24.02.2018 - 22:00
|
Actualització: 25.02.2018 - 02:53
Supose que molts lectors han vist les imatges filmades pels veïns d’Arenys de Mar l’altra nit. S’hi veu un escamot d’encaputxats espanyolistes que recorre la riera arrencant pancartes i estelades. Es tracta d’un grup petit, però que transmet una enorme violència, desproporcionada per a la realitat de la nostra societat. L’actitud, les amenaces que profereixen, el seu menyspreu evident per la democràcia i pels drets dels altres són ben representatius d’un model de fer política que al Principat era molt desconegut, encara que en algunes parts del país ja el coneixíem bé de fa anys.
D’aquesta mena de gent, feixistes conscients o inconscients, n’hi ha en totes les societats. Es tracta de gent generalment poruga i covarda, sense arguments racionals ni capacitat de debatre, que només s’animen en contacte amb la força, que troben la identitat en la violència d’estat i fent-se’n agents voluntaris. No volen participar en el debat democràtic ni escoltar què tenen a dir els seus ciutadans. Ben a l’inrevés: volen que els seus conciutadans no opinen. Per això no dediquen gens de temps a construir un discurs. No enganxen cartells, els arrenquen. No fabriquen arguments, proven de llevar-los, si més no, de la via pública.
En les societats democràtiques aquests personatges solen viure de manera discreta perquè l’estat no els dóna ales. Fins i tot els vigila i els controla pel perill evident que representen. La seua presència, la seua aparició sobtada, tanmateix, sol ser un indici inequívoc que l’estat bascula cap a l’autoritarisme i la intolerància. Ells són les esquadres de xoc que arriben allà on els uniformats no poden arribar o no hi arriben. Que intenten escampar la por, refugiant-se en el fet que el poder els fa costat. Que es reconeixen com a part d’un pla que té en les armes que l’estat guarda en monopoli el seu refugi. I que responen a ordres.
En el cas del Principat, concretament, responen a les ordres de Felipe de Borbó que, en aquell famós discurs del 3 d’octubre, els va congregar, els va ordenar d’atacar l’independentisme i els va donar l’argument que necessitaven per a sentir-se importants. Quan el monarca d’Espanya reclama aparcar la democràcia per imposar la unitat de la seua nació al preu que siga, hi ha un públic al·lèrgic a la democràcia, que ha aguantat durant anys en silenci una societat que no els agrada perquè són minoria, que de sobte somriu feliç: els han amollats i ataquen. Perquè ja no cal ser majoria ni lluitar per ser-ho. N’hi ha prou de ser més forts, en el sentit més dur de la paraula.
Hi ha qui vol dir que l’independentisme ha despertat la bèstia, però s’equivoca: va ser el rei d’Espanya qui va despertar la bèstia. No és culpa dels qui volem més llibertat que visquem avui una regressió a dècades enrere. És culpa de qui creu que la unitat d’Espanya està per damunt de la democràcia i de la llibertat dels ciutadans. De qui proclama que tot val per a frenar la majoria social que vol posar fi al seu negoci familiar. És culpa, amb totes les lletres, d’aquest Borbó actual, més reaccionari i tot que no el seu pare.
Per això avui tanta gent protestarem contra la seua presència a Barcelona, en la seua primera visita al Principat des d’aquell discurs infame. Que cadascú ho faça de la manera que considere convenient –i espere especialment que les autoritats polítiques del país i de la ciutat sàpiguen estar a l’altura de les circumstàncies i li facen el buit o li retreguen en públic el que ha fet. Perquè veja ben clar que no és benvingut. Que nosaltres no oblidem.
