I si Felipe VI no volgués signar els indults?

No farà falta que Felipe VI es negui a signar els indults als presos polítics que, segons diuen els mitjans de Madrid, el govern espanyol podria concedir el juliol, ben a tocar de les vacances d’estiu perquè facin el mínim soroll possible a Madrid. No caldrà que el rei espanyol arribi a aquest extrem, perquè l’estat té uns altres mecanismes perquè la pastanaga vagi acompanyada del cop de bastó, des de la concessió de l’indult condicionat (a més de parcial) fins al recurs de revisió a la sala tercera del Tribunal Suprem espanyol perquè els acabi anul·lant. Tot plegat acompanyat d’un clima polític i mediàtic asfixiant, que ja es va respirant a la capital espanyola, que empenyi el govern de Sánchez o els cinc magistrats de la secció cinquena de la sala tercera del Suprem a fer ben efímera, en paraules de Jordi Cuixart, la possible sortida de la presó.

Els mitjans i els influenciadors polítics més alineats a la dreta i a l’extrema dreta espanyola fa mesos que debaten si Felipe VI té l’obligació de signar els decrets dels indults als presos polítics. En general arriben a la conclusió que és inevitable que els signi, que la constitució espanyola recull en l’article 62 l’atribució del rei de signar els indults (el “dret de gràcia”) i que ho faci d’acord amb la llei. I la constitució també diu que “els actes del rei seran ratificats pel president del govern o pels ministres competents” i que, dels seus actes, en seran responsables “les persones que els ratifiquin”. El rei no pot negar-se a signar un decret que és una decisió d’un govern que emana de la sobirania popular.

Però hi ha un parell de factors que en fan dubtar, d’aquesta darrera afirmació. El primer, que quan parlem del procés d’independència els diversos poders de l’estat espanyol han travessat línies vermelles com no ho havien fet mai; per exemple, amb l’empresonament de dirigents de la societat civil per haver-se manifestat, i també amb el discurs de Felipe VI del 3 d’octubre, intervenint políticament com no ho havia fet mai la institució de la monarquia aquests darrers quaranta-cinc anys. I el segon, que quan parlem de l’indult ens referim a una figura que, tot i que és regulada, és estranya i excepcional, perquè es mou en el terreny entre el dret i la política, i perquè té l’origen en una llei del 1870 (posteriorment retocada) que fixava el funcionament de la gràcia reial del perdó.

I precisament aquest origen feia dubtar l’advocat Marc Molins, que en una entrevista a RAC1 aquesta setmana declarava que “tècnicament podria passar” que el rei no volgués signar, perquè la norma ve de molt abans de l’actual constitució, perquè es tracta d’una mesura de gràcia que proposa el govern espanyol, però que concedeix el rei. Molins afegia, tanmateix, que veu molt poc probable que acabi passant això.

En tot cas l’aparell mediàtic de la dreta espanyola ha aprofitat aquest debat per a retreure a Pedro Sánchez que vulgui obligar Felipe VI a fer quelcom tan abjecte com haver de signar uns indults com aquests; precisament a ell, el cap de l’estat que va fer aquell discurs anti-independentista el 3 d’octubre, el símbol de l’a por ellos institucional.

Indults condicionats

El govern espanyol és qui pot concedir els indults i ho pot fer marcant políticament la decisió, perquè quedi clar davant les crítiques que li vénen de fora i de dins que no és pas de franc aquest gest. Al decret de concessió de molts indults, el govern espanyol inclou un afegitó que diu “amb la condició que no torni a cometre delicte dolós en el termini de X anys d’ençà de la publicació d’aquest decret”. És una de les possibilitats que el govern espanyol ha fet córrer en forma de globus sonda aquesta darrera setmana entre la premsa espanyola, en mitjans com ara El Confidencial, que diu que el govern de Pedro Sánchez vol deixar clar al decret mateix que podran sortir de la presó amb la condició que durant un determinat període de temps “no tornin a delinquir”. A més, l’indult serà parcial (no pot ser pel total de la condemna imposada quan el tribunal sentenciador s’hi oposa), és a dir, que probablement l’indult serà pels anys que quedin de presó, però es mantindrà la pena d’inhabilitació.

És ben bé així com ho planteja el govern de Sánchez, segons la informació publicada per El País : els indults seran ràpids (es concediran entre el juny i el juliol), limitats (no es tocarà pas la pena d’inhabilitació) i reversibles (condicionats a “no tornar a delinquir en un termini que podria ser d’uns tres anys). Que surtin, però que no facin política. És la manera com pensa el PSOE que pot alleugerir les crítiques furibundes que ja li cauen al damunt. De fora el partit i de dins.

Però si no n’hi hagués prou amb la possibilitat (segurament remota) que el rei espanyol es negui a signar els indults, o que el govern espanyol hi afegeixi limitacions i condicionants certament humiliants, encara quedarà una via judicial per a revocar la mesura, que és el recurs contra la concessió dels indults a la sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem espanyol. Un recurs que no pot presentar qualsevol, sinó les parts afectades a la causa. I curiosament una de les parts afectades, perquè se li va permetre de ser acusació particular al judici, és el partit d’extrema dreta Vox. Vox estaria legitimitat a presentar recurs contra els indults. I ho hauria de fer per defectes de procediment o de forma, que són els supòsits que habitualment aquesta sala del Suprem admet per a revisar la decisió del govern espanyol. Però aquests recursos poden incloure també l’argument de l’arbitrarietat, que segurament és el que explorarà aquest partit. Qui rebrà el recurs serà una secció, la cinquena, d’aquesta sala tercera, on hi ha, entre més, un magistrat íntim amic de Carlos Lesmes –que dimecres va dir que aquests indults no es podien concedir per manca de concòrdia– i un altre que fou el president de la JEC durant l’etapa més agressiva i inquisitorial contra l’independentisme, entre el 2017 i el 2020.

El debat sobre les possibilitats i els límits de l’indult porta a una altra reflexió que feia Cuixart aquest divendres: “No podem caure en l’error de dedicar els esforços a sortir de la presó, quan els hauríem de dedicar òbviament a aturar la repressió, però a complir els objectius polítics.” Perquè sembla ben clar que la pastanaga de l’indult anirà acompanyada inevitablement, d’una manera o d’una altra, d’un altre fort cop de bastó.