Quan arribo a la residència per a gent gran de Terrassa on viu de fa un any, me’l trobo barallant-se amb una porta automàtica que no s’obre tota sola perquè cal introduir-hi un codi. Una noia jove amb bata blanca se li adreça pel nom i li obre la porta amb un somriure als llavis. El 2022 es va operar del maluc i li van posar una pròtesi; d’aleshores ençà camina amb ajuda d’un caminador. Durant l’entrevista, més d’una vegada s’aixeca lleugerament del seient del caminador, l’alça, i posant la mà entre les cames n’extreu el llibre de què em parla, talment un mag.

L’habitació de la planta baixa que ocupa de fa un mes és petita, però ell està content de no haver-la de compartir, com havia hagut de fer anteriorment, i de tenir-hi prou espai per a una taula, una cadira i una prestatgeria amb els llibres imprescindibles. Per a algú acostumat a tenir milers de llibres a casa seva, segur que aquest exercici de reduccionisme no devia ser fàcil. Els arxius van anar a parar a la Biblioteca de Catalunya, els llibres de teatre a la Biblioteca Teatral Feliu Formosa de Castellar del Vallès, i la resta de llibres se’ls van quedar els amics o la seva filla Clara.

Feliu Formosa és un dels grans de les lletres catalanes. Treballador incansable, en un homenatge recent que li va dedicar la Institució de les Lletres Catalanes reconeixia que el seu secret era la constància. “Jo sempre he treballat a poc a poc, però ho feia cada dia”, m’explica. Com les formigues. La seva obra és ingent. Ha publicat més de 125 traduccions, moltes d’autors alemanys, i una vintena de llibres de poemes –no en direm “poemaris”, perquè aquest mot no li agrada gens. També uns quants dietaris i obres de teatre. Fins i tot ha fet d’actor i ha recitat els seus poemes dalt l’escenari en formats ben diversos.

Avui fa noranta anys i, a banda la seva memòria prodigiosa, m’impressiona la quantitat de plans de futur que té i que fa.

—Encara falten dos dies, però us volia desitjar per molts anys a l’avançada.
—Sí, dimarts faré noranta anys. Farem una festa amb els amics, aquí a la vora. No sé qui vindrà perquè això ho organitza la meva filla Clara. [Somriu, sorneguer.] Jo hi aniré, a veure qui hi ha, tot i que m’ho puc imaginar. M’agradaria que vingués la Maribel Cuadras, la regidora d’Ensenyaments Artístics de l’Ajuntament d’Igualada, però no sé si hi serà. La meva filla fa broma i diu que és la meva núvia igualadina.

—Algú que us coneix us descriu com una persona inquieta, compromesa i tímida. Us reconeixeu en aquests adjectius?
—Inquiet i compromès sí, és clar. De tímid n’era molt, però ho he anat superant. Pensa que a mi em van educar els maristes i no teníem relació amb les noies. Adaptar-se al món femení no va ser fàcil. Però ara tinc moltes amigues. Les dones són un gran invent!

—N’heu estimades moltes?
—Diguem que m’he enamorat sovint, sí. D’una companya d’universitat, que no va anar més enllà. De la meva primera dona, l’actriu Maria Plans, la Mari, la mare de les meves dues filles, que va morir l’any 1974. Aleshores va començar una època molt caòtica en què no era gens feliç, tot i que tenia aventures. Recordo una noia que es va quedar a dormir a casa i com que m’havia agradat li vaig proposar de tornar-nos a veure i em va dir que no perquè l’endemà se n’anava a viure amb un xicot. Doncs res, fora. Per sort vaig conèixer l’Anna Vila, una escriptora i infermera igualadina, i amb ella vaig ser molt feliç. I des que ens vam divorciar som més amics que mai!

