Feixisme, la disputa de Torí

Des que va emergir la figura de Silvio Berlusconi, primer com a magnat de la incipient televisió privada, provinent del sector del totxo i la construcció immobiliària desfermada i, ben aviat, president del govern (!), fa trenta anys, confesso que l’estimada Itàlia s’ha convertit en un malson per a mi. Em costa d’entendre, fins al punt que, com si el seu present des de llavors fos un trauma vergonyós, he deixat de seguir-ne l’actualitat. Una actualitat que, en tres dècades, ja no ho és sinó que ha esdevingut una sòlida i persistent presència de tantes coses amagades i que n’amaga tantes d’estimades. Una fantasmagoria que s’ha anat fent real. La disputa del Saló del Llibre de Torí em motiva a escriure aquestes ratlles.

L’extrema dreta ha aterrat al Saló, inaugurat aquest dijous, amb so de campanetes triomfals. Els dies previs, una tempesta política de reaccions va dur-lo a les  portades i capçaleres mediàtiques. Ho explica Josep Torn, de l’European University Institute, en aquest detallat article a Núvol. El grup neofeixista CasaPound –que pren el nom del poeta nord-americà Ezra Pound, vinculat al mussolinisme, embogit, una de les grans figures modernes, tan difícils de pair com el francès Louis-Ferdinand Céline– té actualment més de vint mil membres, és molt actiu, i està vinculat a una editorial, AltaForte, fins ara no gaire coneguda.

Ara sí que ho és, de coneguda: l’editorial ha publicat un llibre d’entrevistes amb Matteo Salvini, ministre d’Interior i líder de la ultradretana Lliga Nord, i ha aprofitat el Salone per presentar-se amb un estand ple d’altres títols seus d’ideologia feixista. Les dimissions no s’han fet esperar i durant tota la setmana la tempesta política i cultural ha estat la menja quotidiana. Escriptors i periodistes que deien ‘Io non vado a Torino’ i altres que deien que sí que hi anaven. Entre els més batalladors, el grup d’escriptors reunits en el pseudònim Wu Ming, que podeu llegir ací.

El neofeixisme és també negacionista, i en la disputa s’han hagut de pronunciar també els responsables d’estands relacionats amb l’Holocaust, com ara el  director del Museu Memorial d’Auschwitz-Birkenau (Polònia), que va escriure una carta als responsables de la fira signada per ell mateix i per Halina Birenbaum, supervivent del camp d’extermini, on els demanava que escollissin entre AltraForte o ells. Però la disputa més seriosa és, per a molts, si podem continuar utilitzant la paraula ‘feixisme’ o cal trobar-ne una altra. Perquè usar la paraula sense més ni més comporta el risc d’esvair el que va ser el feixisme.

És la posició final de l’emèrit historiador Carlo Ginzburg. Havia dit que no aniria al Salone com a protesta. El dia mateix de la inauguració, aquest dijous, però, diu que sí, que hi va. En un article a La Reppublica, que titula ‘No donem futur al feixisme’, Ginzburg insisteix a dir i repetir, com ha fet sovint (ho vaig explicar en un altre Mail Obert), que no podem trivialitzar el feixisme històric i que una manera de fer-ho és dir que les posicions ultradretanes del present són feixisme. Ara hi torna, més batallador encara, per dir que justament perquè les coses estan com estan a Itàlia, sí que finalment va al Salone, a dir-hi la seva.

‘La història no es repeteix’, insisteix Ginzburg, que ara afegeix: ‘però sovint torna de maneres més ambigües. Arguments, imatges i actes que fa un temps eren inadmissibles ara són tolerats de fet.’ Què l’ha fet canviar d’opinió respecte d’assistir o no al Salone? La declaració als mitjans de Salvini aquesta setmana:  ‘Sóc antifeixista, anticomunista, antiracista, antinazi, sóc qualsevol anti possible.’ Ginzburg fa notar que els mitjans han tallat la frase final de la resposta, que acaba així, amb aquesta conclusió: ‘I no parlo de futbol.’ Són les paraules, raona l’historiador, ‘que donen sentit a totes les altres. Una vegada més el debat polític sobre qüestions fonamentals és equiparat per Salvini a un partit de futbol. Aquesta decisió de vulgaritat deliberada, de trivialització, de deseducació de l’opinió pública, reprèn en certs aspectes el costum (el mal costum) que ve de Berlusconi, aquí, però, posat al servei d’un programa polític diferent, processat amb un ús molt eficaç dels mitjans de comunicació’.

Repassa les produccions editorials d’AltaForte i ‘hi sento la pudor inconfusible de la llegenda sangonosa (antiga, no eterna) del complot jueu’ i conclou: ‘Arguments, imatges i actes que fa un temps eren inadmissibles ara són tolerats de fet. És l’hora de dir prou: les lleis actuals ho consenten.’

L’ínclit Fernando Savater –l’espanyol hi és la llengua convidada enguany– va fer dijous la conferència inaugural. L’atzar té aquestes coses. No cal dir que no es va referir gens a la disputa de Torí.