format. Després del documental que vaig fer de ‘La memòria de la música’ (2012), vaig tindre més ganes d’escriure un llibre que reflexionara sobre la memòria històrica, que ha estat la meua obsessió els darrers anys. Aquesta fou la primera motivació.

—La pregunta és gairebé obligada: supose que heu trobat moltes diferències entre escriure cançons i una novel·la. Ens en podeu contar algunes?
—Sí, n’he trobat unes quantes [riu, i mentre riu comentem a la cambrera per a qui serà el tallat i per a qui el cafè amb llet]. Diferències, em preguntaves. A veure, les dues coses són molt difícils de fer: el que té la cançó és que és com una xicoteta miniatura, i té la dificultat que t’has de posar les ulleres de prop per no perdre l’enfocament. La novel·la, en canvi, és un edifici més gran i, per tant, la bastida ha de ser molt més forta. Ara, en aquest sentit, les cançons són més ‘fàcils’. Per a fer les dues coses s’ha de rellegir molt, i rellegir una cançó és més ràpid perquè, és clar, és més curta [torna a riure]. La dificultat és això: rellegir una novel·la, buscar-hi coses, corregir-les i intentar estar-ne mínimament satisfet quan l’acabes. En el meu cas, no ho estic realment del tot, però això també passa en les cançons, i ja hi estic acostumat, a aquesta sensació.

Jo no considere que haja entrat en la literatura ara; pense que ja hi era, amb les cançons, però que ara és un format diferent. I el que he fet és utilitzar les cançons per a fer l’estructura del llibre. Al final, aquest és una espècie de disc on cada capítol és una cançó, i això m’ho ha facilitat molt.

—Parlàveu abans de la bastida de la novel·la, que havia de ser molt més forta. Quins referents us han ajudat en la construcció?
—Bé, d’una banda, pel que fa a les paraules, a la manera de dir les coses, al llenguatge, hi ha la poesia d’Estellés. D’una altra, les lletres de moltes altres cançons, sobretot les de l’Ovidi. Quant a referents literaris, també hi ha molts referents: podríem parlar de Toni Cucarella, de Jaume Fuster, també una mica Ferran Torrent, i una altra mica de Quim Monzó, tot un poc barrejat [riu]. Però no sé si aquests referents es veuen en la novel·la; potser hi són, per la temàtica, més presents les cançons.

—Parlant de Vicent Andrés Estellés i del llenguatge, s’observa molta faena darrere les paraules. Per exemple, aquell fragment en què descriviu una escena eròtico-amorosa d’una manera tan subtil i deliciosa, sense fer referències explícites al sexe [‘La vaig besar i ella em va agafar de la mà i em va portar a l’ombra de l’escullera. Em va fregar el coll amb els llavis mentre ens abraçàvem i li vaig tornar la besada. Vaig sentir de nou aquella olor d’espígol, mel i gingebre amb aquella presència de dona amatent mentre el cel s’aclaria a poc a poc. Anàvem amuntegant la roba pel camí dels besos menuts, agafant la drecera de les goludes llepades, furiosament, fins que em va posar dintre seu d’alenada en panteix: tremolant sense fred’, p. 101].
—Potser que l’he treballat, però no me n’he adonat…

—Us ho comente perquè, quan vau presentar el disc ‘Música i lletra’, el 2011, també ací a Xàtiva, explicàveu que havíeu tardat tant a tornar a publicar un disc perquè treballàveu molt les lletres.
—Sí, bé, jo crec que hi ha més escenes en què hi ha molta poesia, molt d’Estellés, com quan hi ha el Víctor, la Martina i la Violeta sense saber que dir i escric que ‘podria dir que davant del pitxer i l’amanida, ningú va escudellar cap conversa’ (p. 130-131). O també aquelles descripcions, aquell orgull agropecuari tan estellesià.

—En moltes ocasions, les il·lustracions ens ajuden a comprendre la Història, en majúscules, de Xile. De qui va ser la idea: de Daniel Olmo, vostra, de l’editorial…?
—Bé, crec que aquest és un procés que, una vegada acabat, no saps qui l’ha començat. Les il·lustracions, efectivament, són molt importants, perquè compleixen les mateixes funcions que els pedaços de cançons que apareixen al llarg del llibre. No estan relacionades amb la narració, sinó amb la història contemporània. A mi em serveixen per a descriure escenes. Com les cançons, perquè amb quatre versos, descrius els sentiments dels personatges, i t’estalvies unes quantes pàgines.

