Fel Faixedas i Carles Xuriguera: “Ens agrada rebolcar-nos en la nostra misèria”

Fel Faixedas i Carles Xuriguera ja han fet vint-i-cinc anys de carrera professional sobre els escenaris, i ho celebren amb Festa Grossa, 25 anys de penes i glòries!. L’espectacle, que s’estrena el 18 de juny a l’Auditori de la Mercè de Girona, parla d’allò que els ha passat a ells i al país durant aquestes dècades; és un autohomenatge còmic que se centra més en les penes que no pas en les glòries.

Parlem amb ells sobre aquest xou i també sobre la seva trajectòria, que va fer el salt de popularitat quan l’humor de Teatre de Guerrilla, companyia formada també per Quim Masferrer, va irrompre en diversos programes de TV3. Després d’un temps dedicats al vi i a la restauració, ja fa uns anys van decidir de tornar als escenaris, i aquest estiu combinaran aquest espectacle amb una de les seves darreres estrenes: Ni rastre del que vam ser.

—El vostre nou espectacle es diu Festa Grossa, 25 anys de penes i glòries!. Quines han estat les penes i les glòries?
—Carles Xuriguera [C. X.]: De glòries n’hi ha, eh? Moltes! Vint-i-cinc anys de trajectòria teatral, d’entrada, ja és satisfactori. Però fem comèdia i, per tant, hem de jugar amb les desgràcies i misèries.
—Fel Faixedas [F. F.]: Les glòries no fan riure, fan riure les penes! Si expliques les glòries, sembla que vulguis presumir, i no. A nosaltres ens agrada rebolcar-nos en la nostra misèria, explicar desgràcies i calamitats amb humor.

—En aquest espectacle, parleu més de vosaltres mateixos?
—F. F.: Sí, tot i que sempre ho fem, amagats darrere uns personatges que casualment s’assemblen molt a nosaltres i darrere unes històries.
—C. X.: Potser som poc teatrals, però també formem part del teatre. I el teatre sempre és contemporani, si no, no és teatre. Parlem de nosaltres des del nostre present i manera de ser, fer i estar en el món.

—El xou té un punt crític?
—F. F.: La crítica sempre hi és, d’una manera o d’una altra. Som crítics amb nosaltres mateixos i a partir d’aquí fem un retrat del que passa. Hi ha un moment en què parlem de política, recordem el que ha passat al país aquests vint-i-cinc anys. Més que crítica, és un retrat amb humor.

—Per exemple?
—F. F.: L’any 1998, quan vam començar a treballar junts, governava Jordi Pujol i Josep Lluís Núñez era president del Barça. Expliquem que, quan era petit, els confonia… Venim marcats d’una generació de gent –quan vam néixer hi havia Franco, encara– i s’ha fet tot un camí fins que ens trobem a cinquanta anys dient que som independents. Però una independència que va durar sis segons… El meu cunyat va obrir una ampolla de cava, va mirar la tele i va dir “que ha dit que no!”, i va posar-hi la cullereta: “Guardem l’ampolla perquè se’ns esbravarà.! La gent pot pensar que ens en fotem o fem un homenatge.
—C. X.: Això de la cullereta és tan antic i tan trist! [Riu.]
—F. F.: Quan ho vaig escriure, se’m va acudir perquè la meva iaia es comprava els benjamins, unes ampolles petites, perquè així se les acabava… Si no, havia de posar-hi la cullereta.

—En quatre o cinc anys se us van morir molts familiars pròxims. Què va passar i com ho heu bolcat en aquest espectacle?
—C. X.: Ara ho podem explicar des d’una posició que no ens fa mal i en podem fer humor. Es mor el meu pare mentre actuem, es mor la meva mare mentre actuem…
—F. F.: Fa dinou anys que la meva mare es va morir. Érem a punt d’actuar a Llagostera, al camerino. Em van trucar i em van dir que els meus pares havien tingut un accident. També en dies d’actuació s’ha mort el seu pare, la seva mare, la seva àvia, la meva àvia… I al cap de dos o tres dies, tornes a l’escenari. El meu pare en aquest accident va ser a punt de morir, va estar uns mesos en coma i un any a l’hospital. Quan acabava les funcions, la gent em deia: “Hòstia, com es nota que us ho passeu bé, punyeters, qui us va parir!” I després me n’anava cap a l’Hospital Vall d’Hebron a veure el meu pare. L’humor ens protegeix, tot i la pena.

—Com reacciona, la gent, quan expliqueu això?
—C. X.: Ho expliquem d’una manera divertida, i posen cara de: “Què diuen aquests animalots?”
—F. F.: A les prèvies que hem fet, la reacció de la gent ha estat de quedar-se clavada a la cadira, dient: “Hòstia, però volen que riguem d’això o no?” I quan canviem de tema, es relaxen. És curiós, els qui estem més còmodes som nosaltres dos.

