11.07.2023 - 21:40
L’any 1993 Núria Sales, traspassada dilluns passat, polemitzava amb Borja de Riquer a propòsit de la pretesa debilitat de l’estat espanyol a causa de la “insuficiència d’espanyolització” i de la incapacitat per a imposar una “unificació lingüística i cultural real”, segons Riquer. Sales argumentava que és fals donar per fet que “tot estat on no triomfi un monolingüisme estatal absolut és feble” i que, en definitiva, Riquer confonia “estat-nació castellà” amb “nació-estat espanyol” i, cosa que fora pitjor, “estat-fort i estat-nació, com si no poguessin existir altres formes d’estat capaços de solidaritat i capaços de rebutjar agressions exteriors (què és un veritable estat fort, sinó això, en primer lloc?), que sota el nefast (alhora que impossible) model de l’estat-nació arranador, negador de tota llengua i història que no sigui la de la sola nacionalitat (o ètnia, poble, grup, o com se’n digui) hegemònic”, afirmava Sales.
Dilluns a la nit pensava en això seguint el sinistre debat entre Sánchez, un tafur a la madrilenya, i Feijóo, un cacic a la gallega, o sigui, rebesnets amb màcula dels polítics espanyols de la primera restauració borbònica i fills dels que han creat i sostingut la segona: servidors tots de l’estat i de la unitat de l’ètnia castellana hegemònica. I pensava, igualment, que la reunió de monarquia, església, exèrcit, judicatura i oligarquia econòmica havia propiciat la integració d’aquells politicastres provincials –però no solament: Solé Tura i Miquel Roca, dissenyadors de l’estat de les autonomies, no eren precisament politicastres provincials–, com a parts interessades en el negoci públic. Representants de classes mitjanes i baixes provincials a la recerca de l’ascens social (via burocràcia d’estat i partits polítics) i representants de regions a la recerca d’un estatut particular (via pacte amb l’estat) van ser, ultra les continuïtats profundes de la dictadura franquista, el vehicle per excel·lència de la segona restauració borbònica. La repressió de les alteracions que posessin en qüestió aquella sacrosanta unió nacional va ser tan cruel com implacable: des de la Guàrdia Civil o les lleves colonials forçoses del segle XIX a la intervenció directa de la Legió, l’exèrcit i les forces colonials en la guerra civil, juntament amb la incorporació, en temps actuals, de fills de treballadors rurals a la policia i de mercenaris a l’exèrcit professional. No és pas d’un estat feble, doncs, que parlem, sinó d’una continuïtat de dominació econòmica, social, política i ètnica en el temps i en l’espai sota la closca de l’“estat-nació”. L’aporellos n’és un senyal d’identitat.
I també pensava en les continuïtats i discontinuïtats catalanes. Cenyint-me al que aquí m’interessa, podem dir que la Generalitat ha perdurat en tant que nucli condensador del pacte entre el comú i la seva representació nacional gràcies a mantenir-se viva en la consciència de la gent que l’ha defensada per damunt de derrotes, exilis, prohibicions i oportunismes. Pensant en la profunda divisió dels polítics presumptament independentistes, no vaig tenir cap més remei que preguntar-me com és possible que no s’hagi pogut crear una unitat profunda de servidors al voltant de la Generalitat en temps d’ofensiva i de crisi, una unitat indissoluble com l’espanyola per damunt de grups, partits o personalitats. I com és que, esperonats pel Primer d’Octubre, Junqueras, Puigdemont i els partits que representen no han pogut fer aquella unió indispensable per a garantir un horitzó material a la idea de l’estat propi. Tornant a Riquer i Sales, hi afegiria que la funció crea l’òrgan, o, si ho preferiu, que l’estat-nació bescantat per Núria Sales genera servidors, estratègies, sistemes d’autodefensa i, en última instància, la unitat fèrria necessària per a defensar la idea que fonamenta la seva hegemonia: el mite de la seva indestructibilitat.
Vet aquí, doncs, el problema de l’independentisme: que ha de construir un estat a partir dels mateixos materials que un estat-nació més, però que manca de la capacitat material –control de l’economia, aprovació de lleis i força per a imposar-les– per a generar la unitat fèrria necessària entorn seu: en una paraula, l’articulació i defensa d’interessos que produeixen el respecte i la reverència a la institució. D’aquí ve que els seus previsibles i necessaris servidors –el 52% de què es disposa al parlament des del 2021– no es comportin com Sánchez i Feijóo, que inclouen la raó d’estat en el seu genoma polític, mentre que ERC, Junts i la CUP no el porten pas. La subjecció mental a l’estat-nació espanyol n’és l’origen i la fantasia d’extreure’n algun profit, el corol·lari.
Aquesta feblesa dels servidors previsibles i necessaris per a l’estat català va ser posada en evidència, alhora que en mostrava les vergonyes, per la multitud autoorganitzada i decidida del Primer d’Octubre. Es va comprovar que ses senyories eren un grup de caçadors individuals, no pas una casta de servidors de l’estat propi, val a dir, del comú mobilitzat per a establir un nou pacte entre la gent i la institució, generador d’una nova, fèrria i indissoluble unitat al voltant de la Generalitat. Tot plegat requeria, a manca de la materialitat prèvia d’un estat propi, una concepció distinta de la “democràcia”. Vull dir que no es tractava només de “votar”, com ingènuament pensava el gruix del moviment (i com no té dret a tornar a proposar, amb menys ingenuïtat, l’ANC), sinó que es tractava, també, i sobretot, d’“ocupar”. Nosaltres ja disposem d’estructures d’estat, sinó que formen part de l’edifici d’una arquitectura orgànica, la de l’estat-nació espanyol, que les conté i els atorga sentit: quan pretenem de separar-les, cauen com les peces d’un joc de construcció.
En aquest punt, el moviment no va entendre –i em sembla que encara no ha entès– que, mancant aquella materialitat prèvia de què disposen sense traves els servidors d’un estat-nació, garantida per l’economia, la llei i la força, no s’havia de comptar amb uns líders sense consciència ni sentit d’estat, sinó amb l’autonomia del moviment. D’aquí ve la fragmentació posterior, la desmobilització política, la desorientació tàctica, o l’aventurisme dels que ara ens volen fer creure que tot és qüestió de voluntat. En termes no precisament anecdòtics, la JEC no sap què dir sobre el “Cara al sol” en un espot electoral, però nosaltres sabem de sobres com va actuar contra la voluntat del president Torra, de Pau Juvillà, i, recentment, de Sílvia Orriols.
P.S.: M’adverteix Blanca Serra que Josep Ferrer li ha indicat que l’article d’Eva Serra publicat la setmana passada en aquesta secció, “A propòsit dels Països Catalans”, no era, contra el que vaig escriure jo, inèdit, encara que el missatge de l’autora pervisqui com aleshores. Com que en tinc una còpia on només consta a la capçalera el nom de l’autora, vaig pensar que era un d’aquells papers que discutíem els components de la Nova Falç a mitjan anys vuitanta. Demano excuses als editors del diari, als pacients lectors i a les benèvoles lectores.