—Passem ara a parlar d’un altre dels aspectes importants de ‘Com un record d’infantesa’: el País Valencià. Hi ha molt d’amor al vostre país, en aquestes pàgines. Ho veiem, per exemple, quan descriviu el paisatge de l’avi del protagonista: ‘Allò no era un paisatge, era un espectacle conreat, l’anvers d’una mà oferint una benvinguda cultivada amb els solcs del destí tatuats de tarongers florits. Segles d’agronomia contra dècades d’asfalt’ (p.42). O quan feu aparèixer Xàtiva.
—Sí, hi ha amor, però és un amor provinent de l’observació. Per això, part de la contemplació del paisatge em ve dels poetes àrabs valencians. Hom s’enamora del lloc on viu perquè el veu molt. Jo m’enamore moltes voltes dels paisatges de tot arreu, com, per exemple, dels Andes. El que pretenia amb aquestes descripcions era explicar que la novel·la se centra en l’època del ‘boom’ immobiliari, amb moltes cançons que introdueixen referències a l’Horta, per exemple.

—El protagonista de la novel·la, Víctor Nahuel, confessa: ‘Hui tinc dos països’, en referència a Xile i el País Valencià. Hi veieu semblances, en la història d’ambdós països?
—Les semblances són una coincidència en els dolors històrics, i les coses que ens han passat, a valencians i xilens, han sigut paral·leles en moments diferents. També hi ha una part del caràcter que prové del silenci antic i molt llarg de dictadures; això canvia el caràcter de la gent a l’hora de parlar lliurement de política sense que la política siga tabú. Igualment, tenim coses a aprendre dels xilens, com la recuperació de la memòria històrica. Ells tenen espais de memòria històrica que no existeixen, com nosaltres tenim gent a les cunetes a qui mai no podrem preguntar què els va ocórrer. Tanmateix, ells han fet una reconstrucció simbòlica de la memòria, i l’exemple, que apareix a la novel·la, és el jardí de roses de Villa Grimaldi. No hi queda res, en aquell espai, però han plantat un jardí que simbolitza totes les dones torturades i desaparegudes. Ara, potser com a diferència, també es podria destacar que les llengües originàries de Xile, com l’aimara o el maputxe, han desaparegut pràcticament, mentre que la nostra llengua originària s’ha mantingut ben viva.

—Hi ha un personatge a la novel·la, aquell músic xilè que canta amb l’Ovidi, que en un moment determinat conta que fugí de Xile perquè es prohibien, fins i tot, els instruments musicals…
—Això és real: van prohibir el ‘charango’ i la ‘quena’, que consideraven instruments estrangers, cosa que ens recorda la mítica frase ‘això no és valencià’ perquè no entra dins de la concepció de ‘valencià’ que tenen ‘ells’. Jo quan vaig anar a Xile no vaig tindre la sensació d’haver-me’n anat molt lluny, eh? Les cares, el color de la pell, els gestos eren diferents, però hi havia moltes coses semblants.

—Som molts que vam descobrir l’Ovidi Montllor el 2005 quan, en aquell concert d’Obrint Pas al Campus de Tarongers, vau aparèixer cantant el ‘Tot explota pel cap o per la pota’. Han passat deu anys i sembla que cada any hi ha més homenatges a la seua figura. Així i tot, ens cal reivindicar-lo més?
—Jo puc explicar les dues fases de l’Ovidi després de les seues vacances. La primera, quan es van complir deu anys de la seua mort, el 2005. Hem de pensar que tots aquests homenatges van nàixer per la negativa institucional a recordar-lo. En aquell aniversari, vam aconseguir que la nostra generació, els que havíem pogut veure l’Ovidi en directe –jo vaig tindre aquesta sort–, continuàrem refrescant la seua memòria. I el que hem fet en el vintè aniversari és aconseguir passar la mà a una nova generació; vint anys ja és una persona sencera, eh? Així, el que s’ha aconseguit és que les cançons de l’Ovidi siguen conegudes per gent que no l’ha pogut conèixer més enllà dels discs o dels llibres. De fet, crec que hem arribat a restablir-ne la figura, la persona, com a persona digna que va treballar i que mereixeria un reconeixement per tot el que va fer per nosaltres com a valencià.