—Veig que a sobre la taula hi teniu dues fotografies de dones.
—Una és la Sandra, que era filla de l’Anna i tenia paràlisi cerebral, es va morir al febrer. Jo la vaig conèixer quan tenia set anys i me l’estimava molt. L’altra és la Marlene Dietrich, que per a mi és una dona important, perquè encarna la feminitat abans que arribés el feminisme. I les seves cançons berlineses són precioses. A vegades miro algun vídeo seu a l’ordinador.

—Aprofito l’avinentesa per preguntar-vos d’on surt la vostra connexió amb Alemanya i el món germànic, si vau estudiar filologia romànica a la universitat.
—Doncs perquè va venir un lector d’alemany que es deia Felix Theodor Schnitzler i em van demanar que l’acompanyés per Barcelona i li fes d’amfitrió. Ens vam fer molt amics, amb mi i amb els meus pares. Li vam buscar una casa a Mira-sol, a la rambla del Jardí. Arran de l’amistat amb el Schnitzler vaig anar a passar un mes a Heidelberg l’any 54. Hi vaig tornar l’any 59 i hi vaig estar quinze mesos fent de professor de traducció de l’alemany al castellà, primer a Magúncia i després a Heidelberg. L’alemany el parlo, però em costa. Justament aquí a la residència hi ha un auxiliar, la Susanna, que hi ha viscut molts anys i per practicar parlem alemany.

—Anem més enrere. Per què vau anar cap a les lletres si a casa el pare era comptable i la mare va tenir durant un temps una botiga d’espardenyes?
—Quan tenia quinze anys vaig començar a llegir. No em preguntis per què, però m’agradava molt llegir García Lorca, Alberti, Aleixandre, Guillén… Tots els poetes de la Generació del 27. I Machado, és clar. Vaig escriure uns romanços a la manera del Romancero gitano i recordo que en van recitar un a Ràdio Barcelona. També em va influir molt un il·lustrador de llibres, Josep Narro, que va ser un mestre per a mi, un mentor. Em portava a veure museus i llegia les coses que jo escrivia. Després es va casar amb una mexicana i se’n va anar cap allà. Aquí a l’armari tinc un aiguafort seu que el vull penjar a l’habitació.

—Tot plegat us porta a estudiar filologia a la universitat.
—Sí, vaig fer filologia romànica a la UB. Però com que havia entrat al PSUC l’any 1956 i em dedicava molt a la política, vaig trigar una mica a acabar la carrera, fins el 1959, que és quan torno a Alemanya.

—I què en recordeu, dels anys universitaris, més enllà de la militància política?
—En recordo les coneixences. Vam entrar en contacte amb Carles Riba, per exemple. Joan Triadú i Albert Manent ens acompanyaven a un grup d’estudiants i vam anar a veure unes quantes vegades Carles Riba a casa seva, i també Josep Vicenç Foix a Sarrià. Vam formar un grup petit d’amics que llegíem Espriu i Pere Quart. Sobretot La pell de brau i Vacances pagades, que són dos llibres fonamentals de l’inici dels anys seixanta. Joan Oliver va ser com un pare per a mi, i vaig treballar molt per a ell, a l’editorial Proa. Era de Sabadell, com jo, i li agradava molt el teatre.

—En això també coincidiu. Sou molt de teatre vós, oi?
—Quan vaig entrar a la universitat fèiem lectures teatrals i m’agradava molt. En recordo una de l’Antígona de Jean Anouilh que em va marcar. Aleshores, en un local que es deia Prolibris, davant de l’Hotel Ritz, a la Gran Via, vaig començar a fer d’actor, dirigit pel Ricard Salvat. Tenia vint anys. Allà vaig conèixer la Mari.

—Encara hi aneu, a veure teatre?
—De tant en tant, però ara fa temps que no. L’Andrés Corchero, un ballarí extraordinari amb qui vam fer espectacles plegats, m’ha convidat a veure el seu darrer treball, Absències, en què la seva filla canta. M’agradaria anar-hi. Amb ell vaig fer fa molts anys A un poeta futuro. Ell ballava i jo recitava poemes de Jaime Gil de Biedma. Va tenir molt èxit i va rodar molt.

