La feixuga motxilla del president Illa

El president Illa hereta una economia que és una mena d’oasi, enmig d’un reguitzell de països amb una conjuntura més complicada. Veurem què hi aporta el nou govern. De totes maneres, serà observat, sobretot, per la manera com es vagin desenvolupant els acords que ha tancat amb ERC per arribar a la presidència. La meva opinió sobre això ja la vaig escriure clarament fa dies, perquè senzillament no em crec que els socialistes estiguin disposats a portar-ho a terme. I el fet és que no he vist gaire concreció, més aviat al revés, dins l’acord signat, ni en les paraules –buides i gairebé inexistents– dels dirigents socialistes després de l’acord.

Per això tinc curiositat de veure què acaben essent el “sí vigilant” dels militants d’ERC i el “sí crític” del Jovent Republicà, amb què han regalat la presidència al senyor Illa. Continuo pensant que, a tot estirar, hi haurà un gest menor, per part del PSOE, que no emprenyi gaire els ja revoltats presidents de comunitats autònomes i després potser assistirem, amb ressò mediàtic, a la constitució de grups i taules de treball i diàleg, entre Generalitat i govern espanyol (PSC i PSOE), per estudiar com es pot dur a terme l’acord. Uns grups i taules que ja veurem com acaben, o no, perquè potser es dilataran, volgudament, en el temps.

I continuo creient que ha estat un gran error el pas que s’ha fet, perquè els socialistes –o els qui governen a Madrid– sempre són els qui, al capdavall, tenen la paella pel mànec. En tindrem prou amb un exemple recent dels pactes. Recordo que en la investidura de Sánchez es va acordar que condonarien 15.000 milions del deute que Catalunya té amb l’estat espanyol. Ja fa un temps, d’això. Bé, se’n va parlar quan es va pactar. I de seguida es van haver d’apagar els focs a les comunitats que començaven la cridòria anticatalana habitual, amb el remei de sempre: cafè per a tothom i a callar. Bé, el cas és que no n’he sentit parlar més.

I això d’ara també em recorda episodis com les nombroses pluges de milions per a Catalunya que ens han promès en successives campanyes electorals o quan han necessitat vots… i que no han arribat mai. Ara serà diferent? No veig per què. Però és clar que continuem necessitant com l’aigua els milions que volen de Catalunya sense destinació coneguda, any rere any. I també, és clar, les inversions públiques que es pressuposten i després acaben en xifres irrisòries.

Però això és el demà. Quina economia es trobarà a Catalunya el president Illa, després de ser investit? Doncs hi trobarà una situació bastant folgada, comparativament, atesa l’esmorteïda evolució dels països de l’entorn. Per això penso que no és sobrer de fer-hi un cop d’ull, a partir de les dades que fornia la Generalitat en la darrera nota de conjuntura que va publicar el 6 d’agost.

Recordem que el segon trimestre del 2024 l’economia catalana manté un ritme destacat (0,8% trimestral) i el creixement interanual s’accelera fins al 2,9%. Això ens col·loca al mateix ritme que l’estat espanyol, però molt lluny de la zona que presenta un 0,6% interanual. És a dir, creixem unes cinc vegades més de pressa. El bon ritme s’explica sobretot per l’expansió en el sector industrial, força diversificada per subsectors, i per la solidesa dels serveis, sustentada en els serveis professionals, en els tecnològics i en el turisme i l’hoteleria. La construcció també s’accelera el segon trimestre i el sector agrari sembla apuntar a una certa recuperació.

Quant al mercat de treball, continua essent dinàmic, perquè l’afiliació a la Seguretat Social creix d’un 2,6% interanual, si bé l’ocupació, segons l’EPA, es modera (1,9%). Per una altra banda, la taxa de desocupació (9,4%) continua situada en valors històricament baixos, cosa que no ens estalvia de dir una vegada més que es troba en un nivell excessiu: tres punts percentuals per sobre de la zona euro. Fa pocs dies comentàvem l’alentiment que va apuntant.

La inflació s’ha estabilitzat i el juny va ser d’un 3,6% interanual (3,3% d’inflació subjacent), per sobre de la inflació a la zona euro (2,5%), però l’avanç de juliol per a tot l’estat espanyol, segons l’INE, pot implicar una rebaixa important d’aquesta xifra. El paper moderador que hi ha tingut l’energia aquests darrers temps s’ha anat esgotant. Alhora, els aliments i els serveis mostren creixements notables. En els aliments frescs, perquè hi ha una gran diferència entre el preu que rep el productor i el que paga el consumidor per un producte determinat. I en els serveis, per les millores que hi ha hagut en els salaris, en alguns sectors, o, senzillament, perquè les empreses volen recuperar marges; sense oblidar la importància que té, dins els serveis, l’hoteleria, que enguany registra importants augments de tarifes, facilitats per l’allau de turistes, que apunta a un nou rècord de visitants i euros gastats al cap de l’any.

Les exportacions de béns retornen a nivells més normalitzats, després d’uns quants mesos de trontollar. L’atonia de la demanda europea s’ha traslladat a les vendes de béns a l’exterior, que disminueixen d’un -4,1% anual els primers cinc mesos del 2024, si bé les dades més recents han estat una mica més positives.

D’aquest resum del panorama, jo en destacaria el comportament de la indústria aquests mesos, perquè crec que no s’ha fet prou. Pensem que l’índex de producció industrial presenta a Catalunya un creixement acumulat del 4,7%, mentre que a tot l’estat espanyol és del 0,3%. Això vol dir que, sense Catalunya, l’estat espanyol tindria xifres negatives el primer semestre de l’any, com passa a la zona euro, on el mes de maig la producció industrial mitjana cau a un ritme anual d’un 3%, si fa no fa.

Entre Catalunya i Espanya, la principal diferència en el sector industrial està en la fabricació de material de transport, és a dir, els cotxes i l’entorn. El ritme de creixement acumulat dels sis primers mesos és del 19,8% a Catalunya i de l’1,4% a l’estat espanyol. Per importància en el volum, el sector de la indústria alimentària també presenta diferències molt grans, d’un 5% enfront d’un 1,6%. En materials i equips elèctrics, electrònics i òptics, és d’un 19% contra un 3%. En canvi, en productes farmacèutics, els ritmes són semblants, per sobre del 12%. Crec que, globalment, és una diferència substancial de la qual, insisteixo, s’ha parlat poc i s’ha analitzat encara menys.

La veritat de tot plegat és que comença una legislatura amb una situació econòmica, en general, complicada, però prou acurada aquí. Ara, per damunt de tot, pesa com una llosa la sensació que res de tot allò que s’ha acordat i s’ha promès als ciutadans de Catalunya no es complirà. El temps ho dirà.