Però falta un reconeixement de la seua obra, i per al reconeixement, cal, abans, un coneixement. Així doncs, fa falta, primer, un coneixement i, després, un reconeixement, i ací encara hi ha molta feina per fer. De fet, encara no hi ha hagut una manera institucional, una iniciativa, que ho reculla. Però bé, sempre serem ‘fora’ treballant per aconseguir-ho, i crec que, fins ara, ho hem fet molt bé. Malgrat el dany col·lateral que ha sigut el fet que semble que l’Ovidi s’haja convertit com en una espècie de gent meridional amb aquella imatge mil vegades reproduïda, el fet important és recuperar-ne les cançons, perquè per a ell eren una eina per a transformar-se a ell mateix, que és l’única manera de transformar el món. I li devem la transmissió del seu llegat, perquè encara és útil, perquè va viure una època dura de canvi. Entre els 70 i 80, el País Valencià es trobava en un procés constituent cap a una realitat nova, venia d’un règim que s’havia d’acabar, i nosaltres també. I les seues caçons, per això, ens són molt útils encara.

—Potser el cas de Raimon marca un precedent, no? Vull dir, que l’hagen reconegut fill predilecte de Xàtiva, que li hagen concedit l’Alta Distinció de la Generalitat, etc. Creieu possible que passe amb l’Ovidi?
—Jo crec que es pot fer, és clar que es pot fer, però també crec que s’ha de fer bé. No ens hem de quedar en una cosa folklòrica de medalles i homenatges, sinó anar una mica més enllà, i reconèixer un ofici que ha sigut molt important per a la normalització de la llengua. Malauradament, i això que l’entrevista tracta d’un llibre, hi ha més gent que escolta música que persones que lligen llibres i, per tant, és encara un instrument molt útil per a la normalització de la llengua, per arribar a tot arreu. Això ho ha demostrat la música en valencià aquests últims temps, amb el públic que té i la llengua que parla el públic que té; és un element aglutinador que serveix per a transformar la situació lingüística, però no ha tingut mai un suport institucional. Com a màxim, podríem comentar el primer estrat municipal, però necessitem que els treballadors de la música puguen viure d’això per a poder dir que tenim una música en valencià realment i comparable amb altres països del món. És necessari un circuit, l’exportació de la música en valencià. Jo, per exemple, he pogut anar a cantar a Xile, l’Uruguai i l’Argentina en valencià sense cap problema. També molts altres grups i solistes, però ho fan amb el seu esforç, i els seria més fàcil si fóra un esforç de país.

—En la novel·la, el músic xilè que acompanyà –en la ficció– l’Ovidi narra què li passà a la música en valencià a la transició: ‘Quan va morir Franco, al principi va haver-hi un esclat de concerts i molta producció discogràfica. Però després del 1979, amb les primeres eleccions municipals, les mateixes persones que havien organitzat concerts clandestins de cantautors van començar a deixar de contractar-los per ordres de les direccions dels seus partits’ (p. 90). Creieu que cal anar amb compte per si es repeteix la situació?
—Pense que això sempre passarà, en tot el món i en tots els governs. Sempre hi haurà persones incòmodes per al poder. Per exemple, a l’hora de comptar amb nosaltres, s’ho pensen dues vegades, lamentablement, perquè no tenim una democràcia prou sana. Als anys 1980 hi hagué una persecució total de la música en valencià; una substitució, en què es va apartar la música en valencià dels escenaris i s’hi va col·locar els músics de la ‘Movida’ madrilenya. Esperem que això no torne a passar. Perquè allò que va passar ací, al País Valencià, no solament afectà els músics valencians i que cantaven en valencià, sinó també als músics que cantaven en castellà, que també tingueren moltes dificultats.

—Fa estona que parlem del País Valencià, que és el país on vau nàixer. Però també vau viure durant vuit anys al Principat. Com veieu el procés?
—Des del meu punt de vista, crec que vivim allò que vivien els nostres pares en la ‘santa Transició’. Esperem, doncs, que no es convertesca en el ‘sant Procés’, que ho santifiquem i que esdevinga una cosa eterna. Ací, al País Valencià, la transició encara dura. Haguera sigut més fàcil una ruptura; trenques amb el que hi ha i prou! Però no, es van encabotar en una transició.