—Segurament té a veure amb el tabú social que implica la mort. Hauríem de riure’ns-en més?
—F. F.: Quan ens pregunten quins són els límits de l’humor sempre dic que em surt natural parlar de nosaltres. Ningú no em pot dir “no et pots riure de la mort” perquè em ric de les meves morts. I mentre rigui de les meves, també ensenyo que hem de riure de la mort, perquè, si no, és molt dur ser aquí. Nosaltres ens posem els límits sense massa tabús. Serem aquí vuitanta anys i hem d’aprofitar el temps per poder dir el que ens sembli.
—C. X.: Vuitanta, eh?
—F. F.: Me’n queden vint-i-set…

—Heu esmentat els límits de l’humor. Hi ha humoristes que diuen que se senten més cohibits que anys enrere. Us passa igual?
—F. F.: No hem fet mai un humor directament polític, tot i que a La tribu, de Catalunya Ràdio, cada dia fèiem una editorial amb la Tati, i gent de Ciutadans i el PP havien demanat explicacions al director. Però és veritat que ara mirem coses que havíem fet a la televisió fa vint anys i nosaltres mateixos ens posem les mans al cap per un humor que ja no ens fa ni gràcia.
—C. X.: El problema no és tant aquest. La societat canvia, l’humor s’hi adapta i només faltaria que haguéssim de riure encara de certes coses. Però sí que trobo molt gros que no puguem dir segons quines coses de la Casa Reial, fotre’ns d’algun servidor públic o qüestionar unes declaracions d’algú important. S’ha de poder fer. Hauríem de tenir aquest debat de manera constant.

—No es té prou?
—F. F.: Segons a qui interessi, el debat hi és. Ara pensava en Pepe Rubianes, que durant vint anys va fer un espectacle cagant-se en tothom i no va passar res. Va anar un dia a la tele, va fer allò amb l’Albert Om, i tampoc no va passar res. Però al cap d’una setmana, un partit es va adonar que en podia treure rèdit. I va canviar tot. En Pepe va ser el primer gran perjudicat, van anar contra ell. Es va posar molt malalt per culpa d’allò, i l’Albert ho va patir molt, també. Es van adonar que podien entrar a fer mal a la gent que posava humor als seus pensaments i polítiques.
—C. X.: I fa poc el gag de la Judit Martín… Passa perquè hi ha un rendiment polític, si no, aquests límits i castració humorística no hi serien. I no crec que ho hàgim de respectar per aquesta idea de “em faltes al respecte”. No és veritat. No van faltar al respecte ni als creients, ni a la Mare de Déu, ni al poble andalús.

—Anem al passat i parlem dels vostres inicis: com vau començar?
—F. F.: Jo era peixater i el Carles, també, però els estius. En Xuri va començar a fer teatre semiprofessional amb l’Àngels Capell i en Quim Masferrer. Jo feia teatre amateur a Arbúcies i me’n vaig anar a Girona a l’escola de teatre. En Quim i en Xuri van voler fer una companyia professional i un estiu van fer una trobada de clowns, que deien que era un curs, però era com un càsting. Allà ens vam enamorar tots tres, vam muntar la companyia i vam decidir que érem professionals, sense tenir cap contracte… Tres palatrecos de poble que vam decidir que érem una companyia professional.

—Així va néixer Teatre de Guerrilla. Com vau fer el salt de popularitat?
—C. X.: Van passar dues coses. Primer, la Fira de Tàrrega del 1999, en què vam triomfar molt i en què Joan Ollé ens va descobrir. Va dir que érem diferents, que teníem un llenguatge propi i ens va descobrir el món teatral. I segon, Piti Español, guionista, i Sònia Sánchez, directora de TV3, ens van proposar de col·laborar en un programa dels estius. Fèiem un petit gag a cada programa i ho vam petar. I a més vam parir un espectacle cada any.

—Quina creieu que va ser la clau?
—F. F.: El segell propi. Gairebé vam ser l’última companyia a aparèixer. Fins ara, amb la Calòrica, han passat molts anys fins que no ha aparegut una companyia semblant. Les T de Teatre van aparèixer uns anys abans que nosaltres i teníem molts referents anteriors: Joglars, Comediants, Dagoll Dagom, Tricicle… Teníem una manera de fer diferent i va impactar. Si nosaltres sortíem a la televisió, semblava que qualsevol podia fer-ho, érem molt pròxims, tres nois de poble que s’havien plantat a TV3 i ho havien petat. Fa catorze anys que vam deixar Teatre de Guerrilla i la gent encara ens diu “mira, els guerrillers”. Saps que va ser una feina important perquè encara ens la reconeixen.

