Felipe VI beneeix a Barcelona la rebel·lió dels jutges espanyols contra l’amnistia

Hi havia somriures i copets a l’espatlla forçats al vestíbul de l’entrada del Centre de Convencions Internacional de Barcelona, al Fòrum. Feien rotlle el ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños; el fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz; el president del TSJC, Jesús María Barrientos; el fiscal en cap de Catalunya, Francisco Bañeres, i el president del Consell General del Poder Judicial, Vicente Guilarte. Esperaven l’arribada de Felipe VI a l’auditori, on havia de presidir l’acte anual de lliurament de despatxos als nous jutges formats a l’Escola Judicial de Barcelona. La consellera de Justícia, Gemma Ubasart, també hi assistia com a autoritat, però no ha participat en la rebuda al rei i hi ha tingut un paper del tot secundari, testimonial.

Hi havia prou metres de separació perquè la premsa no pogués sentir la conversa, però de fora estant qualsevol observador hauria dit que estaven d’acord amb tot. Era un miratge, perquè aquella camaraderia impostada amagava una guerra oberta entre els poders de l’estat per l’amnistia als represaliats del procés. I restava per veure si aquell que esperaven beneïa d’una manera més o menys explícita la rebel·lió de jutges i fiscals que hi ha en marxa. I l’ha beneïda.

Perquè Felipe VI ha aprofitat el discurs de benvinguda als nous jutges per dir unes paraules que tothom sabia interpretar: “Són condicions indispensables en una democràcia la funció de jutjar i executar allò jutjat, atribuïda en exclusiva a un poder de l’estat independent i plenament separat dels altres poders; el respecte a les resolucions dictades pels òrgans judicials i la igualtat de tots davant la llei.” El rei espanyol esmentava els conceptes que la dreta i l’extrema dreta, política i judicial, fa mesos que fan anar per desqualificar la llei d’amnistia, “executar allò jutjat”, “separació de poders” (per la suposada ingerència del poder legislatiu en el judicial), “igualtat de tots davant la llei”.

Amb aquest discurs Felipe VI avalava l’expressió més aspra que uns minuts abans havia pronunciat el president del CGPJ en el seu discurs. “Deixeu-nos en pau”, ha deixat anar. Una expressió de fastig (amb la tramitació de la llei d’amnistia, és clar) que no era prevista en el discurs inicialment i que ha afegit sobre la marxa. Vicente Guilarte havia dit als nous jutges: “La vostra funció no es podrà veure mai revisada en instàncies alienes a les jurisdiccionals.” I els deia, com ha anat demostrant aquests darrers mesos: “Podeu comptar per a això amb el Consell General del Poder Judicial, que es mantindrà vigilant davant qualsevol atac a la vostra independència, vingui d’on vingui, per tal de defensar-la.”

La plana major del poder judicial i el cap de l’estat espanyol han vingut, doncs, a Barcelona a ungir els nous jutges per a transmetre’ls, sota la referència típica i tòpica de la defensa de la independència judicial, la idea que una amnistia com la que sembla clar que entrarà en vigor d’ací a uns quants mesos és inacceptable. I ho deia un president del CGPJ que fa anys que és caducat, i que ha reconegut en el seu discurs que li mancava legitimitat per a ser ell qui el pronunciés, per ocupar el lloc en la taula presidencial d’aquest acte solemne que el poder judicial espanyol fa deliberadament a Barcelona any rere any. Ho deia un president del CGPJ clarament polititzat, davant el posat seriós dels dos representants públics sota sospita en aquest auditori: el fiscal general de l’estat i el ministre de la Presidència; l’un perquè no veu el nou terrorisme que sí que veu la majoria de fiscals del Suprem i, segurament, la majoria de magistrats que avui eren presents a la sala; i l’altre perquè és l’home del PSOE que negocia els termes de l’amnistia amb els independentistes.

Un dels jutges presents, Manuel Marchena, assegut a la primera fila de l’auditori, escoltant atentament les paraules de l’un i de l’altre, de Guilarte i Felipe VI, sabent que té en bona part a les seves mans, com a president de la sala segona del Suprem, la decisió de donar l’empenta definitiva a la causa per terrorisme contra els investigats pel Tsunami Democràtic; que té a les mans (perquè les seves mans mouen tots els fils a la totpoderosa sala penal de l’alt tribunal espanyol) la decisió d’aplicar l’amnistia a la llarga causa contra els exiliats, començant pel president Puigdemont. I és clar que, si segueix el criteri dels seus immediats superiors, no ho farà. Perquè Marchena, peça clau en la rebel·lió dels jutges contra l’estat de dret, és ni més ni menys que l’exemple a seguir per als cent seixanta nous jutges que d’avui endavant seran continuadors del poder judicial espanyol.