Feliu Elias: un cas de triple personalitat al MNAC

Afecta entre un 1% i un 3% de la població, però, així i tot, és un dels trastorns més difícils de detectar i de diagnosticar. Ha estat la base de novel·les com ara L’estrany cas del Dr. Jekill i Mr. Hyde, de Robert Louis Stevenson. S’anomena trastorn dissociatiu de la personalitat, però popularment és conegut per doble personalitat. Ens ho podem imaginar: dins el subjecte conviuen diverses personalitats d’una manera no simultània, amb patrons de conducta, relacions, comportaments diferenciats entre si, que sovint passen de l’una a l’altra amb brusquedat.

Feliu Elias i Bracons (1878-1948) potser no es va estirar mai al divan d’un psicoanalista, tot i que va arribar a tenir, no pas dues, sinó tres personalitats dins seu. Com el misteri de la Santíssima Trinitat o el famós oli lubricant. Era un i tres i alhora. Feliu Elias, pintor realista. Apa, caricaturista satíric. Joan Sacs, crític d’art polèmic que no deixava ningú indiferent. Ell mateix ho va explicar al periodista Domènec de Bellmunt, en una entrevista feta a l’exili: “Admès el misteri de la meva laica Trinitat, us diré que tots tres tenen el mateix valor i que l’un no pot separar-se de l’altre, car quan Feliu Elias escriu alguna cosa, Joan Sacs en fa mentalment la crítica i l’Apa, les il·lustracions. Però la veritat pura és que cap dels tres no em sedueix, perquè són fills de les necessitats materials de la vida. Si jo pogués, només faria pintura, enteneu-me bé: pintura, i pintura clàssica, bella, digna i perfecta. Pintura per a exposar, pintura per a mi i per als museus o pintura per a la gent del poble. Car el més dramàtic, per a un home com jo, és haver de pintar per vendre i de vendre per viure.”

Un homenatge necessari en un museu nacional

Tots ells, les diverses cares d’un artista que ara ocupa la sala d’exposicions del MNAC. El podem qualificar de vell amic, perquè el vam incloure en el nostre primer llibre, Per França i Anglaterra, publicat per l’A Contravent de Quim Torra. Un vell amic a qui feia trenta-sis anys que no es dedicava cap exposició i que potser no aixeca les passions d’algunes altres mostres rècord de públic, però a qui resulta just i necessari que un museu que es vol nacional recordi i expliqui. Perquè la seva figura, com més figures en el món de la literatura o el periodisme europeu, travessa les grans convulsions del continent al segle XX. Va publicar centenars de caricatures, llibres i crítiques d’art, va fundar publicacions i va rebre elogis i condecoracions, però també va viure trencaments sonats amb antics amics i protectors per motius polítics i artístics, tres guerres, tres exilis i un pas per un camp d’internament. Tres personalitats i una història d’Europa turbulenta. La historiadora de l’art Mariona Seguranyes i la conservadora del MNAC Mariàngels Fondevila codirigeixen la mostra, que porta per títol “Feliu Elias. La realitat com a obsessió”. Per als qui no el coneguin, només cal dir que La galeria, en què el seu fill Jaume va servir de model, és un dels quadres més singulars i enigmàtics de la col·lecció del museu de Montjuïc.

Caricatures contra la injustícia

Fill d’un industrial tèxtil de Sabadell, com tants altres plançons de la burgesia amb vel·leïtats artístiques, va haver de lluitar per poder seguir la seva vocació. Ho féu a les classes de l’Acadèmia Hoyos i del Cercle Artístic de Sant Lluc i, especialment, gràcies a amics com ara Eugeni d’Ors. Amb Xènius hi acabà partint peres arran de l’actitud dels intel·lectuals de la Lliga, que havien saludat d’antuvi l’aparició del seu Papitu, publicació satírica de primera qualitat, “una de les poques publicacions europees que s’han fet en aquest país”, segons Josep Pla, però no podien tolerar una caricatura contrària a la política del partit del dibuixant Junceda. Sense Apa a la direcció, el Papitu va acabar esdevenint una publicació eròtico-festiva, animada per Francesc “Paquitu” Pujols.