—Recordo haver-lo vist, sí, era preciós. A banda de recitar poemes d’altri, n’heu escrit molta, de poesia, en el curs de la vida…
—I encara n’escric! L’any passat va sortir El temps sofert, que aplega trenta-cinc haikus una mica foscos escrits en una residència d’Igualada mentre em recuperava de la meva operació, convivint amb persones que ja són més a l’altre món que en aquest. I, si tot va bé, aquesta tarda acabaré un llibre que faig amb poemes ordenats per ordre alfabètic, de la A a la Z. Només em falta la Z. Me l’editarà Maria Josep Escrivà, una poeta de Gandia que té una petita editorial.

—Aquest “si tot va bé” vol dir si us arriba la inspiració? El dietari El present vulnerable el comenceu justament dient que creieu en la inspiració i alhora no hi creieu.
—Bé, és això que s’ha dit tantes vegades, que cal que la inspiració t’agafi treballant. Però també és cert que hi ha moments en què la inspiració és més necessària que en alguns altres. Ara ja tinc els poemes de la resta de lletres i, per tant, ja sé cap a on he d’anar.

—I quan no sou davant l’ordinador el cap també hi va fent tombs, suposo.
—És clar. Fins i tot em puc despertar un dia a les quatre de la matinada i dir: hòstia, que bo això. Encenc el llum, ho apunto i em torno a adormir.

—Hem deixat per al final la vostra feina de traductor.
—Que és la bona! És la base de tota la resta, perquè és el contacte directe amb les paraules i les paraules són a l’origen de tot. És la manera com jo he enriquit el meu llenguatge. Tradueixo des de l’any 1962, ara fa 62 anys. Sóc molt amic del traductor Miguel Sáenz, que també està especialitzat en autors alemanys, i coincidim que la feina de traductor literari és de les més boniques del món. Ara, amb una poeta que es diu Mireia Casanyes, traduïm sis obres d’Else Lasker-Schüler, una poeta i escriptora alemanya fantàstica, de qui jo ja vaig traduir El meu piano blau. Doncs ara tradueixo el seu primer llibre, Styx, del 1902. I estic pendent que surti la meva traducció de les Elegies romanes de Goethe.

—Per curiositat: feu servir diccionaris de paper o d’internet per traduir?
—Jo faig servir diccionaris de paper encara. Em van bé, hi estic acostumat i són molts anys de fer-ho així. Però la meva filla Clara, que també és traductora, sí que fa servir diccionaris en línia i potser algun dia jo també faré el pas. Diuen que són fàcils d’utilitzar. Però l’altre dia encara vaig trobar el Langenscheidt alemany-castellà / castellà-alemany de segona mà aquí a Terrassa. I el vaig comprar, per renovar el que tinc, que està molt usat. Tot un totxo, com nou, per 4 euros. Ningú no en compra ja, em va dir el venedor.

—La traducció de Goethe que em dèieu no és pas l’únic llibre pendent de publicar. Aquesta tardor Quid Pro Quo també editarà els vostres dietaris complets i Lleonard Muntaner editarà Aproximacions, que aplega texts vostres sobre teatre, poesia i relacions personals.
—Tots els dietaris menys El present vulnerable, que el va reeditar Bernat Puigtobella a Núvol el 2017. I mira, igual com no m’agrada la paraula “poemari”, jo dels meus dietaris prefereixo dir-ne “diaris”. Podem discutir si són la mateixa cosa o no. Sembla que un dietari és més breu i més d’anotacions diàries de coses que passen, i el diari és més íntim. I certament els meus diaris, sobretot els primers, són bastant íntims. Tot i que José María Valverde deia que no hi ha res menys íntim que un diari íntim.