Trobe que es viu amb esperança, perquè, socialment, no és una cosa que només ocórrega al Principat, també passa a altres llocs, però no hi hem posat nom. El País Valencià també camina cap a una altra eixida de la situació que vivim. No ho sé, no sé què dir-te…

—Us veig optimista.
—Sí, optimista, sempre. Optimisme, només se’n pot tenir si eres crític. Això ho aconseguirem, però, per a tal fi, hem de vigilar molt i dir les coses que no ens agraden. Principalment, crec que no n’hi ha prou amb el canvi; ha d’anar seguit d’una transformació; si no, no serveix de res. Tu et pots canviar la camisa, però si la camisa nova que t’has posat no és per a treballar, no faràs res més que lluir-la. És una metàfora per a explicar el procés, no sols al Principat, sinó al País Valencià i a molts altres llocs del món ara mateix. Aquests canvis que provenen del moviment antiglobalització, del 15-M, fa molts anys que es produeixen per sota de les institucions i ara hi afloren. I en el nostre país, l’antiglobalització és el desig d’aconseguir la sobirania local per a lluitar contra un món global que intenta destruir la nostra manera de ser.

—A ‘Com un record d’infantesa’ hi ha el tema de l’exili, dels refugiats. Expliqueu què va fer Pablo Neruda per a més de dos mil republicans exiliats de la guerra del 1936-1939. Seria possible un Pablo Neruda en la situació que viuen els milers de refugiats que vénen a Europa?
—Allò que va fer Pablo Neruda amb el Winnipeg fou molt especial. Que una persona important de la literatura, intel·ligent, estudiada i reflexiva, arribe a ser diplomàtic, és més difícil ara que abans [riu]. Però és un exemple de la història, una persona que va decidir de fer un esforç i fer una cosa tan gran com llogar un vaixell per a portar el màxim possible de refugiats republicans a un altre país, donar-los una casa i una feina durant un any i salvar-los de morir. Això va fer Pablo Neruda. I això ho féu a final dels trenta. Si nosaltres ara, amb els mitjans que tenim, no som capaços de ser solidaris amb la resta dels éssers humans amb què compartim la Terra, buscar la felicitat dels altres –que al final es converteix en la pròpia felicitat–, doncs, anem malament. És un aprenentatge de la història no après del tot.

—Anem acabant, que ja us en deveu començar a afartar. Ens queden dues preguntes més suaus. La primera és que, a l’inici de la novel·la, dieu: ‘Tots tenim un grapat de cançons que ens obren les cicatrius.’ Ens diríeu quines són les cinc que més us hagen marcat?
—Uuuuf… Això dius que és suau? Mare meua! N’hi ha moltes. Una seria, per exemple, ‘Jo vinc d’un silenci’, de Raimon. També hi hauria ‘Els dos anònims’, de l’Ovidi. Igualment, la de ‘Te recuerdo Amanda’, de Víctor Jara. Ja en duc tres. Possiblement, també ‘Que tinguem sort’, de Lluís Llach, quatre. I, cinc, ‘Te doy una canción’, de Silvio Rodríguez. N’hi hauria moltes més, eh? Te’n diria alguna d’Obrint Pas, alguna de Daniel Billeti, etc. Moltes.

—Cap de vostra?
—No, no, les meues per a altres [riu].

—Hi ha més projectes literaris o musicals en dansa?
—Sí, sempre n’hi ha. La meua feina és un contínuum, no s’atura. Però les coses no tenen nom fins que no són fetes. Així, sempre he anat fent cançons i he anat escrivint. Amb molta probabilitat el pròxim projecte seran cançons, però, no se sap mai…

Amb aquesta resposta enigmàtica, apague l’enregistradora. Ens acabem el tallat i el cafè amb llet mentre continuem parlant de la situació política actual, de literatura i, sobretot, de l’Ovidi. Passades les deu i deu, ens acomiadem; ell té compromisos amb més periodistes. Engegue el cotxe i la veu del xativí dóna vida a l’Ovidi, una volta més, que reclama, en un concert de fa deu anys al Campus de Tarongers, el pa sencer, no tan sols les molles.