18.05.2020 - 21:50
La psicòloga Felisa Pérez és la presidenta de l’Associació Benestar i Desenvolupament (ABD), que fa més de quaranta anys que es dedica al tercer sector. Pobresa i inclusió, drogodependència, discapacitat intel·lectual i violència familiar. Amb una plantilla estable de mil treballadors, ABD va atendre l’any 2019 gairebé 120.000 persones a Catalunya, les Illes, Madrid i Andalusia. La senyora Pérez diu que en els seus quaranta anys d’experiència no havia vist mai una situació d’emergència social com la que es viu ara a conseqüència de la Covid-19. L’augment de la pobresa, i de la violència domèstica, ha quedat amagat sota l’emergència sanitària, però és molt profund i preocupant i per això han començat una campanya de recollida de fons. VilaWeb ha entrevistat telefònicament la senyora Pérez.
—Què heu vist aquests dies?
—Nosaltres ja treballàvem amb població vulnerable i d’exclusió. Penseu que el 20% de la població tenia el risc de caure en l’exclusió. Ara la Covid-19 ha fet créixer els problemes, els ha multiplicats. Per exemple, tota la gent que treballava en economia submergida, i això és molta gent, s’ha quedat sense res. Literalment, sense res. I ara ens hem trobat moltíssimes mares monoparentals que s’han quedat sense feina. Són dones que no entren dins els ajuts de les administracions. No tenen contractes. I la immensa majoria són en habitacions rellogades. Moltes eren cuidadores familiars.
—Per exemple?
—Una senyora amb quatre fills, que viuen en una habitació de set mestres quadrats. Sense cap ingrés econòmic. Rellogar habitacions és molt més habitual que no ens pensem.
—Entre la població marginal, hi ha més morts per la Covid-19, o més infectats, que la mitjana?
—No en tinc dades. Però, per exemple, entre els addictes ens pensàvem que seria molt més alt i no ha estat així. Al revés. Menys. Entre els discapacitats intel·lectuals sí que n’hem tingut, de morts.
—Què ha passat amb els drogoaddictes, aquests dies?
—Els qui eren en pisos fent programes d’inserció, bé, però els qui eren a casa seva tots sols fent l’abstinència pel seu compte, se’ls ha disparat l’ansietat. I la violència, també. Han augmentat les recaigudes en l’alcohol i els psicofàrmacs. Per això, hem rebut trucades de moltíssimes famílies desesperades que ja no els sabien contenir.
—El mercat de l’heroïna i la cocaïna s’ha aturat?
—No. Però la droga és més cara i està més tallada. N’analitzem mostres amb altres països d’Europa. Els usuaris mateixos, als centres de consum que tenim, ens ho expliquen i ensenyen. I després, tenim tots els addictes que eren al carrer consumint i que vivien de l’almoina. S’han quedat sense res: ni per a comprar droga, ni per a comprar menjar. Finalment, després de vuit anys de demanar-ho, s’ha aconseguit que l’Ajuntament de Barcelona, de manera provisional, habiliti un alberg per a setanta d’aquestes persones. Marginals i addictes de llarga durada que, per primera vegada, tenen habitació, perquè normalment, per les addiccions, no els accepten enlloc. Espai cedit per l’escola Pere Tarrés. Hem pogut demostrar que amb aquesta població es pot treballar i iniciar processos de rehabilitació i inclusió social. El problema és què farem quan s’acabi l’alberg, que és provisional.
—Què heu vist de violència familiar?
—Aquests dies, moltíssimes dones amb fills han hagut de marxar de casa per violència familiar. No en tenim dades exactes, encara, però se’n van recollint. Ha crescut, ja us ho dic ara. Sabem que la primera setmana es va contenir, però des de la segona setmana, s’han multiplicat les trucades per emergència. També hi ha hagut trucades de nens denunciant abusos dins les cases. Fem el protocol habitual: les dones es posen en pisos que tenim preparats.
—On van les famílies que es queden sense casa?
—S’ha obert un alberg provisional, amb la Diputació de Barcelona, que hostatja famílies que s’han quedat sense pis. Molts casos eren famílies que no podien pagar un lloguer en negre i ara les han fet fora. Ni desnonament legal, hi ha hagut.
—Es parla de gana. N’hi ha?
—És clar. Totes aquestes famílies no tenien absolutament res. La xarxa social Nutricionistes sense fronteres i el Banc dels Aliments ens van nodrint i anem repartint menjar. Però, en canvi, ens falten diners en efectiu, que els fem servir per a pagar lloguers, per exemple. Per això hem començat la campanya ‘Jo sí que et veig’. Volem arribar als 70.000 euros per a ajudar les 700 famílies que tenim vinculades. Ara som en el moment d’assistencialisme i medicalització, i s’ha aturat el suport integral. Amb el confinament, tota la feina que fèiem d’inclusió social al barri, a l’entorn, a la feina, s’ha parat.
—La classe mitjana comença a venir als vostres serveis?
—De moment, hem vist que la classe marginal ha intensificat els seus problemes i les seves pèssimes condicions. Però és claríssim que la classe mitjana patirà una desfeta total. Hi haurà classe mitjana que entrarà a formar part de la població vulnerable. Serà molt difícil reconvertir la situació. Les situacions de marginalitat augmentaran molt.
—Quines solucions hi veieu?
—Renda Bàsica Universal. Així no es perdria la dignitat. Hem de plantejar-nos de fer un salt, i tenir més drets socials. La Renda Bàsica s’ha de posar a caminar. Hem de donar seguretat a la societat. Els pocs drets socials han caigut. I ha de passar la cosa contrària: s’han d’enfortir. Jo fa quaranta anys que m’hi dedico, a això, i és l’època més bèstia de totes les que he vist. La més dura. I hem passat els anys vuitanta, que van ser molt durs. I la crisi del 2008, que va ser molt dura. Però no es pot comparar. Serà un abans i un després. Per a tots. O fem el salt o ens enfonsem. Ara és el moment, i la discussió entre partits no hi ajuda, i em fa dubtar que fem el salt endavant. Però és el que toca. Necessitem que les administracions s’enforteixin i treballin plegades, i amb el teixit associatiu, que som sempre els qui estem en contacte amb la realitat, i som capaços d’adaptar-nos de manera ràpida i flexible a les necessitats de l’entorn.
