Si sóc un culer empedreït d’ençà de la meva primera visita a Barcelona, el 1971, no és únicament perquè tinc el cognom Nymark, que en català vol dir ‘Camp Nou’, o, com es deia llavors en general, ‘Nou Camp’.

Tot i que en aquella època no entenia el català, ben aviat vaig percebre que hi havia una relació especial del Barça amb la ciutat, Barcelona, i amb tot el territori català. A la Universitat de Barcelona, on feia un curs de filologia hispànica, vaig fer amistat amb un estudiant català que a tota hora em parlava del Barça i sobretot del seu jugador preferit, Ladislau Kubala, l’home que va liderar el Barça de les Cinc Copes. Aquest equip va dominar totalment el futbol espanyol al començament de la dècada de 1950.

Curiosament, per aquelles dates m’allotjava al carrer de Girona 39, no gaire lluny d’on el fundador del FC Barcelona, Joan Gamper, morí el 30 de juliol de 1930, al número 4 del mateix carrer. El 22 de novembre de 1899 Gamper, d’origen suís, havia fet imprimir al setmanari Los Deportes una nota en la qual convidava els qui volien organitzar partits de futbol a presentar-se al setmanari. Una setmana després, el 29 de novembre de 1899, dos suïssos, dos anglesos, un alemany i sis catalans van crear al Gimnàs Solé el Foot-Ball Club de Barcelona. La nacionalitat dels participants a la reunió és una mostra més que Barcelona ja era una ciutat cosmopolita.

Durant tota la dictadura franquista (1939‒1975), el Reial Madrid va ser l’equip del règim, i el contrast amb el Barça va quedar cada cop més clar a mesura que l’equip barceloní es perfilava com a símbol de llibertat i estendard de molta gent que pugnava per la democràcia. Després, als anys 1990 es van anar sabent de mica en mica algunes circumstàncies que havien envoltat la mort de Josep Sunyol, president del Barça al començament de la guerra civil. En va ser una de les primeres víctimes, mort als afores de Madrid, a principi d’agost del 1936.

En contraposició, tenim el cas de Santiago Bernabéu, que formava part de la 150a divisió franquista, una de les unitats més brutals i sanguinàries de tota la guerra civil, i que al començament del 1939 va ocupar Catalunya. El 1943, Bernabéu va ser president del Reial Madrid, càrrec que va ocupar fins el dia de la seva mort, el 1978. L’estadi del club madrileny encara porta el nom de Santiago Bernabéu. En contrast, quan eren a punt d’inaugurar el Camp Nou, el 1957, el Barça va proposar el nom de Joan Gamper per al nou estadi. No obstant això, el règim franquista s’hi va oposar rotundament al·legant que el fundador del Barça era foraster, protestant, liberal, s’havia suïcidat i tenia afinitat amb el moviment independentista català.

La rivalitat amb el Reial Madrid, l’estreta relació amb el moviment catalanista i l’eslògan “El Barça, més que un club”, que a començament dels anys 1970 era força nou, em van cridar l’atenció, i durant l’últim mig segle he dedicat molt de temps al tema “Barça i identitat catalana”. M’ha semblat especialment interessant el lligam entre el club i la llibertat, tant en el joc de futbol com en la identitat catalana.

En un article del 1998 el politòleg i polític Gabriel Colomé afirmava que els triomfs futbolístics del Barça es consideraven com victòries polítiques, de la mateixa manera que les derrotes es veien com a frustracions polítiques. Aquesta afirmació, feta per una persona que no es pot titllar d’independentista, indica que la relació entre futbol i política en el cas del Barça és una realitat acceptada molt més enllà dels qui van començar a cridar “in-inde-independència” al Camp Nou al voltant del 2010.

Per la seva personalitat o per la brillantor del joc, algunes persones han aportat més que altres, i de bon tros, a la identitat del Barça al llarg de la història. Alguns hi han contribuït més políticament (sobretot el president màrtir Josep Sunyol), i altres en el futbol artístic, gairebé màgic, com Maradona i Messi. L’escriptor uruguaià Eduardo Galeano els descrivia d’aquesta manera: “Així com Maradona portava la pilota enganxada al peu, Messi porta la pilota dins el peu… Científicament és impossible, però és cert!” És cert també que Maradona no va presentar la seva millor versió al Barça, però recordo un amic culer que deia que Maradona, per les seves característiques, no podria jugar mai al Reial Madrid.

Quant a la identitat en el futbol, crec que a qui més deu el Barça és a Johan Cruyff, però els lligams actuals entre futbol, identitat i política es poden atribuir a Pep Guardiola, entrenador del club en una època en què els catalans se sentien especialment trepitjats per les autoritats centralistes de Madrid. A més, els elements externs, que han estat presents d’ençà de la fundació del club, encaixen en un marc en què tant l’art i la cultura com la ideologia, la política i l’economia s’han nodrit àmpliament de fonts d’altres cultures i d’altres països.

Outsiders, com Kubala i Maradona amb un talent extraordinari, eren benvinguts a la ciutat outsider de Barcelona, que també en això es distingeix de Madrid. De fet, Barcelona ‒no solament en el futbol, sinó en multitud de camps‒ es percep com una capital contracultural que va contra les normes establertes, especialment les establertes per Madrid. Una pregunta urgent a respondre és si l’economia moderna es pot incorporar al nostre club sense que perdi la seva ànima.

El Barça és una marca amb diverses facetes: pioner en el futbol femení, una important funció social en la Fundació i un paper cabdal de la Masia. El 2010 els tres nominats a la Pilota d’Or eren del Barça i s’havien format a la Masia: Andrés Iniesta, Lionel Messi i Xavi Hernández. Tots tres eren els màxims representants d’un estil de joc que implicava guanyar amb un futbol estètic i elegant, i no pas, com és habitual ara, guanyar de qualsevol manera i com sigui. Un fet que va honorar el Barça als ulls de tots els culers va ser l’acord de patrocini signat el 2006 amb l’UNICEF, en què el club va pagar a aquesta organització de l’ONU per poder dur el seu nom a la samarreta.

Tanmateix, el 13 de desembre de 2010 va ser un dia negre, molt dolent, tant per a mi com per a molts culers. El nostre club va trencar amb 111 anys d’història quan va signar un contracte amb Qatar Foundation, una ONG que, pel que fa a interessos i responsabilitat, és controlada per la monarquia absoluta autoritària de Catar. Johan Cruyff va expressar el sentiment de molts culers quan va dir que el club “ja no és especial, ara és com altres clubs”. Personalment, em consolava amb allò que vaig sentir dir a un altre culer: “Sóc del Barҫa, no de Catar.”

Per acabar, una proposta: a la inauguració de l’estadi reformat al començament del 2025, per què no és batejat Estadi Joan Gamper? Per molts anys, Barça!