—Explicar les experiències als prostíbuls del barri xino com vau fer a El present vulnerable (1979) és ben íntim…
—Per això en dic diaris i no dietaris. “El present vulnerable” manlleva el títol d’un vers d’Agustí Bartra a El gos geomètric, un dels seus llibres. Amb l’Agustí i l’Anna Murià érem veïns, i amb ell érem molt amics.

—La relació amb Bartra és una de les que trobarem a Aproximacions?
—Sí. Aproximacions són una mena de memòries disperses i d’anotacions sobre gent que ha estat important per a mi i reflexions sobre teatre. El primer text és dedicat a Joan Vinyoli. Me’l vaig trobar un dia a Begur, on tots dos passàvem l’estiu, llegint els Pensaments de Blaise Pascal, i em va impressionar. Vam fer una gran amistat. També hi ha la meva relació amb Joan Oliver, Pere Quart, de qui ja us he parlat abans, i amb Agustí Bartra. El pròleg que va fer Bartra al meu Libre dels viatges és dels millors pròlegs que m’han fet mai.

—I Montserrat Roig?
—No en parlo tant. La relació amb Montserrat Roig va ser durant una època, però després ja no. A partir de l’any setanta, quan vam plegar d’Enciclopèdia Catalana, on treballàvem, ja vam tenir molt poca relació. La vaig retrobar cap al final, quan ja estava malalta, arran d’uns monòlegs teatrals al Romea. Sí que explico un viatge que vam fer a Berlín a unes jornades catalanes sobre literatura. Montserrat Roig i jo ens vam desmarcar del grup i vam anar plegats a dinar, al teatre. Ella estava capficada aquells dies per una relació que tenia amb un directiu de Televisió Espanyola.

—A un treballador de les paraules i de la llengua no puc deixar de preguntar-li pel català. Sou dels qui veieu el got mig ple o mig buit?
—Jo continuo escrivint en català. No sé si desapareixerà, això és difícil de dir. En tot cas jo ja no ho veuré. Ho té malament, això segur, per això que es diu de l’ús social. Perquè sempre és qüestionada. Sembla clar. Però per una altra banda tenim grans novel·listes, dramaturgs, poetes… Molts poetes. Tot això continua existint, no? Em sembla que és cert que escriure en una llengua amb aquestes condicions és més aviat estimulant.

—Ara una de política: després del PSUC no heu tornat a militar enlloc més? Seguiu l’actualitat política?
—Al PSUC jo sempre vaig ser del sector crític i hi havia moltes coses que no m’agradaven. L’any 72 ho vaig deixar i no he militat enlloc més, no. He signat tots els manifestos que ha calgut. Sí que segueixo l’actualitat i tinc unes idees determinades. La cosa més normal és ser independentista, em sembla. Vaig anar a les grans manifestacions que es van fer en aquest país a partir del 2010, amb la família, era molt emocionant. I ara estem en una situació d’impàs, no? Totes aquestes baralles entre partits, entre Junts i Esquerra, no van enlloc.

—Abans m’heu dit que ja no veureu la desaparició del català, si acaba succeint, i potser tampoc la independència. Hi penseu en la mort?
—En un dels darrers textos d’Aproximacions explico que hi penso molt, sí. Ara faré noranta anys. Quants més en viuré? Tres? Quatre? Sí que hi penso, sí, perquè no sé com serà, ni quan. Brecht deia que de totes les morts possibles, ell en volia una de ràpida. Un instant i desapareixes. És una putada, eh?

—No creieu en el més enllà ni en reencarnacions o altres vides?
—A mi em sembla que no hi ha res. En tot cas, si hi ha reencarnació, jo com Unamuno: no sense les meves sabatilles.

—Jo us havia dut una altra frase de Brecht sobre la mort: “No tingueu tanta por de la mort i més de la vida insatisfactòria”.
—Oh, crec que això és de Les elegies de Buckow, no? Les vaig traduir per a Edicions 62. Brecht era comunista però no era del partit ni ortodox i va patir molt les condicions de l’Alemanya comunista. Tenia raó, amb aquesta frase.