El seu caràcter liberal, progressista i anticonservador es posa de manifest en les caricatures crítiques envers les convencions masclistes i els clixés socials –servirien plenament per a qualsevol campanya d’igualtat; quina pena que les fes un home del segle XX–, però també en les que va dedicar als alemanys durant la Primera Guerra Mundial, i que el van fer cèlebre. Soldats cap-quadrats, kàisers ximplets, cancellers de suro, Isoldes amb sobrepès van omplir les portades de la revista aliadòfila Iberia, recollides al volum Kameraden i per les quals va obtenir la Legió d’Honor francesa. En algunes altres publicacions hi estampà caricatures de generals i polítics. Com escrivia Claudi Ametlla, director d’Iberia, “fou perseguit per la justícia, alguna vegada hagué d’expatriar-se i tot. Els contratemps no semblava que l’immutessin gaire, ni que el fessin rectificar gens. Abans i després sempre fou l’intrèpid cavaller a l’aguait de tota injustícia, prest a combatre-la amb les armes del seu humor personalíssim i la gràcia del seu art exquisit. Sota una gran cara d’àngel bufador i de la fredor elegant, els seus atacs podien arribar a una ferocitat inoïda com cap altre caricaturista del temps podia igualar”.

Va ser precisament al primer exili francès –dels tres que va viure–, just abans de la Gran Guerra, quan va deixar anar la seva creativitat com a pintor. Com diuen les curadores de la mostra, “si amb la ploma era un home de rauxa, amb els pinzells era un home de seny, que cercava la perfecció i la contenció de l’emoció”. Així i tot, el crític Rafael Benet assegurava que la seva pintura “cremava”. Com a pintor va dedicar-se a les natures mortes i al retrat d’amics i coneguts, com Pujols, els fills del propietari de Mirador, Amadeu Hurtado, o la seva neboda, Mariona Pagès, la tan bella com desgraciada mare dels germans Regàs. També un particularíssim encàrrec, la Profecia del nou món, que li va fer l’advocat vigatà Francesc Masferrer, en què s’allunya de l’hiperrealisme amb un conjunt on treuen el cap dimonis i gratacels i que es pot veure ara a l’exposició del MNAC.

L’enemic de les avantguardes

Una de les gràcies –i en té moltes– de l’exposició és que situa el crític davant les seves víctimes. És a dir, presenta les fílies i fòbies de Joan Sacs –sobrenom manllevat de Wagner–, amb els quadres dels seus contemporanis, especialment contra els avantguardistes. Des d’un Pablo Picasso a qui en principi havia saludat en els seus anys més clàssics i a qui va despatxar sense contemplacions quan evolucionà cap al cubisme –“poca-solta, monstruositat, espant, fúria, divergència, horrisonia, incongruència, etcètera”– en un moment en què Sacs anunciava un retorn a l’ordre realista, fins a un Salvador Dalí a qui arribà a qualificar de “dement”, passant per un Joan Miró titllat de “detestable colorista”. Les furibundes crítiques de Sacs s’escolen en els dibuixos d’Apa, que no es pot estar d’escarnir els quadres de Miró o estirar l’orella a Picasso. Déu n’hi do!

Home del seu temps, va ser destituït del càrrec de professor de les escoles de la Mancomunitat per les autoritats de la dictadura de Primo de Rivera, i durant la República va fer xalar els lectors de la Publicitat, diari d’Acció Catalana. Amb l’esclat de la guerra, va haver de fugir amenaçat pels anarquistes, mancats absolutament de sentir de l’humor, i fou acollit temporalment a França per Llorens Artigas. Exiliat l’any 1939, fent el mateix camí que tants altres homes i dones de cultura, va ser internat en un camp de concentració francès del qual va sortir desfet. Va tornar a Barcelona malalt, tot just per morir-hi l’any 1948. La seva filla Elvira, dibuixant com el pare, va ser-ne una continuadora exemplar. Precisament ara, d’ella se n’acaba d’editar una biografia fruit de les converses que va tenir amb Joan Miquel Llodrà –que ja havia editat les memòries de la seva mare, Emília Cornet–, fins que es va morir, l’any 2016, a cent anys. Una lectura que segur que és un complement perfecte a una visita indispensable.