—Aquesta cosa més clown, d’actitud i construcció del personatge, també era central?
—F. F.: Sí, molta gent pensa que treballem amb improvisació. Podem fer-ho perquè la complicitat és molt alta, però treballem a partir del guió. El que passa és que no fem gags, acudits. La gent riu a partir de les actituds dels personatges, que són molt reconeixibles i funcionen posades sobre un escenari, amb el nostre llenguatge tancat, gironí, rural… A vegades ens feien entrevistes i ens deien: “Hòstia, parleu igual que a l’escenari!” Sí, és clar… Què us pensàveu? Això va sorprendre molt a la capital.
—C. X.: No li dius això a un mallorquí! [Riu.]
—F. F.: És clar, no som com els nostres personatges, però parlem igual.

—La comicitat la volíeu posar en els personatges que representàveu, inspirats en allò que sempre havíeu vist al poble, no en el llenguatge…
—C. X.: Sí, en aquest país no tothom parla català central…
—F. F.: Els personatges els treus de tu mateix. A vegades, quan m’emprenyo, m’adono que em surten expressions que fa vint anys ja deia en un dels personatges.
—C. X.: Hi ha un paral·lelisme urbà en això, que, per exemple, el veiem representat en les Teresines. Són personatges que també podem trobar a Gràcia. Són iguals, però uns viuen al món rural i els altres, no.

—Teatre de Guerrilla era una companyia formada per vosaltres dos i Quim Masferrer, però vosaltres vau decidir de marxar. Què va passar?
—F. F.: Onze o dotze anys després hi havia un desgast personal i hi havia l’opció de continuar treballant per guanyar diners i ser famós, però ser molt infeliç, o marxar i ser feliç, potser sense tant d’èxit. Necessitava aires nous i vaig sortir-ne. Al cap de dos dies, en Xuri també va dir que venia i ens vam trobar a fora i vam veure que teníem ganes de continuar.

—Què us feia estar infeliços?
—F. F.: Bé, és un desgast.
—C. X.: Ho fèiem tot junts i l’energia que hi havia el 1998 va arribar fins on va arribar. Hi ha moltes explicacions i moltes coses que ja ni recordo, però, ostres, sabíem que s’havia acabat.
—F. F.: Dins la professió sents explicar històries de gent que guanya molts diners, que té molt d’èxit, però que està malament, i teníem clar que no ho volíem. Érem tres amics que ens aixecàvem al matí i ja ens trobàvem, i així de dilluns a diumenge i durant molts anys. Era com un matrimoni de tres. Es va trencar el matrimoni de tres i en va quedar un de dos. Fins que ja no ens aguantem…

—Hi va haver alguna baralla o mala maror?
—F. F.: No, no, tampoc no som persones de barallar-nos. És prendre la decisió de “ja no estic bé aquí, el millor és que marxi i aneu fent”.

—Vau continuar fent espectacles fins que tots dos vau passar pel món de la restauració.
—F. F.: Sí, teníem ganes de fer vi i muntar un restaurant i va arribar un moment en què ja no érem a l’escenari, i érem molt feliços. Finalment, ell es va quedar el celler i jo la restauració, però no hem estat mai més d’un mes sense saber res l’un de l’altre. El 2017 vaig tornar als escenaris i el 2021 vaig escriure un diàleg i em va preguntar amb qui el faria. Li vaig dir que amb ell o amb ningú.
—C. X.: Lligava amb una tradició teatral molt nostra i era molt ben parit.
—F. F.: No pensava que em digués que sí. Em va dir que ho féssim, però que primer necessitava tres mesos per a plantar vuit mil ceps, és un apassionat…
—C. X.: Per més que faci de pagès, no seré mai un pagès. És una manera d’entendre la vida i ara són en moments molt difícils. Tenim aquesta imatge que sempre es queixen, però és que és molt bèstia el que passa i com ho viuen.

—Heu comentat que sempre us heu mantingut molt units. Com ho heu aconseguit, després de tants anys combinant amistat i feina?
—F. F.: Pot sonar un punt ridícul, però el truc és estimar-se i respectar-se. Amb en Xuri tenim clars els nostres rols i manera de ser i fer, ningú no imposa, ningú no vol ser més que l’altre, ningú no té la necessitat de manipular l’altre… És molt natural, sense forçar res.
—C. X.: Potser resulta carca, però és la fórmula: entesa, comprensió, estimació i respecte.
—F. F.: I ara cadascú té la seva família. Hi va haver un moment que la família érem nosaltres: treballàvem junts, sopàvem junts, esmorzàvem junts al bar, anàvem de concert junts, al futbol junts… Acabes petant, com les parelles. Quan feia espectacles tot sol, la meva dona em portava l’oficina, però al final va tornar a la seva feina. Acabes de fer una factura i després fas l’amor i encara tens la factura al cap…
—C. X.: Feu l’amor?
—F. F.: Sí, amb ella sí… És l’únic que ens falta a tu i a mi! [Riu.] Procuro no confondre’m perquè fer l’amor amb tu i fer teatre amb la meva dona seria mal parit…